Hi ha vint persones citades a declarar el dia 19 de març a Figueres pel tall de La Jonquera, els dies 11 i 12 de novembre del 2019. No són noms coneguts, però a mi em representen. Més que alguns de molt mediàtics.
La repressió a tots els nivells, i especialment contra l'independentisme, és tan intensa i extensa que perilla que ens hi acostumem. No podem normalitzar-la, perquè si ho fem, no aixecarem més el cap.
Això de "Si ens toquen a una, ens toquen a totes", no és només una frase, sinó un fet. La repressió s'estén com una taca d'oli. Però la solidaritat, també.
Perquè també estan utilitzant les restriccions de la pandèmia com a arma contra la llibertat d'expressió. Van collant els cargols i ens volen callades i submises. No ho serem. No podem fer ni farem passos enrere.
Eren joves i no tan joves, totes a una. Posant-hi el cotxe, el cos, el cor. Amb una determinació que molts polítics, després, han desmentit.
Les qui les vèiem i les patíem i aplaudíem des de casa també hi som, a la rereguarda, encara. I no oblidem. Les fronteres són un símbol sagrat de l'ordre establert. Les reals i les virtuals. Les que barren el pas a l'autodeterminació dels pobles. Les que deixen passar turistes i mercaderies, però no immigrants. Són la nafra purulenta del capitalisme.
Doncs, ara que s'apropen pactes de govern, volem que sàpiguen que no els permetrem cap més traïció. És a peu de carrer, de carretera, on es capgira la història. On les lluites empenyen les lleis, i no al revés.
Hi ha declaracions previstes per al dia 19. Però n'hi ha d'altres. Fa mesos que duren, i que duraran. Jo els diria: "No canvieu. Us necessitem tal com sou, ens obriu camí i us n'estem molt agraïdes.
Perquè volem una independència que no deixi enrere ningú. Inclusiva i justa. Serem al vostre costat, contra la ignomínia. Contra la llei de l'odi. La de la selva. La de les presons contra les paraules, la de la fosca contra la llum. Hi serem!
La repressió a tots els nivells, i especialment contra l'independentisme, és tan intensa i extensa que perilla que ens hi acostumem. No podem normalitzar-la, perquè si ho fem, no aixecarem més el cap.
Això de "Si ens toquen a una, ens toquen a totes", no és només una frase, sinó un fet. La repressió s'estén com una taca d'oli. Però la solidaritat, també.
Perquè també estan utilitzant les restriccions de la pandèmia com a arma contra la llibertat d'expressió. Van collant els cargols i ens volen callades i submises. No ho serem. No podem fer ni farem passos enrere.
Eren joves i no tan joves, totes a una. Posant-hi el cotxe, el cos, el cor. Amb una determinació que molts polítics, després, han desmentit.
Les qui les vèiem i les patíem i aplaudíem des de casa també hi som, a la rereguarda, encara. I no oblidem. Les fronteres són un símbol sagrat de l'ordre establert. Les reals i les virtuals. Les que barren el pas a l'autodeterminació dels pobles. Les que deixen passar turistes i mercaderies, però no immigrants. Són la nafra purulenta del capitalisme.
Doncs, ara que s'apropen pactes de govern, volem que sàpiguen que no els permetrem cap més traïció. És a peu de carrer, de carretera, on es capgira la història. On les lluites empenyen les lleis, i no al revés.
Hi ha declaracions previstes per al dia 19. Però n'hi ha d'altres. Fa mesos que duren, i que duraran. Jo els diria: "No canvieu. Us necessitem tal com sou, ens obriu camí i us n'estem molt agraïdes.
Perquè volem una independència que no deixi enrere ningú. Inclusiva i justa. Serem al vostre costat, contra la ignomínia. Contra la llei de l'odi. La de la selva. La de les presons contra les paraules, la de la fosca contra la llum. Hi serem!