Possiblement no hi ha hagut una figura més totèmica de la Catalunya dels darrers quaranta anys -amb permís de Jordi Pujol i Pasqual Maragall- que la de l’expresident del COI Juan Antonio Samaranch. En el seu cas, de fins i tot molt abans. Aquest dimecres, malgrat no coincidir amb l’aniversari del seu naixement, ni de la seva mort, ni de l’inici dels Jocs del 92, se li ha retut un homenatge als jardins Joan Maragall del Palauet Albéniz, amb presència de Felip VI, Salvador Illa i el ministre Óscar Puente, i una bona representació de la Barcelona patrícia, en un acte conduït pel periodista Jordi Basté.
Després de la benvinguda de l’alcalde, Jaume Collboni, que ha lloat la personalitat que va fer que Barcelona recuperés “confiança” en ella mateixa i ha recordat que ja en el telegrama que Samaranch va enviar a l’aleshores alcalde Narcís Serra insinuava l’objectiu olímpic, s’han succeït un seguit d’intervencions, que s’alternaven amb peces musicals. La primera ha estat precisament la que va donar l’obertura dels Jocs, el Mediterrani, mar olímpic, de Ryuichi Sakamoto.
Felip VI ha clos els parlaments amb un elogi de l’exdirigent del COI per haver fet de l’olimpisme un aliat de la pau entre les nacions. I ha tingut el detall de recordar que, el 1986, en el moment d’anunciar Barcelona com la candidata guanyadora entre les que es postulaven com a seu olímpica, va pronunciar el nom en català. El rei ha recordat que Nelson Mandela va ser testimoni dels Jocs dos anys abans de presidir Àfrica del Sud i que l’experiència li va ser útil per recosir les ferides del seu país.
El president Salvador Illa ha qualificat l’actuació de Samaranch per obtenir els Jocs de “patriota, compromesa, amb visió de futur”. Recórrer als santcristos grossos sempre és útil i Illa ha posat l’èxit dels Jocs com a model oposat a l’actual confrontació: “Amb crispació i amb odi a l’altre un projecte com van ser els Jocs mai seria possible”. Illa ha assenyalat que Samaranch va apostar i creure en la fita olímpica quan gairebé ningú hi creia. Vaja, una manera de dir que Samaranch era dels que no demanava permís a ningú, que és com el president vol que Catalunya vagi pel món.
Juan Antonio Samaranch fill ha pujat a l’escenari junt a membres de diverses generacions de la saga i ha explicat que la tasca feta pel pare com a ambaixador a Moscou va ser una de les més gratificants de la seva vida, així com la seva passió per la diplomàcia. Una manera de recordar que, més enllà del vessant com a dirigent esportiu de Samaranch, el que l’expresident del COI va ser realment va ser un polític.
L’acte, enmig del qual s’ha cantat l’inevitable Amics per sempre, ha acabat amb un vídeo sobre els medallistes de la Barcelona del 92 i imatges de l’homenatjat. Això sí, amb moltes banderes espanyoles en tot moment. Hi eren molts vips de l’establishment: Josep Sánchez Llibre (Foment), Ferran Rodés (Havas Media), Pau Relat (Fira), Juan José Bruguera (Immobiliària Colonial), Gerard Esteva (UFEC), l’elegantíssim Francisco Godía (Círculo del Liceo), Enrique Lacalle (Ecuestre), entre molts més.
Ha estat el reencontre de l’Estat amb la figura catalana amb què més s’identifica des de l’inici de la Transició. Símbol d’una Catalunya que no vol conflictes amb Espanya i que proposa reunir-se entorn projectes més o menys amables que dissimulin les contradiccions de fons de tota societat oberta. Potser cap altre que no sigui Samaranch encarna amb les seves grans paradoxes la història del tardofranquisme i la Transició.
Potser es van equivocar els qui durant anys van voler reduir la figura de l’expresident del COI en aquell jerarca de l’estructura esportiva del franquisme que va ser, el jove falangista que feia el pinxo en companyia dels seus amics a les nits de la Barcelona de postguerra, quan se’ls anomenava la Brigada del Amanecer. Les fotografies de Samaranch en camisa blava l’acompanyaran per sempre, però hauran de conviure amb les gestes olímpiques, la sagacitat d’un home que segurament coneixia bé les seves flaqueses i que va ser capaç de protagonitzar etapes de grandesa. Un Samaranch que al capdavall també diu moltes coses dels clarobscurs del nostre present.
