Demà diumenge, coincidint amb el ple d’investidura que celebrarà el Parlament, conclou una exposició sobre els impressionistes a Barcelona, a la Sala Garriga Nogués, ara un espai de la Fundació Mapfre. El triomf dels colors. Charles Baudelaire va deixar escrit: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, i uns arbres pintats de blau. La natura està mancada d’imaginació”.

Baudelaire és un dels autors preferits d’Artur Mas, que va estudiar al Liceu Francès. Aquests darrers dies, passejant les seves reflexions fredes pel Pati dels Tarongers o escoltant les moltes veus que se li han apropat, el president deu haver recordat les paraules de Baudelaire. La política està mancada d’imaginació. Però no serà per Artur Mas.

Nascut a Barcelona el 1956, el president sortint va seguir el cursus honorum de tot aspirant al cim de la funció pública durant la llarga era de Jordi Pujol. Les acaballes del franquisme el van agafar molt jove i no va mostrar especials inquietuds polítiques. Després, es va anar obrint pas, sense presses. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1987-95), on va demostrar condicions de treballador esforçat, a l’oposició. Diputat al Parlament des del 1995, coincidint amb el seu accés al Govern de la Generalitat, com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-97). Va ser en una legislatura en què CiU ja no disposava de majoria absoluta. És a dir, va ser al Govern quan el pujolisme iniciava el lent trajecte cap a l’alternança. Després, conseller d’Economia i Finances (1997-2001) i conseller en cap (gener 2001-desembre 2003).

Artur Mas estava predestinat a la successió dins d’un règim polític, el pujolisme, que ho tenia tot previst, menys el futur. Però a Mas sempre se l’ha menystingut. Ha demostrat una capacitat enorme per reescriure el seu paper en la història. Va haver d’aprendre la lliçó més crua: esperar en la derrota, i fou líder de l’oposició durant dos tripartits. Després, va abraçar-se a la victòria i es va convertir en president el 2010. La temptació de reeditar un postpujolisme inviable el va dur a cometre errors com el cartell electoral del 2012, on apareixia amb els braços oberts com un nou Moisès. CiU va perdre molts escons en l’aventura.

Però l’aplicat professional ha superat tots els pronòstics. Mas, format en una escola funcionarial de la política, ha reescrit el seu personatge diverses vegades. És conscient dels seus mèrits objectius, i està disposat a treure’n capital polític. Ha tingut l’elegància de no matar el pare. Algun interrogant planeja sobre ell: fins a quin punt és presoner del passat. Però, artista del temps, es va lliurar a l’èpica i ja no l’ha abandonada.
         
Després de la seva derrota davant Giscard el 1974, François Mitterrand va haver de llegir un article a la premsa francesa que el va ferir: “El destí no l’estima”. “Què saben ells del meu destí?”, va reaccionar el polític socialista. Estava acabat, o això asseguraven tots els més perspicaços observadors de la política francesa. Era un home del passat. Tenia 58 anys, els mateixos que té ara Mas. Set anys més tard arribaria al cim de la glòria. Avui, de fet des de ja fa molts dies, els analistes més saberuts del país i de fora emeten les seves sentències sobre el destí d’Artur Mas. Però els obituaris en política solen ser molt prematurs.