Opinió

​Fa massa temps

«Em venen ganes de despullar-me de tot: fora màscares, fora roba, fora sabates i mitjons, fora papers»

Roser Iborra nacio
18 de gener del 2022
Actualitzat a les 9:09h
Se'm fa llarg, l'hivern. Em costa estimar les gebrades i el fred, per molt que vesteixin el paisatge d'un blanc resplendent i facin un collaret de cada teranyina. Em costa estimar els arbres nus que deixen els nius desprotegits. I em costa, sobretot, deixar anar cada dia una claror que s'empassa per ponent com per un embut, tan aviat. Inexorable.

Espio els brots nous dels arbres, per convèncer-me que no són morts. El brot negre dels freixes; el brot punxegut dels faigs; les flors sense esclat dels avellaners. Vaig al Vallès només per veure algun ametller florit. I a casa, avui que la begònia vol començar a florir, després de més de dos anys de tenir-ne cura, m'emociono i li n'estic profundament agraïda.

Les flors són els somriures de les plantes. Els somriures són les flors humanes. Només és un gest, a vegades insinuat i prou. Podria ser un altre? Diria que és universal. Per què somriu, un nadó? Com n'ha après?

Els enyoro enormement, els somriures. Els ulls a vegades riuen, però més sovint parlen de pors i d'incerteses, et diuen: "no et veig".

En canvi, un sol somriure de debò et pot alegrar el dia. Pot desfer un malentès. I, sempre, escalfa el cor. És la mica de brasa que t'emportes posada de casa contra el fred de cada dia: un somriure i dos parells de mitjons.

Fa massa, que no florim. Des d'abans de la sindèmia (que no és el mateix que pandèmia) que fem la travessa pel llarg hivern emocional sense somriures, amb alès gebrats i ulleres entelades, sense abraçades, com si fóssim espantaocells encarcarats. I es fa llarg. Molt llarg. Ens pesen els peus freds com peixos morts dins les sabates i se'ns engruna l'ànima.

Si ens ho haguessin dit, aquell 2019 que ja sembla tan remot, on arribaríem, no ens ho hauríem cregut: qui es podia imaginar que ens caldria permís per respirar sense entrebancs, que portaríem la mordassa unificadora i despersonalitzadora arreu; que etiquetaríem i discriminaríem les criatures a l'escola; que ens caldrien certificats de bona conducta just per fer un cafè; just per sobreviure.

Que els hospitals serien plens, també. Però sé que la primavera hi arribarà de puntetes, un dia qualsevol, i la tebiesa farà niu a les butxaques blanques massa atrafegades, a les mans exhaustes. Hi haurà ocells a cada finestra i un polsim de flors i d'esperança a la gira dels llençols.

A mi em venen ganes de despullar-me de tot: fora màscares, fora roba, fora sabates i mitjons, fora papers. Hi ha d'haver algun lloc on créixer com l'herba, on respirar com les flors, on florir com un arbre. Ja no sé en quin planeta. Em pensava que aquest era blau.

Potser per Carnestoltes ens podríem disfressar de persones i despullar-nos de tanta incertesa, de tanta por, de tanta malvolença. I córrer ben nues pels carrers.

Fa massa temps, que no florim.

Nascuda a Alpens (Lluçanès, Osona), el 1952. M'agrada escriure i m'agrada llegir. Crec que la literatura, però, no puc estar deslligada de la vida, i la vida no pot estar deslligada del compromís.

El més llegit