18
de novembre
de
2023, 17:38
Actualitzat:
17:38h
Jordi Serrano deixa el rectorat de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), que ha fet d'espai de trobada de les diverses forces i sensibilitats d'esquerres durant anys. De Sabadell, historiador de formació, amb anterioritat va ser director de la Fundació Ferrer i Guàrdia i sempre s'ha mogut en l'espai del lliurepensament i la laïcitat. Va ser també un dels impulsors del Moviment de Renovació Pedagògica.
Serrano opina en aquesta entrevista sobre la situació política, després que es coneguin els acords Junts-PSOE, fa balanç del que ha estat el seu pas per la UPEC i parla del republicanisme, una altra de les seves referències. Fa dos anys, en la seva Carta a un republicano español, va explicar perquè ell, que sempre ha estat federalista, va acostar-se a la causa independentista.
Acaba un llarg període com a rector de la UPEC que va començar el 2008. Se'n va satisfet?
Molt. No és fàcil tirar endavant una proposta que va a contra-corrent del món que ens domina, que és la rapidesa i el tuit fàcil. Hem intentat fer cultura i política, ideologia i valors amb reflexions llargues, amb gent preparada. Portava 16 anys de rector. Hem fet 530 activitats, hi han participat 800 ponents, molts d'ells acadèmica, però també activistes. Han assistit a les activitats unes 25.000 persones i 80.000 més ens han seguit pel canal youtube de la UPEC.
Algun moment especial?
Un moment per mi emblemàtic va ser la conferència inaugural que va fer Jean Bricmont, que és l'autor d'Impostures intel·lectuals junt amb Alan Sokal. Tots dos van voler denunciar la impostura de molts intel·lectuals que abusaven de la terminologia científica i van publicar un article en una prestigiosa revista de ciències. Un cop publicada, van fer una roda de premsa explicant que tot el que deien era mentida. Va ser la impugnació màxima a la postmodernitat. Vam tenir Josep Fontana, va venir Conchita de Gregorio, directora de L'Unitá, que va ser qui va liderar la manifestació d'un milió de persones contra Berlusconi. I vam tenir conferències memorables que no sabíem que serien pòstumes, com les de Miquel Caminal i Toni Domènech. El que hem demostrat és que és possible una universitat popular, posar al servei de la gent el coneixement, una mica en la línia del que va ser l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Francesc Layret. Hem fet coses també molt acadèmics, com una jornada sobre la Comuna de París, que va ser l'únic que es va fer a Espanya sobre aquest tema. Aquest any ho hem fet sobre la Primera República, que ha complert 150 anys.
Hi ha prou espais de trobada entre les forces de progrés?
En absolut. I diria que la UPEC ha estat una mena de miracle laic. Perquè entre el 2010 i el 2019 no ha estat gens fàcil assolir aquest punt de convivència entre totes les esquerres. Si al país hi hagués més UPEC, al país li aniria molt millor. És una paradoxa que en el moment en què hi ha més incerteses a l'esquerra sobre com afrontar les coses és quan hi ha més sectarisme. És possible que les pors i la incertesa generin més sectarisme. La complexitat fa que no hi hagi respostes fàcils, que només ofereixen les extremes dretes i el feixisme.
En alguna ocasió heu convidat algú que no sigui "progressista"?
Sí que n'hem portat. Però si venen a la UPEC, mostren el seu rostre més progressista. Ha vingut Enric Juliana, a qui Pablo Iglesias defineix com un gramscià de dretes. Vull destacar que hem tingut un públic molt agraït i participatiu, amb cultura política i una actitud d'escoltar. Però volia dir una cosa sobre la UPEC.
L'escoltem.
Vaig tenir clar fa temps que calia rejovenir el públic de la UPEC. L'any passat vam aconseguir que un 23% dels assistents fossin joves.
Joves què vol dir?
Fins a 35. Aquesta és una reflexió que val per al país. Si vols que vinguin joves has de donar poder als joves. Els nostres joves s'emancipen als 29 anys. Això és una vergonya nacional. Tenim la natalitat més baixa del món després del Japó. Ningú pot tenir un pis assequible. Una part del emprenedors se'n van i la gent es desentén de la política. Un dels darrers informes del CEO ens diu coses molt serioses: es detecta un percentatge de joves d'extrema dreta. El 15-M va ser un moment d'onada jove, però sembla que aquesta onada s'ha acabat. L'independentisme també ha de prendre nota i forjar una generació jove que faci un nou desafiament. A la UPEC hem proposat Joao França, de 30 anys, com a nou rector. Que una nova generació repensi la UPEC.
Fa dos anys va publicar Carta a un republicano español, on explicava perquè vostè, que prové del federalisme, s'havia fet independentista. Manté la posició?
Sí, sí. Per mi, uns referents són Pi i Margall i Narcís Roca i Farreras. I Miquel Caminal, que va ser el màxim teòric del federalisme a Espanya, que va titular un dels seus darrers articles Del federalisme utòpic a l'independentisme científic. Ve a dir que si no hi ha vies polítiques per avançar en el federalisme, cal explorar altres vies. A la Carta a un republicano español dic que Espanya és un país sensacional, en cultures, llengües, paisatges. A mi m'agrada molt. Però d'aquest país la dreta n'ha fet un problema. Volen que parlem el mateix, que tinguem el mateix paisatge, que pensem igual. I totes les propostes per sentir-nos tots còmodes s'han anat a fer punyetes de la pitjor manera possible. Ens preguntàvem què passaria si un dia passava com el 2017 i ha ho hem vist. Van enviar la policia i els jutges es comporten com a energúmens i pretenen convertir-se en poder legislatiu.
I a partir d'aquí, explora la via independentista.
- Sí, seguint el que va ser l'Assemblea de Catalunya i el PSUC en què vaig militar i que defensava el dret d'autodeterminació. Jo era al PSUC als 16 anys, ara en tinc 66 i considero que la meva paciència ha estat infinita. Hem d'explorar altres coses.
Continua pensant, amb tot, que Espanya és reformable?
- Només un pensament religiós pot pensar que hi ha països reformables i països que no. Espanya, del 1820 al 1823, va ser dels països més avançats del món. El 1931, amb la República, també. Ara, crec que l'esquerra espanyola no era conscient del que els venia a sobre. Al final del meu llibre deia, adreçant-m'hi, que les campanes sonaven per ella. Quan veiem els aldarulls, què es pensaven? Que anirien a pels de Podem era evident. Però que acabarien anant pel PSOE, per mi també. La dreta espanyola és ultrareaccionària.
Com veu el moment?
Walter Benjamin deia que mentre actuem anem per davant del nostre coneixement. Tothom vol tenir fulls de ruta i no n'hi ha. Hem de ser conscients, els historiadors ho sabem, que no es pot mantenir durant anys un nivell de mobilització com el produït a Catalunya des del 2010. Jo he dit en altres ocasions que el 2017 va ser tan impactant que ens havíem de donar un temps de reflexió. I portem sis anys sense fer-la. La gent més desorientada ara és la federalista. Pensem que la sentència del TC es fa quan és president José Montilla. Des del món federalista no hi ha hagut més resposta des del fracàs de Maragall.
Hagués estat un error no arribar a un acord entre Junts i PSOE?
Per suposat. Els qui apostin per com pitjor millor que es llegeixin les memòries de Garcia Oliver. Pensar que dona igual que governin uns o altres, que qui cobrava 700 euros ara en pugui cobrar 1.000 no importa gens, home, és de gent que viu molt bé.
Sánchez pot acabar sent el gran reformador d'Espanya? O és simplement un artista de l'oportunitat?
És difícil dir-ho. Crec que a Espanya hi ha poques persones que entenen el que passa i saben com resoldre-ho, que són Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Ignacio Sánchez-Cuenca. Però no tenen prou incidència. Pensem que mai en la història d'Espanya no s'ha reformat cap Constitució. Ho explica Gerardo Pisarello en el seu estudi sobre els Borbons.
Enllestit l'acord i anant cap a la nova legislatura, com la veu aquesta?
Hi ha un problema i és que no hi ha una majoria d'esquerres com hi havia a l'anterior.
Mesures socials de més impacte poden ser frenades pel PNB i Junts.
És historiador. Entre les il·lusions excessives i els desencisos polítics, què quedarà de l'1-O?
Una gran fita històrica. Un bon amic meu, Romà Planas, em deia que Catalunya era un país mesell, derivat de les pors i la dictadura. L'1-O és producte de la fi de la por en la societat catalana. És la primera vegada que el poble català desafia l'Estat. Sobretot és el primer desafiament de les noves generacions de catalans i això és molt bo per la cultura democràtica. Que coincideix en la recuperació del sentiment republicà entre la població. Jo sempre dic que en primer lloc hi ha una gran majoria de gent que se sent republicana, després alguns que creuen en OVNI i un nucli de monàrquics.
Romà Planas era un col·laborador de Tarradellas.
En efecte, i jo vaig ser amb ell al Club Emprius, que era tarradellista.
No el feia massa tarradellista.
No ho era però m'hi vaig tornar. Jo soc dels psuqueros que no van anar a rebre el president Tarradellas. Perquè creia que Tarradellas havia de tornar, dimitir i deixar el Govern presidit per algú derivat de la correlació de forces que hi havia el 1977. Que és el que va passar al País Basc. Després, quan vaig anar coneixent la classe política, vaig entendre perquè Tarradellas va aconseguir l'hegemonia en aquell moment. Tenia una categoria política innegable.
És possible crear un espai de trobada que aplegui l'independentisme més possibilista i un federalisme que vulgui realment canviar les coses?
Primer caldria que recuperéssim el que vol dir ser federalista. Una paraula que aquí la fem servir de manera lamentable. No cal que anem a buscar un federalista del Canadà. Quan a Catalunya tenim una figura com Pi i Margall, que és un personatge d'un nivell intel·lectual reconegut per Engels. Federalisme vol dir republicanisme, vol dir anticlericalisme i laïcitat, i entesa en la seva màxima expressió. L'independentisme prové del federalisme i conèixer això ajudaria a superar els nostres problemes. El que caldria és evitar això que fan molts de fer tuits cada dia i al cap d'una setmana haver de pactar. I una altra cosa que cal és que l'independentisme ha de dir quin país vol. Que és el que va fer el Partit Nacional Escocès.
Va ser més concret en el model de país?
I tant. Va agafar el programa del Partit Laborista i el va adaptar a un d'independentista. A veure, la gent no se'n recorda, però el sistema de salut català està basat en el britànic, el que va fer el laborista Attlee després del 1945. Si es digués això, potser hi hauria sectors del cinturó industrial que no veuria amb recel un projecte independentista. En canvi, s'ha cregut que parlar en castellà al cinturó, quan tothom ha passat per la immersió, la gent canviaria. Em sembla un error. S'ha de fer protagonistes d'aquest projecte a aquest sector. També pensar en les noves immigracions i no estem reflexionant en això. Quan és molt diferent l'actitud d'un rifeny respecte al català que la d'altres, o d'un quètxua.
Són més oberts.
És clar, perquè han patit el mateix. També s'ha de tenir present que una part de la immigració de l'interior espanyol eren gent d'idees roges. A Sabadell és evident que voten el PSUC. La immigració que ve ara és molt diversa. Trobo poca reflexió sobre això i pocs mitjans. No pot ser que una persona que arribi trobi molt difícil fer classes de català.
En aquest llibre que esmentàvem, es mostrava molt crític amb Felip VI. Espera dies millors amb la princesa Elionor?
- No. Jo crec que la monarquia espanyola té els peus de fang. És molt dèbil. Cal saber llegir les coses. De fet, quan Felip VI surt a fer el discurs del 3-O, és un senyal d'una debilitat total i absoluta. En aquests moments, defensa la monarquia la dreta i una part de l'extrema dreta, perquè n'hi ha una part que no, com s'ha vist aquests dies. A Espanya sempre hi ha hagut pocs monàrquics. Això va de molt poc.
Tan així ho veu?
Sí. Perquè, a més, el PSOE, que defensa la monarquia, té unes bases molt republicanes. Pensem que Alfons XIII va anar al Palau de la Generalitat a començaments dels anys 20 i va fer un discurs de lloances a Felip V que va semblar fins i tot excessiu a la dreta espanyolista de la Unió Monàrquica Nacional. Però set anys després s'havia proclamat la República. Tota aquella gent que els anys 80 deia que no eren monàrquics però sí joancarlistes, tot això s'ha acabat. Jo ho veig molt dèbil. Aquest rei no té la més mínima empatia en res, és d'extrema dreta, se li nota molt.
D'extrema dreta? Vol dir que és molt conservador.
No, d'extrema dreta. I tant. El mínim paper moderador no el fa. Quan ha de proposar un nom a la presidència del govern fa cas del que li demana Feijóo. Un rei en una monarquia parlamentària no té iniciativa. Si la té, no és un rei parlamentari. Feijóo no tenia cap possibilitat de ser elegit. Ho fa perquè li diuen i necessiten dos mesos per fer propaganda.
- I Elionor?
Elionor ha jurat la bandera abans de jurar la Constitució. És molt greu això. Hi ha tot de símptomes que denoten aquesta manera reaccionària de fer. El rei anterior, com que es dedicava a fer negocis il·legals i estava molt poc a Espanya, tampoc intervenia gaire. Tot i que el 23-F el va provocar ell, i se li va anar de les mans. Però ell va tenir aquest avantatge inventat, que havia superat el 23-F. L'actual rei, quines bases té? Si cada vegada que ve a Barcelona és com si vingués a un lloc ocupat.
S'imagina que, en algun moment, el PSOE es replantegi el suport a la monarquia?
Sí, naturalment. És que el PSOE, si va defensant massa la monarquia, es pot ensorrar amb ella. Els escàndols de la monarquia són brutals. En el moment en què es descobreix que el seu pare té comptes al Panamà i que el segon beneficiari és ell, hagués hagut d'abdicar. Diu que renuncia a l'herència. Les herències que no s'han heretat no es poden rebutjar. Però renuncia a aquella part de l'herència o a tota? Perquè tota l'herència és resultat d'un robatori a gran escala. Va amagar la informació fins que surt publicada. Volen que ens fixem amb ell, que està amortitzat.
Abans de la UPEC, vostè va dirigir la Fundació Ferrer i Guàrdia, i ha estat vinculat a moviments laics. Com veu l'estat de la laïcitat a Catalunya i a l'estat espanyol?
Vaig ser portaveu de la Lliga per la Laïcitat de Catalunya i vam fer una gran feina. Va aconseguir estendre la laïcitat al sistema hospitalari perquè fins aleshores encara hi havia capellans que entraven a donar l'extremunció sense permís. Es va aconseguir una guia de bones pràctiques als hospitals i als tanatoris. Ara és més necessària que mai una Lliga per la Laïcitat perquè els partits d'esquerres han abandonat la batalla per la laïcitat.
Creu que és un tema pendent?
Sí. Ara que tenim el debat d'investidura, ningú discuteix que s'han d'abordar els Acords Concordataris, que són de dubtosa constitucionalitat. Ara, per fer-nos els cosmopolites, resulta que hem de fer classes de religió musulmana triats per la comunitat musulmana. Em sembla lamentable. El Concordat és del 1953, amb un text mal escrit però que dona molts privilegis a l'Església, el que fa que les altres religions vulguin el mateix. En alguns aspectes hi ha massa postmodernitat en les polítiques d'esquerra. La idea que s'han de respectar totes les tradicions de la gent que ve d'arreu no la comparteixo. No, no hem pas de respectar la cultura catalana quan atempta contra drets humans i hem d'aplicar el mateix criteri amb els altres.
Ara tenim un Papa "progressista", dit amb tota la prudència que calgui...
Tenim un Papa diferent i per això ara fa temps que no escric contra el Papa. Però la Conferència Episcopal Espanyola, Déu n'hi do. Seria molt fàcil parlar de la pederàstia. Però el que han dit molts sobre l'amnistia mostra que aquesta gent no té ni caritat cristiana.
Ha estudiat els comportaments dels joves en aspectes com la fe. Els canvis produïts els darrers anys són rellevants?
L'any 2000 ja es va veure que hi havia un canvi radical per generacions. En aquests més de vint anys s'ha vist. Molts joves van a viure junts i no es casen de cap manera. l'any 2004, per primer cop, els matrimonis civils van passar per davant dels catòlics i després es van disparar. Actualment, no crec que es passin pel ritual catòlic més del 2% o el 3%. I si a més estan en contra de l'amnistia, ja em diràs.
Bé, la Tarraconense, l'episcopat català, va parlar de "neutralitat edificant".
Qui calla atorga.
Serrano opina en aquesta entrevista sobre la situació política, després que es coneguin els acords Junts-PSOE, fa balanç del que ha estat el seu pas per la UPEC i parla del republicanisme, una altra de les seves referències. Fa dos anys, en la seva Carta a un republicano español, va explicar perquè ell, que sempre ha estat federalista, va acostar-se a la causa independentista.
Acaba un llarg període com a rector de la UPEC que va començar el 2008. Se'n va satisfet?
Molt. No és fàcil tirar endavant una proposta que va a contra-corrent del món que ens domina, que és la rapidesa i el tuit fàcil. Hem intentat fer cultura i política, ideologia i valors amb reflexions llargues, amb gent preparada. Portava 16 anys de rector. Hem fet 530 activitats, hi han participat 800 ponents, molts d'ells acadèmica, però també activistes. Han assistit a les activitats unes 25.000 persones i 80.000 més ens han seguit pel canal youtube de la UPEC.
"Espanya és un país sensacional en cultures, llengües i paisatges, però la dreta n'ha fet un problema"
Algun moment especial?
Un moment per mi emblemàtic va ser la conferència inaugural que va fer Jean Bricmont, que és l'autor d'Impostures intel·lectuals junt amb Alan Sokal. Tots dos van voler denunciar la impostura de molts intel·lectuals que abusaven de la terminologia científica i van publicar un article en una prestigiosa revista de ciències. Un cop publicada, van fer una roda de premsa explicant que tot el que deien era mentida. Va ser la impugnació màxima a la postmodernitat. Vam tenir Josep Fontana, va venir Conchita de Gregorio, directora de L'Unitá, que va ser qui va liderar la manifestació d'un milió de persones contra Berlusconi. I vam tenir conferències memorables que no sabíem que serien pòstumes, com les de Miquel Caminal i Toni Domènech. El que hem demostrat és que és possible una universitat popular, posar al servei de la gent el coneixement, una mica en la línia del que va ser l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Francesc Layret. Hem fet coses també molt acadèmics, com una jornada sobre la Comuna de París, que va ser l'únic que es va fer a Espanya sobre aquest tema. Aquest any ho hem fet sobre la Primera República, que ha complert 150 anys.
Hi ha prou espais de trobada entre les forces de progrés?
En absolut. I diria que la UPEC ha estat una mena de miracle laic. Perquè entre el 2010 i el 2019 no ha estat gens fàcil assolir aquest punt de convivència entre totes les esquerres. Si al país hi hagués més UPEC, al país li aniria molt millor. És una paradoxa que en el moment en què hi ha més incerteses a l'esquerra sobre com afrontar les coses és quan hi ha més sectarisme. És possible que les pors i la incertesa generin més sectarisme. La complexitat fa que no hi hagi respostes fàcils, que només ofereixen les extremes dretes i el feixisme.
En alguna ocasió heu convidat algú que no sigui "progressista"?
Sí que n'hem portat. Però si venen a la UPEC, mostren el seu rostre més progressista. Ha vingut Enric Juliana, a qui Pablo Iglesias defineix com un gramscià de dretes. Vull destacar que hem tingut un públic molt agraït i participatiu, amb cultura política i una actitud d'escoltar. Però volia dir una cosa sobre la UPEC.
"L'1-O quedarà com la fi de la por en la societat catalana. És la primera vegada que el poble català desafia l'Estat"
L'escoltem.
Vaig tenir clar fa temps que calia rejovenir el públic de la UPEC. L'any passat vam aconseguir que un 23% dels assistents fossin joves.
Joves què vol dir?
Fins a 35. Aquesta és una reflexió que val per al país. Si vols que vinguin joves has de donar poder als joves. Els nostres joves s'emancipen als 29 anys. Això és una vergonya nacional. Tenim la natalitat més baixa del món després del Japó. Ningú pot tenir un pis assequible. Una part del emprenedors se'n van i la gent es desentén de la política. Un dels darrers informes del CEO ens diu coses molt serioses: es detecta un percentatge de joves d'extrema dreta. El 15-M va ser un moment d'onada jove, però sembla que aquesta onada s'ha acabat. L'independentisme també ha de prendre nota i forjar una generació jove que faci un nou desafiament. A la UPEC hem proposat Joao França, de 30 anys, com a nou rector. Que una nova generació repensi la UPEC.
Jordi Serrano a la cafeteria Laie, durant l'entrevista. Foto: Hugo Fernández
Fa dos anys va publicar Carta a un republicano español, on explicava perquè vostè, que prové del federalisme, s'havia fet independentista. Manté la posició?
Sí, sí. Per mi, uns referents són Pi i Margall i Narcís Roca i Farreras. I Miquel Caminal, que va ser el màxim teòric del federalisme a Espanya, que va titular un dels seus darrers articles Del federalisme utòpic a l'independentisme científic. Ve a dir que si no hi ha vies polítiques per avançar en el federalisme, cal explorar altres vies. A la Carta a un republicano español dic que Espanya és un país sensacional, en cultures, llengües, paisatges. A mi m'agrada molt. Però d'aquest país la dreta n'ha fet un problema. Volen que parlem el mateix, que tinguem el mateix paisatge, que pensem igual. I totes les propostes per sentir-nos tots còmodes s'han anat a fer punyetes de la pitjor manera possible. Ens preguntàvem què passaria si un dia passava com el 2017 i ha ho hem vist. Van enviar la policia i els jutges es comporten com a energúmens i pretenen convertir-se en poder legislatiu.
I a partir d'aquí, explora la via independentista.
- Sí, seguint el que va ser l'Assemblea de Catalunya i el PSUC en què vaig militar i que defensava el dret d'autodeterminació. Jo era al PSUC als 16 anys, ara en tinc 66 i considero que la meva paciència ha estat infinita. Hem d'explorar altres coses.
Continua pensant, amb tot, que Espanya és reformable?
- Només un pensament religiós pot pensar que hi ha països reformables i països que no. Espanya, del 1820 al 1823, va ser dels països més avançats del món. El 1931, amb la República, també. Ara, crec que l'esquerra espanyola no era conscient del que els venia a sobre. Al final del meu llibre deia, adreçant-m'hi, que les campanes sonaven per ella. Quan veiem els aldarulls, què es pensaven? Que anirien a pels de Podem era evident. Però que acabarien anant pel PSOE, per mi també. La dreta espanyola és ultrareaccionària.
Com veu el moment?
Walter Benjamin deia que mentre actuem anem per davant del nostre coneixement. Tothom vol tenir fulls de ruta i no n'hi ha. Hem de ser conscients, els historiadors ho sabem, que no es pot mantenir durant anys un nivell de mobilització com el produït a Catalunya des del 2010. Jo he dit en altres ocasions que el 2017 va ser tan impactant que ens havíem de donar un temps de reflexió. I portem sis anys sense fer-la. La gent més desorientada ara és la federalista. Pensem que la sentència del TC es fa quan és president José Montilla. Des del món federalista no hi ha hagut més resposta des del fracàs de Maragall.
Hagués estat un error no arribar a un acord entre Junts i PSOE?
Per suposat. Els qui apostin per com pitjor millor que es llegeixin les memòries de Garcia Oliver. Pensar que dona igual que governin uns o altres, que qui cobrava 700 euros ara en pugui cobrar 1.000 no importa gens, home, és de gent que viu molt bé.
Sánchez pot acabar sent el gran reformador d'Espanya? O és simplement un artista de l'oportunitat?
És difícil dir-ho. Crec que a Espanya hi ha poques persones que entenen el que passa i saben com resoldre-ho, que són Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Ignacio Sánchez-Cuenca. Però no tenen prou incidència. Pensem que mai en la història d'Espanya no s'ha reformat cap Constitució. Ho explica Gerardo Pisarello en el seu estudi sobre els Borbons.
Enllestit l'acord i anant cap a la nova legislatura, com la veu aquesta?
Hi ha un problema i és que no hi ha una majoria d'esquerres com hi havia a l'anterior.
Mesures socials de més impacte poden ser frenades pel PNB i Junts.
"El que han dit molts membres de la Conferència Episcopal sobre l'amnistia mostra que aquesta gent no té ni caritat cristiana"
És historiador. Entre les il·lusions excessives i els desencisos polítics, què quedarà de l'1-O?
Una gran fita històrica. Un bon amic meu, Romà Planas, em deia que Catalunya era un país mesell, derivat de les pors i la dictadura. L'1-O és producte de la fi de la por en la societat catalana. És la primera vegada que el poble català desafia l'Estat. Sobretot és el primer desafiament de les noves generacions de catalans i això és molt bo per la cultura democràtica. Que coincideix en la recuperació del sentiment republicà entre la població. Jo sempre dic que en primer lloc hi ha una gran majoria de gent que se sent republicana, després alguns que creuen en OVNI i un nucli de monàrquics.
Romà Planas era un col·laborador de Tarradellas.
En efecte, i jo vaig ser amb ell al Club Emprius, que era tarradellista.
Jordi Serrano: "Jo soc dels psuqueros que no van anar a rebre el president Tarradellas". Foto: Hugo Fernández
No el feia massa tarradellista.
No ho era però m'hi vaig tornar. Jo soc dels psuqueros que no van anar a rebre el president Tarradellas. Perquè creia que Tarradellas havia de tornar, dimitir i deixar el Govern presidit per algú derivat de la correlació de forces que hi havia el 1977. Que és el que va passar al País Basc. Després, quan vaig anar coneixent la classe política, vaig entendre perquè Tarradellas va aconseguir l'hegemonia en aquell moment. Tenia una categoria política innegable.
És possible crear un espai de trobada que aplegui l'independentisme més possibilista i un federalisme que vulgui realment canviar les coses?
Primer caldria que recuperéssim el que vol dir ser federalista. Una paraula que aquí la fem servir de manera lamentable. No cal que anem a buscar un federalista del Canadà. Quan a Catalunya tenim una figura com Pi i Margall, que és un personatge d'un nivell intel·lectual reconegut per Engels. Federalisme vol dir republicanisme, vol dir anticlericalisme i laïcitat, i entesa en la seva màxima expressió. L'independentisme prové del federalisme i conèixer això ajudaria a superar els nostres problemes. El que caldria és evitar això que fan molts de fer tuits cada dia i al cap d'una setmana haver de pactar. I una altra cosa que cal és que l'independentisme ha de dir quin país vol. Que és el que va fer el Partit Nacional Escocès.
Va ser més concret en el model de país?
I tant. Va agafar el programa del Partit Laborista i el va adaptar a un d'independentista. A veure, la gent no se'n recorda, però el sistema de salut català està basat en el britànic, el que va fer el laborista Attlee després del 1945. Si es digués això, potser hi hauria sectors del cinturó industrial que no veuria amb recel un projecte independentista. En canvi, s'ha cregut que parlar en castellà al cinturó, quan tothom ha passat per la immersió, la gent canviaria. Em sembla un error. S'ha de fer protagonistes d'aquest projecte a aquest sector. També pensar en les noves immigracions i no estem reflexionant en això. Quan és molt diferent l'actitud d'un rifeny respecte al català que la d'altres, o d'un quètxua.
Són més oberts.
És clar, perquè han patit el mateix. També s'ha de tenir present que una part de la immigració de l'interior espanyol eren gent d'idees roges. A Sabadell és evident que voten el PSUC. La immigració que ve ara és molt diversa. Trobo poca reflexió sobre això i pocs mitjans. No pot ser que una persona que arribi trobi molt difícil fer classes de català.
En aquest llibre que esmentàvem, es mostrava molt crític amb Felip VI. Espera dies millors amb la princesa Elionor?
- No. Jo crec que la monarquia espanyola té els peus de fang. És molt dèbil. Cal saber llegir les coses. De fet, quan Felip VI surt a fer el discurs del 3-O, és un senyal d'una debilitat total i absoluta. En aquests moments, defensa la monarquia la dreta i una part de l'extrema dreta, perquè n'hi ha una part que no, com s'ha vist aquests dies. A Espanya sempre hi ha hagut pocs monàrquics. Això va de molt poc.
Tan així ho veu?
Sí. Perquè, a més, el PSOE, que defensa la monarquia, té unes bases molt republicanes. Pensem que Alfons XIII va anar al Palau de la Generalitat a començaments dels anys 20 i va fer un discurs de lloances a Felip V que va semblar fins i tot excessiu a la dreta espanyolista de la Unió Monàrquica Nacional. Però set anys després s'havia proclamat la República. Tota aquella gent que els anys 80 deia que no eren monàrquics però sí joancarlistes, tot això s'ha acabat. Jo ho veig molt dèbil. Aquest rei no té la més mínima empatia en res, és d'extrema dreta, se li nota molt.
D'extrema dreta? Vol dir que és molt conservador.
No, d'extrema dreta. I tant. El mínim paper moderador no el fa. Quan ha de proposar un nom a la presidència del govern fa cas del que li demana Feijóo. Un rei en una monarquia parlamentària no té iniciativa. Si la té, no és un rei parlamentari. Feijóo no tenia cap possibilitat de ser elegit. Ho fa perquè li diuen i necessiten dos mesos per fer propaganda.
"Els partits d'esquerres han abandonat la batalla per la laïcitat"
- I Elionor?
Elionor ha jurat la bandera abans de jurar la Constitució. És molt greu això. Hi ha tot de símptomes que denoten aquesta manera reaccionària de fer. El rei anterior, com que es dedicava a fer negocis il·legals i estava molt poc a Espanya, tampoc intervenia gaire. Tot i que el 23-F el va provocar ell, i se li va anar de les mans. Però ell va tenir aquest avantatge inventat, que havia superat el 23-F. L'actual rei, quines bases té? Si cada vegada que ve a Barcelona és com si vingués a un lloc ocupat.
S'imagina que, en algun moment, el PSOE es replantegi el suport a la monarquia?
Sí, naturalment. És que el PSOE, si va defensant massa la monarquia, es pot ensorrar amb ella. Els escàndols de la monarquia són brutals. En el moment en què es descobreix que el seu pare té comptes al Panamà i que el segon beneficiari és ell, hagués hagut d'abdicar. Diu que renuncia a l'herència. Les herències que no s'han heretat no es poden rebutjar. Però renuncia a aquella part de l'herència o a tota? Perquè tota l'herència és resultat d'un robatori a gran escala. Va amagar la informació fins que surt publicada. Volen que ens fixem amb ell, que està amortitzat.
Jordi Serrano: "Elionor ha jurat la bandera abans que la Constitució, és molt greu això". Foto: Hugo Fernández
Abans de la UPEC, vostè va dirigir la Fundació Ferrer i Guàrdia, i ha estat vinculat a moviments laics. Com veu l'estat de la laïcitat a Catalunya i a l'estat espanyol?
Vaig ser portaveu de la Lliga per la Laïcitat de Catalunya i vam fer una gran feina. Va aconseguir estendre la laïcitat al sistema hospitalari perquè fins aleshores encara hi havia capellans que entraven a donar l'extremunció sense permís. Es va aconseguir una guia de bones pràctiques als hospitals i als tanatoris. Ara és més necessària que mai una Lliga per la Laïcitat perquè els partits d'esquerres han abandonat la batalla per la laïcitat.
Creu que és un tema pendent?
Sí. Ara que tenim el debat d'investidura, ningú discuteix que s'han d'abordar els Acords Concordataris, que són de dubtosa constitucionalitat. Ara, per fer-nos els cosmopolites, resulta que hem de fer classes de religió musulmana triats per la comunitat musulmana. Em sembla lamentable. El Concordat és del 1953, amb un text mal escrit però que dona molts privilegis a l'Església, el que fa que les altres religions vulguin el mateix. En alguns aspectes hi ha massa postmodernitat en les polítiques d'esquerra. La idea que s'han de respectar totes les tradicions de la gent que ve d'arreu no la comparteixo. No, no hem pas de respectar la cultura catalana quan atempta contra drets humans i hem d'aplicar el mateix criteri amb els altres.
Ara tenim un Papa "progressista", dit amb tota la prudència que calgui...
Tenim un Papa diferent i per això ara fa temps que no escric contra el Papa. Però la Conferència Episcopal Espanyola, Déu n'hi do. Seria molt fàcil parlar de la pederàstia. Però el que han dit molts sobre l'amnistia mostra que aquesta gent no té ni caritat cristiana.
Ha estudiat els comportaments dels joves en aspectes com la fe. Els canvis produïts els darrers anys són rellevants?
L'any 2000 ja es va veure que hi havia un canvi radical per generacions. En aquests més de vint anys s'ha vist. Molts joves van a viure junts i no es casen de cap manera. l'any 2004, per primer cop, els matrimonis civils van passar per davant dels catòlics i després es van disparar. Actualment, no crec que es passin pel ritual catòlic més del 2% o el 3%. I si a més estan en contra de l'amnistia, ja em diràs.
Bé, la Tarraconense, l'episcopat català, va parlar de "neutralitat edificant".
Qui calla atorga.