L’aparició de les universitats a l’Europa Occidental prové de dos esdeveniments
coincidents que van afavorir-ne la creació a principis del segle XIII. Fins aleshores els monestirs i els ordres religiosos eren els qui proporcionaven l’educació superior, però progressivament van deixar de tenir interès en la formació de persones laiques. En segon lloc, les ciutats van començar a créixer en importància arran del desenvolupament del comerç i la creació d’una nova classe burgesa. A més, l’augment de la seguretat en els camins feia més fàcil els desplaçaments entre ciutats.
Així van començar a aparèixer institucions laiques que oferien estudis superiors i que van anar convertint-se en universitats. De tota manera, l’Església no va perdre el control sobre aquestes institucions i durant segles es necessitava una butlla papal perquè les universitats poguessin ser considerades com a tals. En un principi, les universitats només podien establir-se en ciutats on hi havia catedral, fet que assegurava la influència de l’Església en les noves institucions. Per descomptat, aquest control eclesiàstic va ser causa de frecs innumerables entre les autoritats civils, encapçalades per reis i emperadors, i les religioses, en darrera instància, el Papa.
Hi ha un cert debat sobre quina va ser la primera universitat europea d’aquella època (de nou ens situem a principis del XIII), mèrit pel qual rivalitzen Bolonya i París. Poc després d’aquestes dues, aparegueren la d’Oxford i la de Salamanca, entre d’altres. Des del seu inici, l’establiment de les universitats suposà un element d’importància cabdal per raons econòmiques, socials i culturals. L’arribada d’un grup important de joves d’arreu era un element dinamitzador d’incalculable valor. De fet, algunes d’aquestes ciutats són encara conegudes essencialment per la seva universitat: així succeeix amb Oxford i Cambridge, al Regne Unit; Bolonya i Siena, a Itàlia; Freiburg i Tubinga, a Alemanya, o Lovaina a Bèlgica. A Espanya també és el cas de Salamanca o Santiago de Compostel·la, encara que el pes universitari ha anat minvant amb el temps.
A Catalunya el rol de les universitats en relació a les ciutats mai va adquirir la mateixa dimensió que en d’altres punts d’Europa, tot i que la seva presència en llocs com Tortosa, Solsona o Vic, tingué una repercussió ciutadana notable. La seva desaparició després de la guerra de Successió va impedir valorar què hauria passat si haguessin persistit. En aquell moment, també la creació de la Universitat de Cervera podria haver estat una altra possibilitat de creixement per a una ciutat, però la vida efímera que va tenir ho va impedir.
Actualment, existeixen dotze universitats a Catalunya, però només una té la seva seu fora d’una capital de província: la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Aquesta institució, que ara compleix vint-i-cinc anys d’existència, ha esdevingut un element econòmic, cultural i social de primer ordre a Vic i Manresa, les dues ciutats on es va instal·lar en primer lloc. I no és gens estrany, ja que la seva vocació és la integració a la ciutat en tots els aspectes. En aquest sentit, vol contribuir especialment a la vida cultural, al dinamisme econòmic, a la visió internacional i a l’atracció de professionals altament qualificats al territori.
La interacció entre la universitat i els agents socials de Vic i Manresa hauria de permetre que aquestes ciutats esdevinguin ciutats universitàries en la tradició de les universitats medievals abans esmentades. Aquesta identificació hauria de fer possible compartir instal·lacions i recursos entre la universitat i la ciutat. I així està succeint: el pròxim 21 d’octubre, la UVic-UCC inaugurarà el seu paranimf a l’antiga església de l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Aquesta instal·lació serà l’escenari dels actes universitaris solemnes, però també la podran emprar les associacions culturals de la ciutat. És un clar exemple de la relació simbiòtica que ha de caracteritzar les ciutats universitàries.
coincidents que van afavorir-ne la creació a principis del segle XIII. Fins aleshores els monestirs i els ordres religiosos eren els qui proporcionaven l’educació superior, però progressivament van deixar de tenir interès en la formació de persones laiques. En segon lloc, les ciutats van començar a créixer en importància arran del desenvolupament del comerç i la creació d’una nova classe burgesa. A més, l’augment de la seguretat en els camins feia més fàcil els desplaçaments entre ciutats.
Així van començar a aparèixer institucions laiques que oferien estudis superiors i que van anar convertint-se en universitats. De tota manera, l’Església no va perdre el control sobre aquestes institucions i durant segles es necessitava una butlla papal perquè les universitats poguessin ser considerades com a tals. En un principi, les universitats només podien establir-se en ciutats on hi havia catedral, fet que assegurava la influència de l’Església en les noves institucions. Per descomptat, aquest control eclesiàstic va ser causa de frecs innumerables entre les autoritats civils, encapçalades per reis i emperadors, i les religioses, en darrera instància, el Papa.
Hi ha un cert debat sobre quina va ser la primera universitat europea d’aquella època (de nou ens situem a principis del XIII), mèrit pel qual rivalitzen Bolonya i París. Poc després d’aquestes dues, aparegueren la d’Oxford i la de Salamanca, entre d’altres. Des del seu inici, l’establiment de les universitats suposà un element d’importància cabdal per raons econòmiques, socials i culturals. L’arribada d’un grup important de joves d’arreu era un element dinamitzador d’incalculable valor. De fet, algunes d’aquestes ciutats són encara conegudes essencialment per la seva universitat: així succeeix amb Oxford i Cambridge, al Regne Unit; Bolonya i Siena, a Itàlia; Freiburg i Tubinga, a Alemanya, o Lovaina a Bèlgica. A Espanya també és el cas de Salamanca o Santiago de Compostel·la, encara que el pes universitari ha anat minvant amb el temps.
A Catalunya el rol de les universitats en relació a les ciutats mai va adquirir la mateixa dimensió que en d’altres punts d’Europa, tot i que la seva presència en llocs com Tortosa, Solsona o Vic, tingué una repercussió ciutadana notable. La seva desaparició després de la guerra de Successió va impedir valorar què hauria passat si haguessin persistit. En aquell moment, també la creació de la Universitat de Cervera podria haver estat una altra possibilitat de creixement per a una ciutat, però la vida efímera que va tenir ho va impedir.
Actualment, existeixen dotze universitats a Catalunya, però només una té la seva seu fora d’una capital de província: la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Aquesta institució, que ara compleix vint-i-cinc anys d’existència, ha esdevingut un element econòmic, cultural i social de primer ordre a Vic i Manresa, les dues ciutats on es va instal·lar en primer lloc. I no és gens estrany, ja que la seva vocació és la integració a la ciutat en tots els aspectes. En aquest sentit, vol contribuir especialment a la vida cultural, al dinamisme econòmic, a la visió internacional i a l’atracció de professionals altament qualificats al territori.
La interacció entre la universitat i els agents socials de Vic i Manresa hauria de permetre que aquestes ciutats esdevinguin ciutats universitàries en la tradició de les universitats medievals abans esmentades. Aquesta identificació hauria de fer possible compartir instal·lacions i recursos entre la universitat i la ciutat. I així està succeint: el pròxim 21 d’octubre, la UVic-UCC inaugurarà el seu paranimf a l’antiga església de l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Aquesta instal·lació serà l’escenari dels actes universitaris solemnes, però també la podran emprar les associacions culturals de la ciutat. És un clar exemple de la relació simbiòtica que ha de caracteritzar les ciutats universitàries.