Va haver-hi un temps en què semblava que la formació que rebíem ens serviria per a tota la vida. Hi havia potser una excepció: els metges. A la meva infància, la gent els mirava amb una mescla de respecte i alleujament: "Ves, els doctors han d'estudiar tota la vida", deien. Òbviament, aquesta afirmació no era del tot certa perquè nombrosos professionals d'altres sectors també havien d'actualitzar periòdicament els seus coneixements, però la consciència social no era aquesta. L'assumpció que tots havíem d'actualitzar la nostra formació es trobava lluny d'una acceptació generalitzada.
A la sarsuela La verbena de la Paloma, estrenada el 1894, un dels protagonistes afirmava "Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad". "!Es una brutalidad!" li responien. I aquesta afirmació era absolutament certa. A finals del segle XIX es va observar com la física, la química, la biologia o la medicina aportaven coneixements que feien canviar substancialment la manera de viure de la gent. Encara es necessitaren prop de cent anys per assumir la importància de continuar aprenent, allò que els anglosaxons van batejar com el long-life learning i que podríem traduir com l'aprenentatge al llarg de la vida o la formació continuada. Aviat, les universitats van crear centres específics per oferir aquesta formació i la necessitat de continuar formant-se va esdevenir una opció cada vegada més freqüent.
Quina és la situació actual, ja al segle XXI? És obvi que les paraules dels protagonistes de la sarsuela són encara avui més certes i ara podríem afegir que avancen no només les ciències sinó també les tecnologies. Aquestes, definides com l'aplicació dels avenços científics, han progressat de forma extraordinària. Han afectat la manera en què ens comuniquem, el funcionament dels aparells de la vida diària, les activitats mèdiques o les competències laborals. L'aplicació de la lògica digital a la nostra vida ha canviat radicalment les relacions de tota mena i, quan encara no hem incorporat la digitalització a tots els procediments, ens arriba la intel·ligència artificial, potser gairebé més com una amenaça que com una solució.
Sembla inevitable, doncs, la necessitat d'aquesta formació continuada, que esdevindrà un element inseparable dels professionals del segle actual. Les universitats tenen el paper important, que no únic, d'oferir aquelles formacions que siguin necessàries per a l'adaptació dels professionals a un món laboral en ràpid canvi. En aquest sentit, les necessitats poden anar des de cursos de curta durada per atendre necessitats específiques de les institucions fins a programes de postgrau o de màster que permetin canviar l'orientació professional d'aquells que ho desitgin. En aquesta direcció, la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) ha creat les seves escoles de postgrau per atendre les necessitats professionals amb programes d'elevada qualitat d'acord amb els requisits normatius. El creixement de les anomenades microcredencials, estimulades des de la Unió Europea, serà un pas endavant en el qual ens trobem compromesos. Els processos d'assegurament de la qualitat i la coordinació de l'oferta acadèmica dirigida als professionals seran els objectius principals del Centre de Formació Contínua de la UVic-UCC, de pròxima creació.
Considero que no som davant del ressorgiment de la 'titulitis', tot i que el risc existeix. L'adequació a les necessitats de les institucions i els processos rigorosos de qualitat evitaran que perdem l'oportunitat de servir a la societat, la principal justificació de l'existència de les universitats.
A la sarsuela La verbena de la Paloma, estrenada el 1894, un dels protagonistes afirmava "Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad". "!Es una brutalidad!" li responien. I aquesta afirmació era absolutament certa. A finals del segle XIX es va observar com la física, la química, la biologia o la medicina aportaven coneixements que feien canviar substancialment la manera de viure de la gent. Encara es necessitaren prop de cent anys per assumir la importància de continuar aprenent, allò que els anglosaxons van batejar com el long-life learning i que podríem traduir com l'aprenentatge al llarg de la vida o la formació continuada. Aviat, les universitats van crear centres específics per oferir aquesta formació i la necessitat de continuar formant-se va esdevenir una opció cada vegada més freqüent.
Quina és la situació actual, ja al segle XXI? És obvi que les paraules dels protagonistes de la sarsuela són encara avui més certes i ara podríem afegir que avancen no només les ciències sinó també les tecnologies. Aquestes, definides com l'aplicació dels avenços científics, han progressat de forma extraordinària. Han afectat la manera en què ens comuniquem, el funcionament dels aparells de la vida diària, les activitats mèdiques o les competències laborals. L'aplicació de la lògica digital a la nostra vida ha canviat radicalment les relacions de tota mena i, quan encara no hem incorporat la digitalització a tots els procediments, ens arriba la intel·ligència artificial, potser gairebé més com una amenaça que com una solució.
Sembla inevitable, doncs, la necessitat d'aquesta formació continuada, que esdevindrà un element inseparable dels professionals del segle actual. Les universitats tenen el paper important, que no únic, d'oferir aquelles formacions que siguin necessàries per a l'adaptació dels professionals a un món laboral en ràpid canvi. En aquest sentit, les necessitats poden anar des de cursos de curta durada per atendre necessitats específiques de les institucions fins a programes de postgrau o de màster que permetin canviar l'orientació professional d'aquells que ho desitgin. En aquesta direcció, la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) ha creat les seves escoles de postgrau per atendre les necessitats professionals amb programes d'elevada qualitat d'acord amb els requisits normatius. El creixement de les anomenades microcredencials, estimulades des de la Unió Europea, serà un pas endavant en el qual ens trobem compromesos. Els processos d'assegurament de la qualitat i la coordinació de l'oferta acadèmica dirigida als professionals seran els objectius principals del Centre de Formació Contínua de la UVic-UCC, de pròxima creació.
Considero que no som davant del ressorgiment de la 'titulitis', tot i que el risc existeix. L'adequació a les necessitats de les institucions i els processos rigorosos de qualitat evitaran que perdem l'oportunitat de servir a la societat, la principal justificació de l'existència de les universitats.