30
d'octubre
de
2019, 06:30
Actualitzat:
6:33h
Entre el discurs realista i el legitimista. Entre les declaracions de Gabriel Rufián assegurant que no hagués votat a favor de la resolució sobre la desobediència institucional al Parlament -cosa que ERC sí que va fer- i la cúpula dels republicans participant de l'Assemblea de Càrrecs Electes convocada per Carles Puigdemont des de Waterloo. Aquesta és la dualitat en la qual es mou el partit d'Oriol Junqueras, que a hores d'ara encapçala totes les enquestes i espera treure rèdits d'aquesta estratègia. Tant de les pròximes eleccions del 10-N com d'unes eventuals eleccions catalanes en els pròxims mesos.
Els republicans es mouen en un difícil equilibri des de la tardor del 2017, quan van iniciar un procés de revisió i diagnosi sobre els fets d'octubre pels quals estan empresonats nou líders independentistes i exiliada la seva secretària general, Marta Rovira. Ha estat amb un plantejament més pragmàtic, amb menys èpica i abanderant el diàleg amb el govern espanyol que van guanyar per primera vegada les eleccions espanyoles a Catalunya el passat 28 d'abril i les municipals del 26 de maig tot i que van perdre les europees davant Puigdemont. I és aquest el discurs que tornarà a impregnar la campanya del 10-N, on els republicans reclamen revalidar la victòria per "obligar" el PSOE a dialogar.
ERC sosté que en aquests moments l'independentisme ha de seguir en fase d'acumulació de forces per ampliar les seves fronteres tot admetent que fa dos anys no en va tenir prou i que la via unilateral no va reeixir. Superar la barrera del 50% dels vots en uns comicis segueix sent una fita per ara no assolida, i per gestionar el mentrestant s'encomana a una recepta que combina fer bandera d'una via dialogada amb l'autoafirmació en la defensa de l'autodeterminació. El discurs del vicepresident Pere Aragonès la setmana passada a Madrid és el paradigma d'aquesta fórmula: va plantejar una taula de diàleg "sense vetos" i, al mateix temps, va advertir que el camí cap a la independència és "irreversible".
Un rol que permet créixer però que té costos
Aquest rol adoptat des de principis del 2018 ha permès als republicans des de ser vistos com un interlocutor vàlid per part de la Moncloa -en un moment en què donen per esgotada la possibilitat de dialogar amb el president Quim Torra- fins a a penetrar en noves bosses de votants. La readaptació de la seva estratègia els ha situat en la centralitat de la política catalana en un moment en què l'espai hereu de l'antiga Convergència, a l'entorn de JxCat, té pendent encara endreçar-se i definir projecte.
Al mateix temps, però, ERC ha vist com el seu paper li ha suposat encaixar crítiques dins d'un sector de l'independentisme que abraça la via de la confrontació amb l'Estat -formalment defensada per Puigdemont i Torra- com l'única possible per fer prosperar el procés d'independència. De fet, JxCat, en plena pugna per qui porta la batuta dins del sobiranisme, ha vist en aquesta dicotomia un taló d'Aquil·les per intentar desgastar els republicans. En els darrers dos anys, per exemple, el partit de Puigdemont ha retret al de Junqueras que el president del Parlament, Roger Torrent, suspengués el ple d'investidura del 30 de genere del 2018 o que en els darrers mesos Rufián hagi defensat l'abstenció a la investidura de Pedro Sánchez.
Les diferències estratègiques entre ERC i JxCat s'han fet tan evidents, especialment des del 26-M i amb els pactes electorals posteriors, que ha acabat tenint repercussió en la convivència en el Govern, sotmès a un test d'estrès constant des de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. El suport de JxCat al PSC per fer-se amb la presidència de la Diputació de Barcelona i apartar-ne ERC va tibar al màxim les costures. Fins ara, l'única resposta a les condemnes consensuada ha estat la proposta de resolució sobre l'autodeterminació que aquest dimarts ha tramitat la mesa del Parlament.
El temor de l'impacte d'un aterratge brusc a les eleccions catalanes
Malgrat les dificultats de transitar per aquest dualitat, la cúpula de Calàbria considera que l'independentisme pragmàtic que els ha permès guanyar dues eleccions és la via encertada, però els temors a les conseqüències d'un aterratge brusc d'una part de l'electorat i la militància (per ara disciplinada) fa que la direcció moduli en funció del moment el seu discurs. Guanyar els comicis catalans i assolir la presidència de la Generalitat segueix sent la gran assignatura pendent d'ERC i és aquí on, pensen, no es poden permetre embarrancar.
Les acusacions de "traïdors" d'un sector de l'independentisme, una crítica molt circumscrita a les xarxes socials i que, tanmateix, no s'ha traduït a les urnes, no són ben digerides especialment pels quadres intermitjos -al territori no es viu amb la mateixa cruesa la divisió entre JxCat i ERC- i una part de la militància. Les bases han tancat files amb la pauta marcada per Junqueras des de la presó, però transmeten més dificultats a l'hora d'encaixar declaracions i posicionaments de dirigents com Gabriel Rufián i Joan Tardà, que entenen que el partit ha de ser molt més explícit a l'hora de marcar un camí propi que no els supediti a l'òrbita post-convergent.
Part activa del relat simbòlic
De moment, però, la cúpula no considera que hagi arribat el moment de, per exemple, desvincular-se del Consell per la República o de l'Assemblea de Càrrecs Electes per molt que interpretin que, per ara, té un valor més simbòlic que efectiu. El Consell per la República és l'organisme que es va concebre per mantenir viva la flama de la legitimitat de Carles Puigdemont des de l'exili i internacionalitzar el procés sense les limitacions del govern autonòmic. ERC hi ha participat amb un perfil baix, sense la presència de Marta Rovira, exiliada a Ginebra des del març del 2018.
També, tot i haver plantejat un avançament electoral com a possible resposta a la sentència, els republicans entenen que trencar el Govern, per molt profunda que sigui la crisi en el si de l'executiu presidit per Quim Torra, seria lesiu de cara a les urnes. De fet, mentre que dirigents com Rufián han demanat la dimissió del conseller d'Interior, Miquel Buch, per les càrregues policials en les protestes de les darreres setmanes, Aragonès va ser el primer en sortir a defensar la feina dels Mossos.
Els republicans entenen que les pròximes eleccions catalanes seran un punt d'inflexió. Junqueras assegura que aquests comicis hauran de servir per "sumar" i ERC entén que això s'hauria de traduir en un govern de caràcter més transversal. És a dir, per una aliança que inclogui també els comuns, com la que governa a Lleida o va permetre el canvi a Tarragona. Després d'haver admès públicament que el full de ruta dels 18 mesos va ser fallit, que la pretesa República es va quedar en el terreny declaratiu i que l'1-O, tot i considerar-lo "una victòria", no pot ser entès com el referèndum d'autodeterminació definitiu, ERC fa ara de funàmbul amb la intenció de seduir nou votant sense perdre el seu coixí tradicional. A risc, clar està, que l'agitat context polític l'aboqui en qualsevol moment a caure cap a un dels dos costats.
Els republicans es mouen en un difícil equilibri des de la tardor del 2017, quan van iniciar un procés de revisió i diagnosi sobre els fets d'octubre pels quals estan empresonats nou líders independentistes i exiliada la seva secretària general, Marta Rovira. Ha estat amb un plantejament més pragmàtic, amb menys èpica i abanderant el diàleg amb el govern espanyol que van guanyar per primera vegada les eleccions espanyoles a Catalunya el passat 28 d'abril i les municipals del 26 de maig tot i que van perdre les europees davant Puigdemont. I és aquest el discurs que tornarà a impregnar la campanya del 10-N, on els republicans reclamen revalidar la victòria per "obligar" el PSOE a dialogar.
ERC sosté que en aquests moments l'independentisme ha de seguir en fase d'acumulació de forces per ampliar les seves fronteres tot admetent que fa dos anys no en va tenir prou i que la via unilateral no va reeixir. Superar la barrera del 50% dels vots en uns comicis segueix sent una fita per ara no assolida, i per gestionar el mentrestant s'encomana a una recepta que combina fer bandera d'una via dialogada amb l'autoafirmació en la defensa de l'autodeterminació. El discurs del vicepresident Pere Aragonès la setmana passada a Madrid és el paradigma d'aquesta fórmula: va plantejar una taula de diàleg "sense vetos" i, al mateix temps, va advertir que el camí cap a la independència és "irreversible".
Un rol que permet créixer però que té costos
Aquest rol adoptat des de principis del 2018 ha permès als republicans des de ser vistos com un interlocutor vàlid per part de la Moncloa -en un moment en què donen per esgotada la possibilitat de dialogar amb el president Quim Torra- fins a a penetrar en noves bosses de votants. La readaptació de la seva estratègia els ha situat en la centralitat de la política catalana en un moment en què l'espai hereu de l'antiga Convergència, a l'entorn de JxCat, té pendent encara endreçar-se i definir projecte.
Les diferències estratègiques entre ERC i JxCat s'han fet encara més evidents després dels pactes municipals i això ha acabat tenint repercussió en la convivència en el Govern
Al mateix temps, però, ERC ha vist com el seu paper li ha suposat encaixar crítiques dins d'un sector de l'independentisme que abraça la via de la confrontació amb l'Estat -formalment defensada per Puigdemont i Torra- com l'única possible per fer prosperar el procés d'independència. De fet, JxCat, en plena pugna per qui porta la batuta dins del sobiranisme, ha vist en aquesta dicotomia un taló d'Aquil·les per intentar desgastar els republicans. En els darrers dos anys, per exemple, el partit de Puigdemont ha retret al de Junqueras que el president del Parlament, Roger Torrent, suspengués el ple d'investidura del 30 de genere del 2018 o que en els darrers mesos Rufián hagi defensat l'abstenció a la investidura de Pedro Sánchez.
Les diferències estratègiques entre ERC i JxCat s'han fet tan evidents, especialment des del 26-M i amb els pactes electorals posteriors, que ha acabat tenint repercussió en la convivència en el Govern, sotmès a un test d'estrès constant des de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. El suport de JxCat al PSC per fer-se amb la presidència de la Diputació de Barcelona i apartar-ne ERC va tibar al màxim les costures. Fins ara, l'única resposta a les condemnes consensuada ha estat la proposta de resolució sobre l'autodeterminació que aquest dimarts ha tramitat la mesa del Parlament.
El temor de l'impacte d'un aterratge brusc a les eleccions catalanes
Malgrat les dificultats de transitar per aquest dualitat, la cúpula de Calàbria considera que l'independentisme pragmàtic que els ha permès guanyar dues eleccions és la via encertada, però els temors a les conseqüències d'un aterratge brusc d'una part de l'electorat i la militància (per ara disciplinada) fa que la direcció moduli en funció del moment el seu discurs. Guanyar els comicis catalans i assolir la presidència de la Generalitat segueix sent la gran assignatura pendent d'ERC i és aquí on, pensen, no es poden permetre embarrancar.
Les acusacions de "traïdors" d'un sector de l'independentisme, una crítica molt circumscrita a les xarxes socials i que, tanmateix, no s'ha traduït a les urnes, no són ben digerides especialment pels quadres intermitjos -al territori no es viu amb la mateixa cruesa la divisió entre JxCat i ERC- i una part de la militància. Les bases han tancat files amb la pauta marcada per Junqueras des de la presó, però transmeten més dificultats a l'hora d'encaixar declaracions i posicionaments de dirigents com Gabriel Rufián i Joan Tardà, que entenen que el partit ha de ser molt més explícit a l'hora de marcar un camí propi que no els supediti a l'òrbita post-convergent.
Part activa del relat simbòlic
De moment, però, la cúpula no considera que hagi arribat el moment de, per exemple, desvincular-se del Consell per la República o de l'Assemblea de Càrrecs Electes per molt que interpretin que, per ara, té un valor més simbòlic que efectiu. El Consell per la República és l'organisme que es va concebre per mantenir viva la flama de la legitimitat de Carles Puigdemont des de l'exili i internacionalitzar el procés sense les limitacions del govern autonòmic. ERC hi ha participat amb un perfil baix, sense la presència de Marta Rovira, exiliada a Ginebra des del març del 2018.
També, tot i haver plantejat un avançament electoral com a possible resposta a la sentència, els republicans entenen que trencar el Govern, per molt profunda que sigui la crisi en el si de l'executiu presidit per Quim Torra, seria lesiu de cara a les urnes. De fet, mentre que dirigents com Rufián han demanat la dimissió del conseller d'Interior, Miquel Buch, per les càrregues policials en les protestes de les darreres setmanes, Aragonès va ser el primer en sortir a defensar la feina dels Mossos.
Tot i haver plantejat un avançament electoral com a possible resposta a la sentència, ERC entén que trencar el Govern seria lesiu de cara a les urnes
Els republicans entenen que les pròximes eleccions catalanes seran un punt d'inflexió. Junqueras assegura que aquests comicis hauran de servir per "sumar" i ERC entén que això s'hauria de traduir en un govern de caràcter més transversal. És a dir, per una aliança que inclogui també els comuns, com la que governa a Lleida o va permetre el canvi a Tarragona. Després d'haver admès públicament que el full de ruta dels 18 mesos va ser fallit, que la pretesa República es va quedar en el terreny declaratiu i que l'1-O, tot i considerar-lo "una victòria", no pot ser entès com el referèndum d'autodeterminació definitiu, ERC fa ara de funàmbul amb la intenció de seduir nou votant sense perdre el seu coixí tradicional. A risc, clar està, que l'agitat context polític l'aboqui en qualsevol moment a caure cap a un dels dos costats.