Una funció essencial de les universitats, potser la que més justifica la seva existència, és la de formar professionals amb garanties. Quan es van crear les universitats occidentals a principis del segle XIII, una de les seves raons principals era garantir una adequada formació de professionals d'especial interès per a les monarquies de l'època, com advocats civils i eclesiàstics, i metges. En els vuits segles transcorreguts des d'aleshores, les raons de fons persisteixen tot i els canvis naturals. Ara tenim múltiples perfils professionals, però la seva acceptació social prové de la formació universitària, almenys per començar. En aquesta direcció hi ha hagut una important relació entre l'acció educativa de les universitats i les necessitats socials i empresarials, tot i que de vegades la rapidesa amb què actualment es produeixen els canvis fa que les primeres vagin una mica tard respecte a les segones. En aquest sentit, la formació continuada, que ja vam tractar en un article previ, ajuda a compensar aquestes situacions.
Els plans d'estudis universitaris es construeixen per permetre l'assoliment d'una sèrie de coneixements, habilitats i actituds que acabin bastint un bon professional. En els darrers anys, s'organitzen entorn de les anomenades competències, que estableixen allò que el graduat ha de ser capaç de fer en els tres àmbits esmentats. Després de la implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior, més conegut com a Pla Bolonya, el 2010, aquestes competències es divideixen, en l'àmbit universitari, en específiques i transversals. Les primeres són les que queden circumscrites a graus (abans llicenciatures o diplomatures) específics, mentre que les segones són comunes a tots ells.
Potser amb un exemple s'entendrà millor. El grau en Medicina ha de formar metges. Per aconseguir-ho, els estudiants que el cursen han d'assolir una sèrie de competències específiques que no es troben presents en altres graus, tot i que a vegades algunes es comparteixen. Entre d'altres, per graduar-se hauran d'assimilar determinats coneixements d'anatomia, fisiologia, fisiopatologia, medicina interna, cirurgia, pediatria, ginecologia, relació metge-pacient o prescripció de medicaments, que no hauran de tenir un enginyer en telecomunicacions o un economista. Aquestes competències són les que defineixen cada grau i contribueixen a dotar-lo de la seva identitat pròpia.
Què són, doncs, les competències transversals? Doncs una sèrie d'habilitats que els estudiants han d'integrar durant la formació universitària amb independència del grau que cursin, i que tenen a veure amb la seva condició de professional amb estudis universitaris. Així, han de tenir un bon nivell de comunicació oral i escrita, saber treballar en grup, adquirir una anàlisi crítica de les situacions, actualitzar els propis coneixements, ser capaç de plantejar les preguntes adequades davant d'una situació problemàtica, adoptar posicions de lideratge, conèixer els principis ètics d'actuació professional... I, aquestes només en són algunes que, naturalment, també poden assolir-se des d'altres tipologies d'estudi, com la formació professional superior, per exemple.
Les competències transversals han d'ensenyar-se no de manera aïllada, sinó com uns elements propis de totes les assignatures de cada pla d'estudis perquè, contràriament als continguts específics d'un grau, el seu grau d'obsolescència és molt menor i pot mantenir-se en moltes ocasions durant tota la vida professional dels graduats. A més, són especialment valorades per les institucions on aquests aniran a desenvolupar la seva activitat laboral. Són, doncs, aprenentatges cabdals que les universitats hem de transmetre de la manera més acurada possible.
Els plans d'estudis universitaris es construeixen per permetre l'assoliment d'una sèrie de coneixements, habilitats i actituds que acabin bastint un bon professional. En els darrers anys, s'organitzen entorn de les anomenades competències, que estableixen allò que el graduat ha de ser capaç de fer en els tres àmbits esmentats. Després de la implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior, més conegut com a Pla Bolonya, el 2010, aquestes competències es divideixen, en l'àmbit universitari, en específiques i transversals. Les primeres són les que queden circumscrites a graus (abans llicenciatures o diplomatures) específics, mentre que les segones són comunes a tots ells.
Potser amb un exemple s'entendrà millor. El grau en Medicina ha de formar metges. Per aconseguir-ho, els estudiants que el cursen han d'assolir una sèrie de competències específiques que no es troben presents en altres graus, tot i que a vegades algunes es comparteixen. Entre d'altres, per graduar-se hauran d'assimilar determinats coneixements d'anatomia, fisiologia, fisiopatologia, medicina interna, cirurgia, pediatria, ginecologia, relació metge-pacient o prescripció de medicaments, que no hauran de tenir un enginyer en telecomunicacions o un economista. Aquestes competències són les que defineixen cada grau i contribueixen a dotar-lo de la seva identitat pròpia.
Què són, doncs, les competències transversals? Doncs una sèrie d'habilitats que els estudiants han d'integrar durant la formació universitària amb independència del grau que cursin, i que tenen a veure amb la seva condició de professional amb estudis universitaris. Així, han de tenir un bon nivell de comunicació oral i escrita, saber treballar en grup, adquirir una anàlisi crítica de les situacions, actualitzar els propis coneixements, ser capaç de plantejar les preguntes adequades davant d'una situació problemàtica, adoptar posicions de lideratge, conèixer els principis ètics d'actuació professional... I, aquestes només en són algunes que, naturalment, també poden assolir-se des d'altres tipologies d'estudi, com la formació professional superior, per exemple.
Les competències transversals han d'ensenyar-se no de manera aïllada, sinó com uns elements propis de totes les assignatures de cada pla d'estudis perquè, contràriament als continguts específics d'un grau, el seu grau d'obsolescència és molt menor i pot mantenir-se en moltes ocasions durant tota la vida professional dels graduats. A més, són especialment valorades per les institucions on aquests aniran a desenvolupar la seva activitat laboral. Són, doncs, aprenentatges cabdals que les universitats hem de transmetre de la manera més acurada possible.