Avui, sense venir res a “cuento”, m'he recordat de la Maria Velselov. De fet no en recordava el cognom. Jo a la Maria no l'havia vista mai. No hi havia parlat mai. No ens havíem escrit mai. Jo només he estat dos cops físicament a pocs metres de la Maria, sense poder-me reprimir les llàgrimes. He estat a pocs metres del lloc on estava enterrada. Per mi la Maria és i serà la noia del tatuatge. La noia que va assassinar el camioner alemany Volker Eckert el 27 de febrer de l'any 2005, deixant el seu cos en un dels laterals de l'Eix Transversal a Sant Sadurní d'Osomort. A vegades, exercint la funció periodística hi ha casos que t'impacten.
Recordo com, fins mesos més tard, no es va saber que aquell cadàver d'una noia que es dedicava a la prostitució era el de la Maria, ja que ningú l'havia reclamat i com, inicialment, es va descartar la seva repatriació perquè la seva família d'un estatus social baix no hi podia fer front. Avui, molts anys després i sense cap motiu aparent, he recordat la Maria i amb ella he recordat la crònica negra que m’ha tocat escriure.
Ens agradi o no, sigui més o menys cridaner el fet i com s'expliquen periodísticament en el que popularment en diem la crònica negra, és un mirall de la societat. Davant d'un fet macabre i luctuós, s'exigeix passar-ne pàgina per soterrar-lo. El temps esborra un assassinat, un tiroteig, un atemptat... fins que en ve un altre. I així successivament. Però una revisió de la crònica negra, desprestigiada en part per determinada mala praxi, ens serveix per veure l’”evolució” de la complexa ment humana, com això es reflecteix en els mitjans, com actua la policia, com ho entoma la societat o la transformació del sistema judicial.
Però mai és el moment d'aquesta revisió. De saber, d'analitzar... És incòmode. Amb la periodista Eli Piñol vam elaborar fa uns anys un projecte per veure, interpretar, revisar... els fets de la crònica negra d'Osona de la segona meitat del segle XX. Aquell “embrió” no era ni millor ni pitjor que els altres treballs presentats en una convocatòria feta per una administració pública. Però era més incòmode que no pas un estudi sobre molins, sobre l'evolució del cens al segle XIII o l'impacte de l'Eix Transversal en l'economia local.
Perquè malgrat es vulgui difuminar, Osona és com en els altres llocs. Hi ha i hagut sang i dolor com a qualsevol altre lloc. A més dels mediàtics de la Dolça Neus (1981); el drama de la família Toneu (1978); l'assassinat de les joves Anna Dodas i Gemma Argemí (1978); la mort de quatre "Grapos" a la Farga de Bebié (1981), l’atemptat d’ETA a Vic (1991) o el segrest de la farmacèutica d'Olot (1992) hi ha casos molt més silenciats. El del "Pajarito" de Vic, la mort d'un veí de Manlleu a trets per la Guardia Civil a la sortida de l'Hotel Colon de Vic, el parricidi de Cal Anés de Tona - tots ells ocorreguts als anys 50 del segle passat-, l'assassinat d'una nena de 10 anys a Sant Quirze de Besora (1992) o la mort de dos atracadors a la joieria Culí de Manlleu (1979), per citar-ne alguns.
Cal reivindicar la crònica negra a toro passat. Perquè en fred tot es veu diferent i perquè certes revisions cal fer-les abans no sigui massa tard. Si mai és el moment, haurem perdut veus i fonts i potser un dels miralls que té una societat ja estarà massa escardat.
Recordo com, fins mesos més tard, no es va saber que aquell cadàver d'una noia que es dedicava a la prostitució era el de la Maria, ja que ningú l'havia reclamat i com, inicialment, es va descartar la seva repatriació perquè la seva família d'un estatus social baix no hi podia fer front. Avui, molts anys després i sense cap motiu aparent, he recordat la Maria i amb ella he recordat la crònica negra que m’ha tocat escriure.
Ens agradi o no, sigui més o menys cridaner el fet i com s'expliquen periodísticament en el que popularment en diem la crònica negra, és un mirall de la societat. Davant d'un fet macabre i luctuós, s'exigeix passar-ne pàgina per soterrar-lo. El temps esborra un assassinat, un tiroteig, un atemptat... fins que en ve un altre. I així successivament. Però una revisió de la crònica negra, desprestigiada en part per determinada mala praxi, ens serveix per veure l’”evolució” de la complexa ment humana, com això es reflecteix en els mitjans, com actua la policia, com ho entoma la societat o la transformació del sistema judicial.
Però mai és el moment d'aquesta revisió. De saber, d'analitzar... És incòmode. Amb la periodista Eli Piñol vam elaborar fa uns anys un projecte per veure, interpretar, revisar... els fets de la crònica negra d'Osona de la segona meitat del segle XX. Aquell “embrió” no era ni millor ni pitjor que els altres treballs presentats en una convocatòria feta per una administració pública. Però era més incòmode que no pas un estudi sobre molins, sobre l'evolució del cens al segle XIII o l'impacte de l'Eix Transversal en l'economia local.
Perquè malgrat es vulgui difuminar, Osona és com en els altres llocs. Hi ha i hagut sang i dolor com a qualsevol altre lloc. A més dels mediàtics de la Dolça Neus (1981); el drama de la família Toneu (1978); l'assassinat de les joves Anna Dodas i Gemma Argemí (1978); la mort de quatre "Grapos" a la Farga de Bebié (1981), l’atemptat d’ETA a Vic (1991) o el segrest de la farmacèutica d'Olot (1992) hi ha casos molt més silenciats. El del "Pajarito" de Vic, la mort d'un veí de Manlleu a trets per la Guardia Civil a la sortida de l'Hotel Colon de Vic, el parricidi de Cal Anés de Tona - tots ells ocorreguts als anys 50 del segle passat-, l'assassinat d'una nena de 10 anys a Sant Quirze de Besora (1992) o la mort de dos atracadors a la joieria Culí de Manlleu (1979), per citar-ne alguns.
Cal reivindicar la crònica negra a toro passat. Perquè en fred tot es veu diferent i perquè certes revisions cal fer-les abans no sigui massa tard. Si mai és el moment, haurem perdut veus i fonts i potser un dels miralls que té una societat ja estarà massa escardat.