L'any en solitari de Pere Aragonès

Pressupostos aprovats, gir a l'esquerra, coordinació interdepartamental... però també patacades electorals, debilitat parlamentària i cops de timó: les llums i ombres de l'executiu monocolor

Pere Aragonès, avui fa un any, quan Junts va sortir del Govern.
Pere Aragonès, avui fa un any, quan Junts va sortir del Govern. | Lorena Sopena / EP
07 d'octubre de 2023, 11:00
Actualitzat: 09 d'octubre, 18:09h
Avui fa un any, el 7 d'octubre del 2022, a les 17:13 hores, Junts resolia l'enigma. El 55,73% de la militància decidia sortir del Govern de coalició encapçalat per ERC. Pere Aragonès, primer president republicà després de més de 40 anys, es quedava sol, tot i que la solitud ja havia començat molt abans per les discrepàncies constants amb els socis, en una relació que mai va ser paradigma de la unitat malgrat els set espais de coordinació que incloïa el pacte de govern. El trencament de l'executiu que va començar a caminar després del 14-F i es va accelerar a les acaballes de setembre del 2022.

Durant el debat de política general, Junts va plantejar una qüestió de confiança a Aragonès que ni ell ni el seu partit coneixien. El president de la Generalitat va destituir el vicepresident, Jordi Puigneró, per no haver-li estat lleial. Va ser poc després que la militància de Junts, animada per Laura Borràs i Carles Puigdemont davant la inhibició de Jordi Turull, va decidir sortir de Govern. I Aragonès, en un cap de setmana, enllestia el seu nou equip, monocolor però amb incorporacions de l'òrbita del PSC, comuns i convergent amb el fitxatge dels consellers Quim Nadal, Gemma Ubasart i Carles Campuzano. "Representar el 80% del país" era el full de ruta. Dimarts, el nou equip començava a caminar i ja celebrava la primera trobada de l'executiu. Què ha passat des d'aleshores? Com ha estat el primer any en solitari de Pere Aragonès? 

Estabilitat pressupostària: 2 anys consecutius

Des que Junts va deixar el Govern Aragonès es troba en una situació evident de debilitat parlamentària, que es va començar a fer notar amb el trencament amb la CUP uns mesos abans. La nova consellera d'Economia, Natàlia Mas, es va haver de posar mans a la feina amb els pressupostos en ple mes d'octubre, després que el seu antecessor, Jaume Giró, li traspassés només amb un lleu esbós de com s'havien de repartir els diners entre departaments. Malgrat que hi va haver una negociació inicial amb Junts, les ferides encara sagnaven i, finalment, la negociació es va decantar cap al PSC.

Els comptes van ser aprovats el mes de març després d'una intensa negociació amb els comuns i el partit de Salvador Illa, amb cessions doloroses per part d'ERC com el Quart Cinturó. Aquest era el primer examen que havia de superar l'executiu monocolor i ho va aconseguir, també amb l'aval dels principals sindicats i patronals, que es van pronunciar a favor dels nous comptes. Suposava l'aprovació de dos pressupostos consecutius sota la presidència d'Aragonès. L'última vegada que havia passat va ser els anys 2014-2015, sota la presidència d'Artur Mas. 

Patacades electorals i canvis al Govern

"La gestió té poc premi". És la lectura que fan des de Palau sobre el retrocés d'ERC en els últims períodes electorals. I no només la gestió va passar factura, també els acords a Madrid, les cessions com el Quart Cinturó o el fet de situar en la centralitat al PSC en la negociació dels pressupostos. Així, a les municipals del 28-M, els republicans van perdre 300.000 vots i alcaldies importants. A les espanyoles del 23-J, 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés. Els resultats van alimentar una sensació de final de cicle, estretament vinculat amb el moment que viu el procés.


Ara el partit s'està autodiagnosticant amb un procés de debat intern a tots els territoris capitanejat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, però amb Aragonès al dia de tots i cadascun dels moviments. Un debat que conviu amb congressos regionals disputats a federacions importants com Barcelona i Lleida. A escala governamental, la patacada de les municipals va empènyer Aragonès a protagonitzar un cop de timó al Govern, rellevant del càrrec els consellers Josep Gonzàlez-Cambray per Anna Simó a Educació, i Juli Fernàndez -havia entrat a l'octubre a l'executiu, amb la sortida de Junts- per Ester Capella a Territori. Poc després, va decidir situar Teresa Jordà, llavors consellera d'Acció Climàtica, com a número dos al Congrés, i la seva cartera va passar a mans de David Mascort

Coordinació interdepartamental

Un Govern monocolor obliga a buscar acords constantment i a tastar la feblesa de manera freqüent. Però des de Palau també remarquen els avantatges que els suposa la "bona coordinació interdepartamental", que era molt més complexa -de vegades, impossible- quan compartien executiu amb Junts. "Hem acabat amb l'etapa d'un debat intern permanent. El Govern monocolor ens ha permès treballar bé i tranquils, i pràcticament no hi ha polítiques que siguin d'una sola conselleria. Qualsevol qüestió d'habitatge fa un any era un problema perquè hi havia fins a tres conselleries implicades", remarquen a Palau. Defensen que en aquesta nova etapa han pogut "jugar més a l'esquerra", i enfortir més l'àmbit social

Com es tradueix això en polítiques? Des de l'equip del president consideren que aquest any en solitari ha estat marcat per tres eixos: salut, educació i Mossos. El balanç que fan és que en els darrers tres anys s'han incorporat 20.000 sanitaris, estabilitzant 4.370 persones des dels últims pressupostos. També remarquen la incorporació de 7.000 mestres i professors des de l'inici de la legislatura, consolidats en els darrers pressupostos. I 1.700 noves places de Mossos des de l'inici de la legislatura, amb la feminització del cos com a eix troncal. A tot plegat, en l'últim any hi afegeixen haver aconseguit la reforma del codi penal pactada amb la Moncloa i diverses iniciatives pel català. Queden, però, pendents alguns projectes com el futur de l'aeroport del Prat: per ara l'ampliació està aparcada per part del govern central, però els agents econòmics hi insisteixen i el Govern no té una proposta definida.  

Objectiu: esgotar la legislatura malgrat la solitud

A Palau hi ha una referència temporal que els agrada destacar. El president Aragonès ja porta més temps en el càrrec que els seus dos antecessors: Carles Puigdemont -destituït pel 155- i Quim Torra -inhabilitat per una pancarta a favor dels presos polítics a la façana de la Generalitat durant període electoral-. Malgrat que en el debat de política general els partits volguessin assenyalar la debilitat parlamentària d'Aragonès, el cert és que a hores d'ara cap d'aquests partits es planteja una moció de censura. Junts li va reclamar rectificar o convocar eleccions. Aragonès vol esprémer fins al final la legislatura, conscient que haurà de pactar i cedir com va passar l'any passat amb els pressupostos de la Generalitat. El desenllaç de la negociació a Madrid ho pot facilitar o complicar. 

Ara bé, més enllà de tot allò que l'executiu d'Aragonès subratlla que ha aconseguit, quina és l'autocrítica per avançar en el que queda de legislatura? "El resultat de què podíem fer no és dolent, hi ha hagut un gir a l'esquerra i hem disposat de pressupostos. Ens diuen que estem sols, però feia anys que en aquest país ningú feia dos pressupostos seguits", remarquen des de l'equip de presidència. En quines carpetes hauria volgut avançar més ERC i considera que no ho ha aconseguit? Principalment en habitatge, perquè la crisi habitacional augmenta i no la poden pal·liar, element que vinculen a la "falta de recursos". També esperen poder fer més avenços en la gratuïtat de l'educació, després d'haver-ho facilitat en l'I2. 
 

La relació amor-odi amb Junts

En la darrera dècada ERC i Junts han governat plegats, però l'estancament del procés sobiranista i les continuades topades de l'executiu de coalició de l'última legislatura ja van fer emergir els dubtes sobre si la fórmula estava o no esgotada. Les ferides entre totes dues forces es van detectar a l'inici de l'etapa d'Aragonès en solitari, i van supurar més amb triomfs dels exsocis a la cambra, com quan Junts va ser capaç de liderar la iniciativa sobre la gestió de la sequera.

L'escenari de Madrid després del 23-J obria una finestra d'oportunitats per recosir la unitat, però el cert és que no hi ha hagut cap espai de coordinació estratègica més enllà de les xerrades i trobades informals entre membres dels dos partits. Amb l'inici del final de l'etapa del Govern Aragonès, en què ambdues parts descarten tornar a anar plegades el que queda de legislatura, la distància s'accentua. Enmig de tot plegat, hi ha petits moments d'unitat, com va ser la proposta de resolució sobre l'autodeterminació en el debat de política general, una unitat de mínims que recordava alguns dels temps bons del procés.

L'acord de claredat

Va ser en el mateix ple que Aragonès plantejava l'acord de claredat quan Albert Batet, president del grup parlamentari de Junts, anunciava la qüestió de confiança contra Aragonès. La crisi de l'executiu va ser tan sorollosa que la proposta va quedar enterrada gairebé el mateix dia. Però durant tot aquest temps el consell acadèmic que inclou experts de diverses sensibilitats ha estat treballant i l'informe és gairebé enllestit.

S'estan tancant els serrells i serà el mateix Aragonès qui, en les pròximes setmanes, faci lectura i interpretació de les conclusions. Se situarà aquest acord com a document per negociar l'autodeterminació en la investidura de Pedro Sánchez? En cap cas és la intenció. L'acord de claredat busca dibuixar un camí molt més llarg per avançar cap al nou referèndum que reclama ERC al govern espanyol, una proposta per resoldre el conflicte i que els republicans reivindiquen que a hores d'ara, és l'única que hi ha sobre la taula.
Arxivat a