És conegut que les universitats de l'Europa Occidental van aparèixer i es van desenvolupar a principis del segle XIII a partir dels monestirs i de les escoles catedralícies, aprofitant el creixement de les ciutats i la relativa pau que va seguir a l'època convulsa dels segles anteriors. Les primeres són prou conegudes. Bolonya, París, Oxford i Salamanca van ser els referents durant molts anys malgrat l'aparició de moltes altres en els segles següents. Cal recordar la creació de la primera universitat en terres catalanes, l'Estudi General de Lleida, cap al 1300.
Durant aquests anys era comú que els estudiants universitaris es moguessin d'una universitat a una altra seguint els professors més prestigiosos de cadascuna d'elles i el concepte de pertinença a una única universitat no estava arrelat. Això suposava que els estudiants coneixien realitats diverses, aprenien idiomes, feien contactes i s'apropaven a realitats ideològiques molt diferents de les dels seus països d'origen. Els monarques de l'època, però, no eren desconeixedors dels riscos d'aquests fluxos d'idees amunt i avall. En el cas espanyol, l'aparició del protestantisme en el segle XVI va anar seguit del tancament de fronteres per als estudiants espanyols. Així, la Pragmàtica de Felip II de 1559 obligava tots els espanyols a cursar els seus estudis exclusivament en universitats espanyoles. Més tard, això es va repetir després de la Revolució Francesa, el 1789, quan una llei de l'any següent prohibia els estudiants espanyols sortir del país sense permís reial. Tot, per evitar el contagi revolucionari i la difusió de les noves idees nascudes a França. Aquestes decisions, més l'estricta censura que es va imposar a Espanya durant els anys següents, va suposar un aïllament que no es va recuperar completament fins a l'entrada del país a la Unió Europea, gairebé dos segles després.
Afortunadament, avui les coses són diferents. El primer pas en aquesta direcció va ser la creació del programa Erasmus, l'any 1987, que ha permès que molts estudiants europeus hagin fet estades en països europeus. Això ha millorat la seva formació i, especialment, la seva educació, i per a alguns és l'element més important per cohesionar la Unió Europea en trencar prejudicis i fer amics més enllà de les fronteres nacionals. El programa ha tingut diverses seqüeles, que han ajudat a aprofundir els seus objectius i a millorar el seu abast.
Des de fa uns anys, la Unió Europea ha estimulat el programa d'universitats europees. Això suposa l'acord d'universitats de diversos països per oferir estudis compartits amb professors de totes elles, que els estudiants poden cursar des de la seva universitat d'origen o desplaçant-se a una de les participants en el programa per fer-ho in situ. A més, també s'afavoreix la mobilitat de professors i investigadors, i dels professionals d'administració i serveis per conèixer les pràctiques d'altres universitats i portar-les cap a la pròpia. A tot això, s'afegeixen les convocatòries de projectes de recerca que obliguen a la participació de centres universitaris de diversos països per estimular també la col·laboració en aquest àmbit.
La internacionalització universitària aporta valors de gran importància per als membres de la comunitat universitària i, de retruc, per a les seves institucions. Això sense oblidar el compromís amb el territori on es troben insertes. Com diem a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), hem de tenir els peus a la nostra terra mentre posem els ulls al món.
Durant aquests anys era comú que els estudiants universitaris es moguessin d'una universitat a una altra seguint els professors més prestigiosos de cadascuna d'elles i el concepte de pertinença a una única universitat no estava arrelat. Això suposava que els estudiants coneixien realitats diverses, aprenien idiomes, feien contactes i s'apropaven a realitats ideològiques molt diferents de les dels seus països d'origen. Els monarques de l'època, però, no eren desconeixedors dels riscos d'aquests fluxos d'idees amunt i avall. En el cas espanyol, l'aparició del protestantisme en el segle XVI va anar seguit del tancament de fronteres per als estudiants espanyols. Així, la Pragmàtica de Felip II de 1559 obligava tots els espanyols a cursar els seus estudis exclusivament en universitats espanyoles. Més tard, això es va repetir després de la Revolució Francesa, el 1789, quan una llei de l'any següent prohibia els estudiants espanyols sortir del país sense permís reial. Tot, per evitar el contagi revolucionari i la difusió de les noves idees nascudes a França. Aquestes decisions, més l'estricta censura que es va imposar a Espanya durant els anys següents, va suposar un aïllament que no es va recuperar completament fins a l'entrada del país a la Unió Europea, gairebé dos segles després.
Afortunadament, avui les coses són diferents. El primer pas en aquesta direcció va ser la creació del programa Erasmus, l'any 1987, que ha permès que molts estudiants europeus hagin fet estades en països europeus. Això ha millorat la seva formació i, especialment, la seva educació, i per a alguns és l'element més important per cohesionar la Unió Europea en trencar prejudicis i fer amics més enllà de les fronteres nacionals. El programa ha tingut diverses seqüeles, que han ajudat a aprofundir els seus objectius i a millorar el seu abast.
Des de fa uns anys, la Unió Europea ha estimulat el programa d'universitats europees. Això suposa l'acord d'universitats de diversos països per oferir estudis compartits amb professors de totes elles, que els estudiants poden cursar des de la seva universitat d'origen o desplaçant-se a una de les participants en el programa per fer-ho in situ. A més, també s'afavoreix la mobilitat de professors i investigadors, i dels professionals d'administració i serveis per conèixer les pràctiques d'altres universitats i portar-les cap a la pròpia. A tot això, s'afegeixen les convocatòries de projectes de recerca que obliguen a la participació de centres universitaris de diversos països per estimular també la col·laboració en aquest àmbit.
La internacionalització universitària aporta valors de gran importància per als membres de la comunitat universitària i, de retruc, per a les seves institucions. Això sense oblidar el compromís amb el territori on es troben insertes. Com diem a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), hem de tenir els peus a la nostra terra mentre posem els ulls al món.