Polseguera. Molta. La que aixeca el vent a l'extramurs de Lledoners i la que aixeca la sentència del Tribunal Suprem. Alguns dirien que, ben entrats ja al mes de novembre, cau un sol de justícia... O d'injustícia. Han passat ja dos anys des de que Oriol Junqueras fa política i escriu contes als seus fills des d'una cel·la. El 2 de novembre és la data en què l'Audiència Nacional el va enviar a la presó d'Estremera; però també és l'aniversari d'en Lluc, el seu fill gran.
Dos anys d'aquella reunió d'urgència per Tots Sants a casa seva a Sant Vicenç dels Horts en què, abrigats pels llibres d'una gran biblioteca domèstica, Junqueras va demanar al Maxi Calero, el Lolo Calero i el Domingo Alfonso que "cuidessin" dels seus. "El que faci falta", van respondre ells. Poc després, el líder d'ERC emprenia el camí cap a Madrid i esgotava els darrers dies de llibertat.
Aquells que li van respondre amb "el que faci falta" són, en bona part, els amfitrions encarregats de convertir aquest dissabte el no-res dels voltants del centre penitenciari de Sant Joan de Vilatorrada en una exhibició de força del que ells anomenen els "oriolistes". "Aquí estem, a tope", resumeix el Maxi, un dels impulsors del moviment Free Junqueras, lluint la ja típica samarreta groga amb el rostre del dirigent.
Els Free Junqueras com a paradigma
La plataforma, sustentada per veïns de Sant Vicenç d'arrels andaluses i extremenyes, és el paradigma del projecte amb què els republicans pretenen consolidar-se en el que Carles Mundó anomena "el carril central" de la política catalana. "ERC ha de tenir moltes ànimes si vol governar Catalunya", diu precisament Gabriel Rufián aquest dissabte en una entrevista a La Vanguardia. Menys banderes i més "mínims comuns multiplicadors", com diria l'exlíder dels comuns Xavier Domènech. En definitiva, seduir tant al veí de la plaça de Vic com el del barri de Sant Ildefons de Cornellà. Ambiciós i complex alhora. "Visca la República Catalana i visca la tercera República espanyola", deixa anar en ple míting Joan Tardà com a resum de tot plegat.
Tardà reivindica la República Catalana i la tercera República espanyola Foto: Adrià Costa
"Vergonya de polítics", "Estratègia unitària", diuen els cartells d'una vintena de persones que han manifestat la seva disconformitat abans de l'inici de l'acte. Tanmateix, els republicans mai havien tret tan bons resultats electorals com ara. De cara a les eleccions catalanes, que tots els partits tenen a l'horitzó a curt termini, Junqueras beneirà el rumb a seguir.
Contrastos i silencis
Diu la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, que aquesta ja no és "la revolució dels somriures", però que això no vol dir que hagin perdut l'"esperança". Certament, hi ha un alt contrast entre l'exhibició d'indignació contra les condemnes i contra els socialistes i el clima lúdic amb concerts que embolcalla el míting. El compungiment per la sentència conviu amb l'afany de tornar a guanyar. I les ganes de superar el PSC a Catalunya transiten en paral·lel al temor que l'escenari post 10-N sigui més hostil encara del que fins ara han conegut. Però avui, en ple aniversari de l'empresonament i amb la constatació que poc ha canviat des de que els socialistes estan a la Moncloa, no hi ha marge per a la moderació. El xàfec discursiu recau sobre els de Pedro Sánchez i Miquel Iceta.
Es demana silenci. Són la una tocades quan des de l'escenari s'anuncia un missatge de Junqueras. Absent, però en realitat, present. Perquè els altaveus del míting central exploten tots els decibels possibles perquè les paraules pronunciades s'escolin entre els barrots de la presó. A Lledoners, Junqueras no té més altaveu que els de les cartes, articles i entrevistes escrites, però aquest dissabte sap que els seus pulmons poden arribar als milers de persones congregades. Silenci, demanen, per rebre un missatge de viva veu: "Us estimo Lluc i Joana. Guanyarem!". Sis paraules que resumeixen què fa el líder republicà a la presó.
