Fa bastants anys, Julio Anguita, llavors candidat d’IU, va encunyar, en els debats presidencials, una frase que ha quedat en la memòria col·lectiva: “Programa, programa, programa!”. En aquell moment, ningú va entendre el que volia dir. Però els comunistes van definir bé allò que hauria de simbolitzar el vot. Votar pressuposa un contracte implícit, entre l’elector i l’elegit des del respecte a un mandat programàtic.
Eren altres temps i, avui que l’actualitat política s’esmuny entre les mans, a cada minut, a cada segon absorbim declaracions, contradeclaracions, tuits i d’altre soroll mediàtic que a velocitats vertiginoses converteixen el debat polític en quelcom excessivament frívol. Avui, ningú (o gairebé ningú) mira els programes electorals.
Un exemple paradigmàtic són els comicis del 27-S que van camí de convertir-se en un assetjament mediàtic sense precedents cap als electors; una praxis que difícilment tindrà aturador. La candidatura de Junts pel Sí (domiciliada, per cert, al carrer Còrsega de Barcelona, a la seu embargada de CDC), i de la mà dels seus grups d’interès i de tot el gregarisme de mitjans públics i privats que l’acompanyen, han fet la pinya definitiva per retenir el poder. CDC ha bastit una estratègia de catch all amb el col·laboracionisme d’ERC i amb un cotxe-escombra a base de personatges cèlebres que intentaran facilitar l’accés a amplis grups de població, i alhora, aplicar una dràstica reducció del bagatge ideològic de la campanya amb l’únic missatge de la independència. L’objectiu? És clar: camuflar el president Artur Mas, autor de les retallades socials, i al seu partit CDC, protagonista d’una bona colla d’escàndols de corrupció política i una llarga trajectòria d’imputats els últims anys.
Mentrestant, la proposta programàtica queda relegada en un últim pla. De la mateixa manera que l’autèntic presidenciable de Junts pel Sí, sorprenentment amagat al número 4 per un altre cap de llista que, ara ja sí, no posa en dubte quin és el candidat a la presidència. Si algú es pregunta sobre el programa d’aquesta candidatura, tampoc en traurà l’aigua clara. No ens asseguren quina declaració unilateral d’independència farà el Parlament, sobre quines majories, amb quina força normativa s’aplicarà l’anomenada “desconnexió” amb l’Estat espanyol, quines privatitzacions se seguiran aplicant en els serveis sanitaris o en el de transports (tal i com reclama el conseller Santi Vila), quin model de relacions laborals defensaran (la reforma laboral de PP i CiU?), quin model d’universitat, quin model energètic volen o si defensaran la Renda Mínima Garantida?
Junts pel Sí té un problema i és de transparència. No és especialment preocupant que gent d’esquerres estigui predisposada a col·laborar amb la dreta catalana en tota aquesta estratègia (un clàssic de la política a Catalunya) o que ERC es trobi “xantatjada” en aquest atzucac per mèrits propis. El que desconcerta (i alhora indigna) és que s’intenti ocultar el debat i el conflicte social, amb un candidat fantasma, sense programa i fent creure a la gent que els últims anys no ha existit un dels governs més antisocials dels últims temps. Tot i que la política d’avui és efímera, alguns encara tenim memòria i sabem el que veu fer a l’últim mandat. La gent té dret a saber-ho.
Eren altres temps i, avui que l’actualitat política s’esmuny entre les mans, a cada minut, a cada segon absorbim declaracions, contradeclaracions, tuits i d’altre soroll mediàtic que a velocitats vertiginoses converteixen el debat polític en quelcom excessivament frívol. Avui, ningú (o gairebé ningú) mira els programes electorals.
Un exemple paradigmàtic són els comicis del 27-S que van camí de convertir-se en un assetjament mediàtic sense precedents cap als electors; una praxis que difícilment tindrà aturador. La candidatura de Junts pel Sí (domiciliada, per cert, al carrer Còrsega de Barcelona, a la seu embargada de CDC), i de la mà dels seus grups d’interès i de tot el gregarisme de mitjans públics i privats que l’acompanyen, han fet la pinya definitiva per retenir el poder. CDC ha bastit una estratègia de catch all amb el col·laboracionisme d’ERC i amb un cotxe-escombra a base de personatges cèlebres que intentaran facilitar l’accés a amplis grups de població, i alhora, aplicar una dràstica reducció del bagatge ideològic de la campanya amb l’únic missatge de la independència. L’objectiu? És clar: camuflar el president Artur Mas, autor de les retallades socials, i al seu partit CDC, protagonista d’una bona colla d’escàndols de corrupció política i una llarga trajectòria d’imputats els últims anys.
Mentrestant, la proposta programàtica queda relegada en un últim pla. De la mateixa manera que l’autèntic presidenciable de Junts pel Sí, sorprenentment amagat al número 4 per un altre cap de llista que, ara ja sí, no posa en dubte quin és el candidat a la presidència. Si algú es pregunta sobre el programa d’aquesta candidatura, tampoc en traurà l’aigua clara. No ens asseguren quina declaració unilateral d’independència farà el Parlament, sobre quines majories, amb quina força normativa s’aplicarà l’anomenada “desconnexió” amb l’Estat espanyol, quines privatitzacions se seguiran aplicant en els serveis sanitaris o en el de transports (tal i com reclama el conseller Santi Vila), quin model de relacions laborals defensaran (la reforma laboral de PP i CiU?), quin model d’universitat, quin model energètic volen o si defensaran la Renda Mínima Garantida?
Junts pel Sí té un problema i és de transparència. No és especialment preocupant que gent d’esquerres estigui predisposada a col·laborar amb la dreta catalana en tota aquesta estratègia (un clàssic de la política a Catalunya) o que ERC es trobi “xantatjada” en aquest atzucac per mèrits propis. El que desconcerta (i alhora indigna) és que s’intenti ocultar el debat i el conflicte social, amb un candidat fantasma, sense programa i fent creure a la gent que els últims anys no ha existit un dels governs més antisocials dels últims temps. Tot i que la política d’avui és efímera, alguns encara tenim memòria i sabem el que veu fer a l’últim mandat. La gent té dret a saber-ho.