Algunes de les primeres formulacions socialistes als Països Catalans, des d’una perspectiva pròpia i sobirana, van lligades també a plantejaments de caràcter independentista, circumstància que acostuma a ser passada per alt en les històries convencionals del socialisme. És el cas de la Unió Catalanista, entitat patriòtica transversal creada el 1891, que en l’etapa en què en fou president el doctor Domènec Martí i Julià (1903-1916), hi donà un caràcter netament independentista i socialista, alhora que antiracista i antiimperialista. Al País Valencià, l’escriptor i periodista Eduard Buil fundà la Joventut Nacionalista Obrera, el 1921, també d’orientació alhora independentista i socialista, grup de vida efímera nascuda a l’escalf del procés emancipador d’Irlanda.
La primerra organització que podem considerar pròpiament partit polític és la Unió Socialista de Catalunya (USC), fundada el 8 de juliol de 1923 a Barcelona, concebuda com a fracció catalana del socialisme internacional, amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, fins llavors militants de la Federació Catalana del PSOE, partit que havia celebrat el seu primer congrés estatal a la capital catalana, el 1888, ja que la meitat de les seves agrupacions eren del Principat. La USC, catalanista i socialista, es volia obrir camí en el món obrer del Principat, influït per l’anarcosindicalisme fins a la guerra civil. La gran diversitat de sigles marxistes de l’època feia impossible una opció clarament socialista, estable i amb incidència real sobre el moviment obrer industrial.
La USC va ser un punt de trobada no sols de socialistes catalanistes, sinó també de catalanistes republicans d’esquerra com el mallorquí Gabriel Alomar, que en fou el primer president i que ja havia teoritzat sobre la relació entre socialisme i catalanisme, estudiants i treballadors, procedents alguns de la CNT, com el futur diputat Joan Fronjosà, d’altres vinculats al cooperativisme i alguns com Jaume Aiguader que tenia militància doble amb Estat Català o bé E.Granier Barrera que en procedia.
Al principi, la USC delatava la influència del laborisme britànic. Campalans, però, que havia conegut el socialista occità Jean Jaurès a París, se sentia atret per un socialisme democràtic que, si bé acceptava el marxisme, ho feia des de l’heterodòxia de plantejaments humanistes i ètics, respectant les diferents tradicions culturals del moviment obrer de cada país i amb atenció particular a les nacionalitats oprimides, lluny de la rigidesa dogmàtica d’alguns socialismes estatals com l’espanyol. Socialisme i llibertat, doncs, eren els senyals identificadors de la USC.
En la formació del nou partit, el fet nacional consituí un dels factors clau de la seva existència. L’escriptor Josep Roure i Torent, un dels fundadors, assegurava que “no pot dir-se socialista aquell que no senti com a cosa bàsica la llibertat dels pobles” i per això la USC defensava el dret d’autodeterminació. Dirigents socialistes catalans com el reusenc Antoni Fabra i Ribas, o espanyols com Indalecio Prieto, atacaven amb duresa les aspiracions nacionals catalanes, alhora que Rafael Campalans, encara al PSOE el febrer de 1923, es pronunciava en sentit contrari amb la seva conferència “El socialisme i el problema de Catalunya” i, l’agost d’aquell any, ja a la USC, afirmava que “l’únic nacionalisme, en l’accepció corrent de la paraula, que existeix en terres d’Ibèria és el nacionalisme de Castella (...) autocràtic i imperialista”.
En el document fundacional del partit, redactat per Serra i Moret, se’n resumia la identitat amb aquesta frase: “com a catalans, socialistes, i com a socialistes, catalans”. El periòdic de la USC va ser Justícia Social, aparegut el 1923 i clausurat per la Dictadura militar de Primo de Rivera, que també n’il·legalitzà el partit el 1926 i n’empresonà alguns militants, mentre dirigents del PSOE com Largo Caballero formaven part del Consell d’Estat i manifestaven connivència amb el règim.
El motor de la USC, fins al període republicà, sempre amb l’autoritat moral de Serra i Moret a l’ombra, fou Campalans, director de l’Escola del Treball i artífex de la vinguda a Catalunya d’Albert Einstein, el qual li desaconsellà la utilització del mots “nacionalisme” i “nacionalista” pel perill de ser relacionats amb el nazisme i el feixisme incipients. Però, tant l’un com l’altre i més militants destacats eren intel·lectuals i la USC patia un dèficit organitzatiu, sense prou tremp combatiu per esdevenir un veritable partit polític modern amb incidència a les masses socials. Aquesta funció l’exercí, clarament, Joan Comorera, mestre de Cervera, que durant la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià a Buenos Aires, on coincidí amb Serra i Moret. Allà s’afilià al Partit Socialista d’aquell país, hi ocupà càrrecs de responsabilitat i hi dirigí, a més, la revista independentista La Nación Catalana.
Amb el seu retorn, el 1931, Comorera va convertir-se en el líder indiscutible de la USC, més encara amb la mort inesperada de Rafael Campalans dos anys després, negat a la platja de Torredembarra i a l’enterrament del qual hi acudiren 25.000 persones amb el president Macià al capdavant. El cerverí tenia un notable instint polític i un gran sentit pragmàtic de l’acció pública. Aconseguí aliances electorals amb el llavors partit hegemònic, ERC, sabent que aquesta era l’única via perquè el socialisme català obtingués representació, tant a les corts republicanes, com als municipis i al Parlament de Catalunya.
L’aliança amb ERC també atorgà a la USC responsabilitats de govern, ja des del principi, amb el nomenament de Serra i Moret com a titular de la cartera d’Economia i Treball en el govern de la República Catalana proclamada per Macià, el 14 d’abril de 1931, i que mantingué durant la Generalitat preestatutària. El partit no tornà al govern fins al gener de 1934, durant uns mesos, amb Comorera al capdavant d’Agricultura i Economia i també, a la mateixa cartera i amb el mateix titular, del març al juliol de 1936. El líder socialista es mantingué al govern durant gairebé tot el conflicte bèl·lic, però no ja com a USC, sinó en representació del PSUC on aquesta havia confluït. A les corts republicanes constituents, hi obtingueren escó Alomar, Campalans, Serra i Moret i J.Xirau. Allí defensaren amb fermesa l’Estatut i Campalans fou, d’altra banda, un dels sis membres redactors de l’Estatut dit de Núria.
Si bé, iniciament, la USC reclamà la integritat del text a Madrid, n’acabà acceptant la versió escapçada com ERC, que, per a Comorera, contenia dues mancances greus: l’escola i la hisenda. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, hi va treure 5 diputats i grup propi: Comorera, Fronjosà, Carles Gerhard, el menorquí Estanislau Ruiz i Ponsetí i Serra i Moret. Als comicis de la tardor de 1933, a Madrid, hi foren elegits diputats Serra i Moret, Jaume Comes i Felip Barjau i, a les del 16 de febrer de 1936, ja dins la candidatura unitària del Front d’Esquerres de Catalunya, el partit obtingué quatre actes amb Ramon Pla i Armengol, Jaume Comes, Pelai Sala i el mateix Comorera que es presentà per Lleida. El Barcelonès i el Maresme, on Serra i Moret fou batlle de Pineda, en foren les comarques amb més implantació orgànica.
Comorera era l’eix vertebrador inqüestionable del partit i la seva figura més destacada, un cop el 1931 hi entrà a l’executiva representant Barcelona. El juliol d’aquell any reaparegué Justícia Social amb ell com a director, alhora que secretari d’organització i propaganda, i representà la USC a l’executiva de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), acabada de crear. Gràcies a disposar d‘un aparell propi, dirigit pel cerverí, en tan sols un any les agrupacions de la USC passaren de quatre a 38 i al cap de poc, al centenar. El febrer de 1932, Comorera es convertia en secretari general i, un any després, amb la unificació amb la Federació Catalana del PSOE, de fet absorció per la USC, n’esdevingué president. L’entesa durà poc ja que algunes agrupacions locals tornaren al partit espanyol, no sense les acusacions per part de la USC de “patrioterisme burgès”, “acció socialista colonial” i “tradició imperialista absorbent”.
El 6 d’octubre de 1934, els socialistes catalans van donar suport al president Companys en la proclamació de l’Estat Català feta per aquest i el mateix Comorera l’acompanyà a la presó com a membre del seu govern, malgrat l’oposició de Serra i Moret a la declaració presidencial. El lideratge comorerista n’accentuà el caràcter esquerrà, titllat sovint de “bolxevització”, però sobretot la voluntat d’entesa a tots els nivells amb les altres forces marxistes, procés iniciat el gener de 1936 amb la fusió de la JSC i les joventuts de l’independentista Partit Català Proletari (PCP).
A principis de juliol apareixia la nova revista Justícia Social-Octubre, amb Comorera com a director, i els fets ja es precipitaren. El 22 d’aquell mes, els comitès executius de la USC, PCP, Federació Catalana del PSOE i Partit Comunista de Catalunya n’aprovaren la fusió en una sola organització que adoptà el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual la USC contribuí amb el nombre més destacat de militants, amb Comorera com a secretari general del nou partit.
Tot i que el PSUC era l’expressió insòlita de la unificació de socialistes i comunistes en una sol partit, la boltxevització creixent de la formació ja era un fet. Comorera viatjà a Moscou, participà a la Internacional Comunista, on aconseguí la presència del PSUC com a partit nacional independent, l’únic cas en què en un sol estat hi havia representació doble: el PSUC i el PCE. Però, just acabada la guerra, va créixer la incomoditat de militants procedents de la USC, crítics amb l’estalinisme i amb la sucursalització creixent que els comunistes espanyols pretenien dur a terme amb el PSUC, fins al punt que el mateix Comorera n’acabà sent expulsat i a dirigir l’anomenat “PSUC nacional”.
A Mèxic, no foren pocs els exiliats socialistes que, ja separats del partit unificat, van promure iniciatives com el Moviment Social d’Emancipació Catalana o el Partit Socialista Català, on la dimensió més independentista i la idea de Països Catalans hi adquirí protagonisme. Molts d’ells van acabar confluint amb antics militants del POUM, d’ERC i, fins i tot, de la CNT, en el Moviment Socialista de Catalunya, nascut a Tolosa, el 1945.
Per saber-ne més: La Unió Socialista de Catalunya (1923-1936), Ricard Alcaraz, edicions de la Magrana, Barcelona, 1974.