Llegeixo el recent estudi elaborat per IMPEVIC sobre el grau d'ocupació i superfície lliure dels polígons industrials de Vic sorgit arran d'una notícia d'osona.com que alertava sobre la manca d'informació dels serveis municipals sobre "l'estat de la situació" del sòl industrial de la ciutat.
Ara ja el tenim l'estudi, (més val tard que mai) i les notícies no són gaire positives. Demostra que durant els últims anys s'ha estirat més el braç que la màniga, i que s'han fet algunes apostes excessivament arriscades que han tensionat extremadament la situació financera de l'Ajuntament. Grans inversions com les urbanitzacions de polígons com el de les Cassasses o el Bruguer han suposat una sagnía financera per l'Ajuntament aquests darrers anys.Unes operacions fallides que avui tenen una baixíssima ocupació i poquíssima capacitat d'atracció econòmica. Sí, ara prometen una gran illa càrnica, amb milers de treballadors i grans escorxadors que tindràn grans rebaixes fiscals per la seva ubicació a Vic, però de moment res de res.
17 milions d'euros va costar l'urbanització del Bruguer. El nostre posicionament contrari ja ens va costar l'expulsió del govern, però la pel·lícula no s'acabava aquí. Als 17M€ si han de sumar tots els costos addicionals que durant els últims tres anys el nostre Ajuntament ha hagut de sufragar per aquells empresaris insolvents que no pagaven les quotes de les seves parcel·les. També la posterior reurbanització de les parcel·les que es consideraven petites per encabir-hi les "futuribles" instal·lacions de les indústries càrniques, que ha suposat un altre sobrecost. A més, hi hem de sumar tots els ingressos que aquest ajuntament deixarà d'ingressar després dels avantatges fiscals aprovats, per les empreses que algun dia vulguin instal·lar-s'hi.
Ja és coneguda la set amb què els ajuntaments van jugar desbocats al casino de la bombolla immobiliària. Però les inversions privades no han arribat i tot fa pensar que tardaran en arribar, i un cop més, en aquesta època de crisi hem pagat entre tots els costos socials i ambientals i, en canvi, s'han anat privatitzant tots els beneficis. Estic convençut que avui aquesta ciutat podría afrontar les greus necesitats socials de la crisi amb moltes més garanties, amb major capacitat de reacció i encert, sense tantes hipoteques innecessàries i sense un conjunt d'operacions que han anat ocupant terreny agrícola cada cop més escàs, a canvi de ben poca cosa.
Ara ja el tenim l'estudi, (més val tard que mai) i les notícies no són gaire positives. Demostra que durant els últims anys s'ha estirat més el braç que la màniga, i que s'han fet algunes apostes excessivament arriscades que han tensionat extremadament la situació financera de l'Ajuntament. Grans inversions com les urbanitzacions de polígons com el de les Cassasses o el Bruguer han suposat una sagnía financera per l'Ajuntament aquests darrers anys.Unes operacions fallides que avui tenen una baixíssima ocupació i poquíssima capacitat d'atracció econòmica. Sí, ara prometen una gran illa càrnica, amb milers de treballadors i grans escorxadors que tindràn grans rebaixes fiscals per la seva ubicació a Vic, però de moment res de res.
17 milions d'euros va costar l'urbanització del Bruguer. El nostre posicionament contrari ja ens va costar l'expulsió del govern, però la pel·lícula no s'acabava aquí. Als 17M€ si han de sumar tots els costos addicionals que durant els últims tres anys el nostre Ajuntament ha hagut de sufragar per aquells empresaris insolvents que no pagaven les quotes de les seves parcel·les. També la posterior reurbanització de les parcel·les que es consideraven petites per encabir-hi les "futuribles" instal·lacions de les indústries càrniques, que ha suposat un altre sobrecost. A més, hi hem de sumar tots els ingressos que aquest ajuntament deixarà d'ingressar després dels avantatges fiscals aprovats, per les empreses que algun dia vulguin instal·lar-s'hi.
Ja és coneguda la set amb què els ajuntaments van jugar desbocats al casino de la bombolla immobiliària. Però les inversions privades no han arribat i tot fa pensar que tardaran en arribar, i un cop més, en aquesta època de crisi hem pagat entre tots els costos socials i ambientals i, en canvi, s'han anat privatitzant tots els beneficis. Estic convençut que avui aquesta ciutat podría afrontar les greus necesitats socials de la crisi amb moltes més garanties, amb major capacitat de reacció i encert, sense tantes hipoteques innecessàries i sense un conjunt d'operacions que han anat ocupant terreny agrícola cada cop més escàs, a canvi de ben poca cosa.