El concepte de formació contínua o d’aprenentatge al llarg de la vida fa temps que es troba present en les activitats docents universitàries. De fet, és considerada com un dels seus element més important, ja que la formació contínua permet estendre l’abast del coneixement més enllà de la formació reglada, els graus (abans diplomatures i llicenciatures), els màsters i els doctorats. En els darrers temps, però, ha concitat un interès creixent, que derivarà en una regulació específica per les autoritats ministerials. Aquest canvi mereix un comentari.
Des de l’edat mitjana, en què van ser creades les universitats occidentals, fins ben avançat el segle XX, la docència universitària es limitava a aquells joves que hi entraven al final de la seva adolescència i hi romanien uns anys fins a graduar-se, la majoria com a llicenciats mentre que uns pocs passaven a completar màsters i doctorats.
Fa unes dècades la situació va canviar i les universitats van començar a oferir els coneguts cursos d’extensió universitària, dirigits essencialment a persones sense les qualificacions acadèmiques per entrar a la universitat. Posteriorment s’impartiren també activitats docents de tota mena dirigides d’una manera o una altra a millorar la formació intel·lectual i professional dels que hi estaven interessats. En qualsevol cas, la principal activitat docent dels professors universitaris seguia sent la vinculada als títols oficials. Les altres eren només incidentals i, de vegades, enteses tan sols com una manera de completar els jornals.
Però l’arribada de l’Espai Europeu d’Educació Superior, familiarment conegut com el pla Bolonya, va canviar la situació de manera substancial a partir de l’any 2010. Per exemple, des de llavors i de manera progressiva la majoria d’universitats ofereixen més títols de màster que de grau, i això ha portat a un augment substancial dels estudiants d’aquelles titulacions. Algunes universitats fins i tot han fet un negoci substancial d’aquesta situació, que ha alarmat al govern espanyol, tal com s’evidencia en la recent Llei d’Ordenació del Sistema Universitari.
Ara les coses tornen a canviar de nou. Sembla ja un paradigma establert que la formació universitària tradicional no podrà donar els coneixements i les capacitats tècniques necessàries perquè un professional pugui treballar tota la vida en un àmbit sense actualitzar-se. El món actual gira vertiginosament, i tant la gènesi de coneixement com els avenços tecnològics obliguen a una actualització periòdica de la formació adquirida, així com a la incorporació de nous coneixements per poder mantenir la competència professionals. Com realitzar aquesta actualització de forma òptima és ara el nou repte.
Per descomptat no hi ha un model que serveixi per a tothom. Les empreses i institucions tenen necessitats específiques que han de ser ateses amb solucions adhoc. L’aparició de nous perfils professionals obliga a actualitzar els ja existents. Els descobriments científics precisen de la seva incorporació a allò ja après durant els estudis universitaris. Recentment, la definició de la formació contínua pels graduats dels cicles formatius de grau superior reconeix la importància de l’actualització del seu aprenentatge.
En resum, la necessitat d’oferir programes de formació contínua ha deixat de ser una opció per esdevenir una obligació per a totes les universitats. Tots la necessitarem, més tard o més aviat. I és en aquest context que la Universitat de Vic–Universitat Central de Catalunya s’està preparant per oferir-la de la millor manera possible, atenent a les múltiples situacions que es presentaran. La propera creació de l’Escola de Formació Contínua vol reconèixer aquesta necessitat i atendre el repte de les necessitats de tots els professionals del nostre territori.