No soc negacionista del virus que estem patint. He vist massa gent malalta al meu voltant, gent estimada i pròxima. I gent que ha mort.
Però tampoc no soc una defensora de les vacunes a ultrança. N'he vist seqüeles greus, també al meu voltant. Problemes de cor, ictus. No és poca cosa. No és negligible.
Potser m'he vacunat, potser no. Si ho he fet, potser amb dubtes i amb por, no em vull convertir en algú que menysprea qui no ho ha fet. El respecte ha de ser bàsic. I encara que tingui el famós passaport, no el vull fer servir.
Si no ho he fet, també amb dubtes i amb por, ningú em pot obligar a arriscar la meva salut amb unes vacunes que no immunitzen, que no s'han investigat prou. I ningú no em pot exigir un passaport dubtós per entrar als llocs que, a més, conté dades sanitàries privades.
Ja els va bé, tenir-nos dividits i enfrontats. Diria que és una cortina de fum perquè res no sigui qüestionat.
Ara, amb el passaport cap a enlloc, la deriva autoritària sembla evident, perquè sanitàriament no garanteix res. Una deriva autoritària que es disfressa sovint de solidaritat mal entesa.
La mateixa gent a qui es demana una garantia que no és, ha d'anar a treballar, amb un transport públic ple de gom a gom, a unes feines precàries en què la salut ja està compromesa, amb virus o sense, per unes condicions d'explotació i de probabilitat d'accidents laborals fora de control.
Vam tenir els policies de balcó; ara tindrem els policies de bars? Els policies familiars? Els policies veïns?
Al capdavall, potser haurem de fer fogueres al carrer i escalfar-nos uns cafès comunitaris i, sí, solidaris. O potser ens haurem de convidar els uns a casa dels altres, si és que hi ha cases d'algú.
Tot menys entrar en aquesta espiral de desconfiança destructora d'amistats i de convivència. Tot menys haver d'etiquetar la gent: vacunats, no vacunats; blancs, negres, jueus, pobres, rics, d'aquí o d'allà.
Passaports i fronteres, filferrades, Cap on anem? Ara, això sí, les vacunes només per als països rics que poden multiplicar les dosis tant com convingui.
I llavors ens estranyarem de les mutacions dels virus, de l'enèsima onada, i farem més passaports encara, i més complicats: terceres dosis, quartes, cinquenes, i aixecarem més murs, i tancarem més fronteres...
Vivim en un planeta que cada vegada és més petit. Creure que ens en sortirem sols, els països empobridors, no és només insolidaritat: és suïcidi.
No som països rics, sinó només això: lladres, empobridors, insolidaris. Els de casa, primer? Quina casa? Tots som immigrants d'una història comuna, tots anem a la mateixa barca. I és només una closca de nou perduda a l'univers.
Que Déu ens agafi confessats, que diuen al meu poble.
Però tampoc no soc una defensora de les vacunes a ultrança. N'he vist seqüeles greus, també al meu voltant. Problemes de cor, ictus. No és poca cosa. No és negligible.
Potser m'he vacunat, potser no. Si ho he fet, potser amb dubtes i amb por, no em vull convertir en algú que menysprea qui no ho ha fet. El respecte ha de ser bàsic. I encara que tingui el famós passaport, no el vull fer servir.
Si no ho he fet, també amb dubtes i amb por, ningú em pot obligar a arriscar la meva salut amb unes vacunes que no immunitzen, que no s'han investigat prou. I ningú no em pot exigir un passaport dubtós per entrar als llocs que, a més, conté dades sanitàries privades.
Ja els va bé, tenir-nos dividits i enfrontats. Diria que és una cortina de fum perquè res no sigui qüestionat.
Ara, amb el passaport cap a enlloc, la deriva autoritària sembla evident, perquè sanitàriament no garanteix res. Una deriva autoritària que es disfressa sovint de solidaritat mal entesa.
La mateixa gent a qui es demana una garantia que no és, ha d'anar a treballar, amb un transport públic ple de gom a gom, a unes feines precàries en què la salut ja està compromesa, amb virus o sense, per unes condicions d'explotació i de probabilitat d'accidents laborals fora de control.
Vam tenir els policies de balcó; ara tindrem els policies de bars? Els policies familiars? Els policies veïns?
Al capdavall, potser haurem de fer fogueres al carrer i escalfar-nos uns cafès comunitaris i, sí, solidaris. O potser ens haurem de convidar els uns a casa dels altres, si és que hi ha cases d'algú.
Tot menys entrar en aquesta espiral de desconfiança destructora d'amistats i de convivència. Tot menys haver d'etiquetar la gent: vacunats, no vacunats; blancs, negres, jueus, pobres, rics, d'aquí o d'allà.
Passaports i fronteres, filferrades, Cap on anem? Ara, això sí, les vacunes només per als països rics que poden multiplicar les dosis tant com convingui.
I llavors ens estranyarem de les mutacions dels virus, de l'enèsima onada, i farem més passaports encara, i més complicats: terceres dosis, quartes, cinquenes, i aixecarem més murs, i tancarem més fronteres...
Vivim en un planeta que cada vegada és més petit. Creure que ens en sortirem sols, els països empobridors, no és només insolidaritat: és suïcidi.
No som països rics, sinó només això: lladres, empobridors, insolidaris. Els de casa, primer? Quina casa? Tots som immigrants d'una història comuna, tots anem a la mateixa barca. I és només una closca de nou perduda a l'univers.
Que Déu ens agafi confessats, que diuen al meu poble.