Els cinèfils de la sala recordaran Avengers: Endgame, la pel·lícula que culmina la primera gran etapa de l'univers Marvel, amb la batalla definitiva dels superherois contra el malvat Thanos. Després de vuit anys a la Moncloa, Pedro Sánchez (Madrid, 1972) afronta el seu particular endgame aquest 29 de novembre, en les eleccions més difícils, totes les enquestes en contra i un ambient de canvi de cicle que els socialistes i les esquerres en general miren de revertir a base d'optimisme i d'alimentar la por d'un govern de PP i Vox a l'Estat. A les xarxes, l'entorn socialista fa circular tot sovint una vinyeta de Sánchez alçant-se de nou quan tots els seus rivals el donen per mort. Ho ha fet altres vegades; ho tornarà a fer? El repte és més difícil que mai, i hi ha en joc la presidència espanyola i el rumb del país entre una aliança progressista o un govern de la dreta i l'extrema dreta.

Un supervivent

Sánchez ha fet de la supervivència i els cops d'efecte els seus trets d'identitat. Ho va fer el 2016, quan va desafiar l'aparell del PSOE i va recuperar el lideratge del partit des de fora de la direcció, recorrent Espanya -amb José Luis Ábalos, condemnat per corrupció- per ressintonitzar amb les bases; també el 2018, quan va fer caure Mariano Rajoy amb una moció de censura articulada a partir de la sentència del cas Gürtel; i el 2023, amb una convocatòria imprevista després de la patacada del PSOE a les eleccions municipals, que li van valdre una nova investidura amb una carambola impensable fonamentada al voltant de la llei d'amnistia i del rebuig d'un govern de PP i Vox. També es recorden els famosos cinc dies de reflexió de 2024 per l'ofensiva judicial contra la seva dona i que van impactar de ple en la campanya de les eleccions catalanes que va guanyar Salvador Illa. Cops d'efecte d'un polític imprevisible i amb gran capacitat de controlar els tempos. 

El president ha fet carrera sense padrins al partit i enfrontat a la vella guàrdia. El 2014, els candidats amb opcions eren Susana Díaz o Eduardo Madina, i ell no comptava amb el suport de l'aparell. Per sorpresa de molts, es va imposar i va arribar a la secretaria general d'un partit en hores baixes. Les eleccions de 2015 i 2016 no van anar bé. Es va negar a abstenir-se per facilitar un govern de Mariano Rajoy i va ser apartat de la direcció. Allà es va començar a construir el personatge. Lluny d'assumir la derrota, es va conjurar per recuperar el lideratge del PSOE. Amb el famós Peugeot va començar la reconquesta de Ferraz, primer pas per conquerir la Moncloa. Més tàctic que estratègic, no ha tingut problemes per assumir riscos i convocar eleccions quan, instintivament, ha cregut que tenia opcions. Ho va fer l'abril de 2019, i li va anar bé, amb un PP que va caure. Va doblar l'aposta al novembre per intentar el govern en solitari, però va passar a dependre de la majoria progressista i dels independentistes, companys de viatge fins ara. 

Pactes flexibles i enemistat amb la vella guàrdia

Flexible en els pactes i en els principis, Sánchez ha passat de defensar l'aplicació de l'article 155 a Catalunya a pactar una amnistia amb els independentistes; d'intentar un pacte amb el Ciutadans d'Albert Rivera a governar en coalició amb Podem i Sumar; de negar cap mena d'acord amb EH Bildu, a pactar-hi per retenir la Moncloa. Sempre seguint l'instint polític que li ha permès sobreviure fins ara. Encara que això li hagi implicat un desgast clar i crear-se enemics dins i fora del partit. La distància amb la vella guàrdia del PSOE ve de lluny i ha anat a més. Amb les relacions trencades amb Felipe González o Alfonso Guerra, l'únic fil roig que mantenia Sánchez connectat amb la història socialista era José Luis Rodríguez Zapatero. L'expresident, que primer havia donat suport a Susana Díaz, s'havia anat acostant al president i, darrerament, s'havia convertit en una mena d'oracle de l'esquerra. Ara, ha caigut en desgràcia pels casos de corrupció que investiga l'Audiència Nacional.

En aquest temps, els enemics també han vingut de fora, en la dreta política, mediàtica i judicial. Els pactes per desjudicialitzar el conflicte han obert un conflicte amb l'alta judicatura i qui sap si això explica algunes de les causes que han afectat l'entorn familiar de Sánchez, com en el cas de Begoña Gómez o el seu germà, David Sánchez. En tot cas, en una legislatura marcada per la polarització, fins i tot els socialistes han alimentat el relat del lawfare, fins ara reservat a l'independentisme català o basc. Altres causes judicials, però, lluny d'emmarcar-se en una persecució, sí que presenten indicis d'irregularitats, i han esquitxat homes de la màxima confiança del president. Els mateixos que el van portar a recuperar el lideratge del PSOE, com és el cas d'Ábalos o el mateix Santos Cerdán. Les investigacions contra els dos exdirigents del PSOE han deixat especialment tocat Sánchez i l'esquerra en general. Revertir aquest pessimisme és una de les claus en l'endgame del 29-N.

Agenda social i totes les crisis possibles

A la Moncloa, Sánchez ha hagut de gestionar totes les crisis possibles. La pandèmia de 2020 va ser la més destacada, però l'han seguit guerres com la d'Ucraïna o la de l'Iran, amb la corresponent inflació, el volcà de la Palma o la recent crisi migratòria a Ceuta, que donava ales a la dreta. En aquest temps, Sánchez també ha fet gala de la capacitat per canviar el focus de la conversa quan li ha interessat. Quan el clima domèstic ha estat irrespirable, fruit de les causes judicials o de la fragilitat parlamentària a què s'ha acostumat aquesta legislatura, Sánchez ha aconseguit bastir un perfil internacional en defensa dels drets humans i dels organismes multilaterals, sense por a enfrontar-se i criticar les polítiques de Donald Trump, la invasió de Vladímir Putin a Ucraïna o condemnar el "genocidi" de Gaza i reconèixer Palestina. Això l'ha convertit en referent important de l'esquerra europea.

De la mà de les formacions progressistes, Sánchez ha impulsat una agenda social significativa, que l'ha enemistat amb bona part de l'empresariat però li permet treure pit. I sense que s'enfonsi l'economia. Al contrari, pot reivindicar -i ho fa sempre que pot- les bones dades econòmiques i d'ocupació. Als increments del salari mínim s'hi suma una reforma laboral, de les pensions, la llei de l'habitatge o la llei d'eutanàsia. Fent gala d'instint i d'aprofitar oportunitats que poca gent veu, el president espanyol va decidir convocar eleccions just després del fracàs dels decrets Maricarmen i en un moment de reactivació dels carrers per l'emergència habitacional. La campanya, un espai on Sánchez creix i és capaç de transmetre a l'electorat que la victòria és possible, començava en un terreny de joc favorable per a les esquerres, però tot va canviar amb l'accident d'Urda. Les remuntades que ha protagonitzat sempre, primer per recuperar el tron al PSOE i després per arribar i mantenir la Moncloa, semblen ara difícils de reeditar.

El segon president més longeu

Nascut un 29 de febrer al districte madrileny de Tetuán en una família acomodada, va estudiar a l'Institut Públic Ramiro de Maeztu. Es va afiliar al PSOE l'any 1993, i un any després va entrar a les Joventuts Socialistes de Tetuán. Abans de ser president del govern espanyol, va ser regidor a l'Ajuntament de Madrid entre 2004 i 2009, i diputat per la circumscripció de Madrid del 2009 al 2011, repetint el 2013. Sempre amb un punt de sort, perquè va entrar al Congrés per renúncies de Pedro Solbes, primer, i Cristina Narbona, després. Amb l'establishment progressista madrileny en contra (Sánchez va arribar a acusar El País de no voler un govern d'esquerres), ha arribat a tenir el control total del PSOE i a convertir-se en el segon president més longeu de la democràcia espanyola. 

Protagonista de totes les remuntades, fins i tot quan ningú hi creia com el 2023, Sánchez arriba ara a la batalla que pot marcar el final de la seva trajectòria política, amb PP i Vox envalentonats i un PSOE fràgil. Després de vuit anys a la Moncloa i de més d'una dècada a la primera línia, afronta ara el seu particular endgame amb la gran incògnita: si les receptes que han funcionat fins ara faran encara un últim servei al president espanyol, i si es tornarà a alçar quan tothom el dona per mort.