Vint-i-dos de juliol de dos mil vint-i-u. Calor extrema. Tot just apagat el gran incendi del Cap de Creus, els bombers ja treballen contra el del Montgrí. Centenars d’hectàrees arrasades. Per molt que el detonant del Cap de Creus hagi estat una burilla encesa, la gran sequera ja n’havia fet un terreny perillós.
Vint-i-dos de juliol. Calor extrema. Una dona assassinada a Sabadell.
Vint-i-dos de juliol. Calor extrema. Una dona assassinada a Pozuelo de Alarcón, Madrid. El detonant pot haver estat qualsevol cosa, cap d’elles justificable. Però la gran aridesa dels cors feia temps que durava.
Fa temps que dura, el perill d’incendi. El dels boscos amb un sotabosc a punt d’abrandar-se i el de la violència masclista, mal dita domèstica.
Segurament duraran més com a titulars de les notícies els incendis que les morts. Perquè els assassinats de les dones, de tan terriblement repetits, ja no desperten interès, si no és que hi ha morbositat per enfondir, i llavors ja no és denúncia sinó una altra cosa.
S’han fet minuts de silenci, pancartes. Val més això que res. Però ja no sé si hem de callar o començar a cridar: minuts de crits? Hores? Despertarem algú?
Em pregunto com poden fer la migdiada, aquells jutges que han desestimat denúncies de maltractaments i han abocat les dones a la indefensió.
Em pregunto com poden dormir, aquells homes que, un cop separats, no paguen la pensió alimentària i, doncs, abandonen els fills. I no passa res. Ni presó ni multa, res. Això sí, potser de tant en tant els compren el mòbil que la mare no pot pagar, a les criatures, i aconsegueixen fins i tot que els fills els vegin amb simpatia.
Això de la violència masclista i salvatge també té un sotabosc a punt d’abrandar-se sempre. Està fet d’acudits indecents, de feines mal pagades pel fet de ser dones (encara més mal pagades), d’assetjaments a la feina i al carrer, de tocaments indesitjats, de patis d’escola on només poden jugar a futbol els nens, d’anuncis que donen per fet que la dona és la submisa i la curteta (és la que renta la roba, però ve un senyor ben plantat a explicar-li quin detergent ha de fer servir). I molts etcèteres.
Vint-i-dos de juliol. Calor asfixiant. S’entrega a la comissaria dels Mossos un home d’uns seixanta anys que confessa haver mort la seva parella, dona, que tenia en un bagul a casa seva des de feia tres o quatre dies. Transcendeix el nom de la dona, però no el de l’assassí.
Vint-i-dos de juliol. Calor que ofega. És detingut un home de 79 anys com a presumpte autor de l’assassinat de la seva parella, una dona de 76 anys a Pozuelo de Alarcón, Madrid. La dona estava estesa al carrer davant de casa seva, amb un cop al cap i molta sang.
Això no pot continuar. Si les lleis no serveixen, s’han de canviar les lleis.
La lluita feminista és una lluita pels drets humans més elementals: entre ells el primer de tot, la vida. I no pot ser només una lluita de dones.
Si vivim en un país que condemna els crims masclistes però no impedeix que es continuïn produint, més val que no parlem de democràcia.
Si vivim en un país que condemna els crims masclistes però els oblida i va actualitzant llistes d’ignomínia com si fossin previsibles, potser no ha de fer minuts de silenci. Potser hi ha de posar mà o callar per sempre.
Vint-i-dos de juliol. Calor extrema. Una dona assassinada a Sabadell.
Vint-i-dos de juliol. Calor extrema. Una dona assassinada a Pozuelo de Alarcón, Madrid. El detonant pot haver estat qualsevol cosa, cap d’elles justificable. Però la gran aridesa dels cors feia temps que durava.
Fa temps que dura, el perill d’incendi. El dels boscos amb un sotabosc a punt d’abrandar-se i el de la violència masclista, mal dita domèstica.
Segurament duraran més com a titulars de les notícies els incendis que les morts. Perquè els assassinats de les dones, de tan terriblement repetits, ja no desperten interès, si no és que hi ha morbositat per enfondir, i llavors ja no és denúncia sinó una altra cosa.
S’han fet minuts de silenci, pancartes. Val més això que res. Però ja no sé si hem de callar o començar a cridar: minuts de crits? Hores? Despertarem algú?
Em pregunto com poden fer la migdiada, aquells jutges que han desestimat denúncies de maltractaments i han abocat les dones a la indefensió.
Em pregunto com poden dormir, aquells homes que, un cop separats, no paguen la pensió alimentària i, doncs, abandonen els fills. I no passa res. Ni presó ni multa, res. Això sí, potser de tant en tant els compren el mòbil que la mare no pot pagar, a les criatures, i aconsegueixen fins i tot que els fills els vegin amb simpatia.
Això de la violència masclista i salvatge també té un sotabosc a punt d’abrandar-se sempre. Està fet d’acudits indecents, de feines mal pagades pel fet de ser dones (encara més mal pagades), d’assetjaments a la feina i al carrer, de tocaments indesitjats, de patis d’escola on només poden jugar a futbol els nens, d’anuncis que donen per fet que la dona és la submisa i la curteta (és la que renta la roba, però ve un senyor ben plantat a explicar-li quin detergent ha de fer servir). I molts etcèteres.
Vint-i-dos de juliol. Calor asfixiant. S’entrega a la comissaria dels Mossos un home d’uns seixanta anys que confessa haver mort la seva parella, dona, que tenia en un bagul a casa seva des de feia tres o quatre dies. Transcendeix el nom de la dona, però no el de l’assassí.
Vint-i-dos de juliol. Calor que ofega. És detingut un home de 79 anys com a presumpte autor de l’assassinat de la seva parella, una dona de 76 anys a Pozuelo de Alarcón, Madrid. La dona estava estesa al carrer davant de casa seva, amb un cop al cap i molta sang.
Això no pot continuar. Si les lleis no serveixen, s’han de canviar les lleis.
La lluita feminista és una lluita pels drets humans més elementals: entre ells el primer de tot, la vida. I no pot ser només una lluita de dones.
Si vivim en un país que condemna els crims masclistes però no impedeix que es continuïn produint, més val que no parlem de democràcia.
Si vivim en un país que condemna els crims masclistes però els oblida i va actualitzant llistes d’ignomínia com si fossin previsibles, potser no ha de fer minuts de silenci. Potser hi ha de posar mà o callar per sempre.