Recordo de petit les excursions a Sant Jordi de Puigseslloses amb l'escola. Era un ritual tan senzill com especial: allà dalt, esmorzàvem amb els companys i jugàvem, amb les muntanyes del Collsacabra clavades al darrere i la Plana s'estenia davant nostre com un món conegut i ordenat: camps treballats, camins d'abast, els turons, les granges i cases que associàvem a rostres i noms familiars. Fins i tot les naus i les fàbriques de la ciutat, al fons, tenien un aire domèstic, com si encaixessin en aquell paisatge perifèric que encara ens pertanyia d'aquella petita capital de comarca.
Però els anys van ser implacables. L'Eix Transversal va tallar en sec el camí que fèiem des de l'escola fins a l'ermita, com una ferida de quitrà. Les línies d'alta tensió van enteranyinar el cel i l'expansió de la indústria càrnia i els polígons industrials van anar desdibuixant el que abans era un paisatge proper i serè. Sense que ens n'adonéssim, aquells llocs que inspiraven confiança van començar a perdre-la, substituïts per una versió més funcional, més mercantilitzada i desconnectada del que havíem conegut.
D'aquest relat algú podria fàcilment respondre'm: és l'economia, estúpid. Però de qui? De qui és l'economia que converteix sembrats en escorxadors? De qui són els beneficis que justifiquen el cel esquitxat de cables i les aigües contaminades? I sobretot, qui decideix que el preu d'un territori és la seva rendibilitat?
En aquests dies que a Vic hem recuperat a Joan Triadú, rebatejant els antics Hermanos com a Centre Cultural amb el seu nom, és inevitable pensar en la seva manera d'escriure sobre el nostre paisatge. No només amb la passió de qui l'observa, sinó amb la convicció de qui l'entén com a patrimoni. Aturar-se en Triadú és necessari enmig d'aquesta inèrcia de ritmes massius i de territoris malgirbats. Sabia que el paisatge no es reduïa a una qüestió estètica, sinó a la identitat, i que perdre'l era perdre una part de nosaltres mateixos. Potser el problema no és l'economia en si, sinó aquesta versió encegada que en diu progrés quan només vol dir més, i que oblida que un paisatge i un territori no és només allò que es veu, sinó allò que es viu. Seria avui capaç de reconèixer el poeta Verdaguer la seva estimada plana vigatana si alcés la mirada des de Sant Jordi? La resposta no és si aquest territori canviat era inevitable, sinó si era l'únic camí possible per la Plana de Vic. I aquí rau la incomoditat de massa anys: potser sí que hi havia alternatives, però no hem volgut escoltar-les. Al final, en aquest equilibri imperfecte entre el món urbà i rural no es tracta si el paisatge ens necessita, sinó si nosaltres encara sabem viure sense ell.