Segons totes les cròniques, el retorn del president Puigdemont cada dia és més a prop. Serà un retorn estrany, perquè es produirà en les pitjors circumstàncies, amb un Estat que no ha sabut ni ha pogut garantir-te una tornada segura, amb una audiència despistada i sense la connexió emocional que requeriria un retorn d'aquesta envergadura, i amb un possible empresonament que, si s'acabés executant, posaria un punt final ben desconcertant a un exili llarg i lluitat.
Aquests dies, quan es pregunta a l'entorn de Junts sobre tot plegat, la resposta sempre és la mateixa: el president tornarà per assistir a la investidura, sigui quin sigui el context judicial. Un dels últims a assegurar-ho ha estat el flamant president del Parlament, Josep Rull. El líder juntaire, però, ha anat un pèl més enllà. En una entrevista a SER Catalunya, Rull va afirmar que Puigdemont no serà detingut dins del Parlament i va establir un compromís ferm: "Mentre jo sigui president, la policia no entrarà al Parlament a detenir o retenir ningú. Si ho han de fer, el primer que hauran de detenir és a mi mateix. Si s'han de prendre riscos, jo els prendré."
Si algú altre hagués dit aquestes paraules, servidor se les hauria pres amb menys transcendència. Però qui les ha dites és Josep Rull. Rull sempre ha flirtejat amb el fum màgic de Junts, però no hi ha militat especialment. Procura reservar-se una credibilitat, una manera de fer més sincera i terrenal, propera a la vella política. Té aquell caràcter i aquell gest tan reconeixibles. I per això sorprenen tant les seves declaracions; perquè, si les dotem d'una certa versemblança, han estat pronunciades en un moment crític, sense resposta possible per part de la massa independentista.
Rull ha proposat una resistència heroica en un context històric en el qual els herois no només no interessen sinó que irriten, són llençats a la foguera per traïdors i per no complir amb els mínims que ha de tenir tot heroi homologat. El president del Parlament ha anunciat que assumirà les conseqüències d'una nova repressió que no mourà a absolutament ningú, que no despertarà la implicació activa de cap independentista ras. En el cas que les seves paraules siguin franques, doncs, són també incomprensibles, perquè se situen en un tauler polític que ja fa anys que no existeix. És una promesa xocant que només pot acabar malament: si no es compleix, per motius obvis; i si es compleix, perquè la nova onada repressiva no anirà acompanyada de cap gran revolta. Només de solitud.
Hi ha únicament dues opcions, per tant, i són dues opcions que se situen en els dos extrems de la moralitat. O som davant l'enèsima falsa promesa que aquest independentisme llença al vent, feta quan ja no et pots permetre cap més pas en fals, quan ja tot sona tan desubicat que sembla que no pugui ser, o som davant un estrany heroi solitari que, en les pitjors condicions ambientals possibles, està disposat a tornar (!) a passar per l'adreçador sense cap altre al·licient que el fet d'haver obeït les seves conviccions.
No sabria dir quina de les dues opcions em genera més perplexitat, ni quina de les dues acabarà caient pel seu propi pes finalment. Pel bé del moviment, espero que sigui la segona. Pel bé de Josep Rull, espero que no sigui cap de les dues.