Opinió

El Roc

«Ha deixat un buit d'aquells que es veuen molt, que es noten molt, que es troben a faltar molt. Cert és que es tractava d'un negoci, però també era punt de trobada de gent que es buscava, com ho és també l'Hostal Cabrerès»

Blanca Busquets
25 d'abril del 2024
Actualitzat el 26 d'abril a les 11:42h

Ha deixat un buit d'aquells que es veuen molt, que es noten molt, que es troben a faltar molt. Cert és que es tractava d'un negoci, d'un dels dos bars-cafeteries-restaurants del centre del poble (l'altre és l'Hostal Cabrerès, que funciona de perles), però també era punt de trobada de gent que es buscava, com ho és també l'Hostal. I ara ja no hi és. Els seus propietaris, conciutadans, amics, gent propera i estimada, han canviat de projecte i se n'han anat a l'Esquirol. Han vist que allà se'n sortirien més bé i han tirat pel dret. I, parlant de dret, és ben seu, el dret de canviar de negoci i de vida, només faltaria.

El Roc era un lloc amb una terrassa espectacular on es podia prendre el sol de seguida que venia el bon temps. També era allà on els aficionats jugaven al dòmino, a cartes, a infinitat de jocs. On es llegia el diari, on es provava una de les mil i una cerveses artesanes que tenien. Però sobretot era el nostre local de nit. Ho dic jo que no surto a deshora, però sé que la joventut s'hi trobava bé, i no havia de fer revolts i més revolts per tornar a casa després d'una festa a ves a saber quina hora de la matinada. I, qui diu la joventut, diu els pares que els esperen i pateixen perquè han de tornar al poble.

Al Roc jo aprofitava per llegir-hi els reportatges dels diaris en un moment tranquil, amb el somriure i el saber fer de la Karen darrere la barra i el seu fantàstic català malgrat que, com qui diu, fa dos dies que ha arribat a Catalunya; hi provava els últims invents culinaris, sempre exquisits, de la Mercè, o les meravelloses pizzes que insto la gent de l'Esquirol que provi perquè són les millors de Catalunya diguin el que diguin aquests que donen premis i que no s'han molestat a tastar les del Roc (perquè, si no, s'haurien endut un Cum laude sense cap mena de dubte).

Al Roc passaven moltes coses i ara ja no passaran més. Que tingueu molta sort, Laia, Jose i tota la colla que heu sabut fer-vos indispensables. I precisament per això, us trobarem... us trobem, ja, tant a faltar. Gràcies per tot i endavant.

Escric des dels 12 anys i treballo a Catalunya Ràdio des del 1986, on em sento com a casa. També em sento a casa a Cantonigròs, d’on són les meves arrels maternes. He publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, Constel·lacions (2022). Els meus llibres han estat traduïts a diverses llengües.

El més llegit