Un dels polítics catalans més interessants del segle XX, amb una vida més fascinant i, segurament, el menys conegut de tots, va néixer a Prada de Conflent (Catalunya Nord), el 24 de novembre de 1908. Es tracta de Joan Ros, periodista, advocat i polític, internacionalment conegut per la grafia i la fonètica francesa que identificaven el seu nom: Jean Rous. Prada era, llavors, un poble de 4.000 habitants, on tothom parlava català, llevat d’unes poques famílies burgeses francòfones, els fills de les quals utilitzaven l’idioma del país només per adreçar-se a les pradenques que treballaven fent les feines de les llars benestants i a la gent del poble. Rous va prendre de seguida consciència de la seva catalanitat i, alhora, va anar arrenglerant-se en posicions d’esquerra clarament antiautoritàries, lluny de l’estatisme i la burocràcia.
Els estudis bàsics va fer-los al seu poble, els secundaris a Tolosa i els superiors a París, on estudià dret a la Sorbona, i s’especialitzà en fiscalitat a Lió. En aquests llocs coincideix i fa amistat amb catalans del sud (V. Gassol, J. Fontbernat, J. Rovira, J. Miravitlles), vinculats al moviment independentista de Francesc Macià i als Fets de Prats de Molló, circumstància que enforteix la seva consciència nacional. A Prada, on l’avi Lluís era batlle, participa en la vida cultural local, alhora que fa costat al seu oncle, Josep Rous, socialista, conseller general i diputat a l’assemblea nacional, a París, del qual el jove Rous va ser adjunt parlamentari dos anys. És un dels fundadors del periòdic L’Avant-Garde de Prades, el 1932. Quatre anys abans s’havia adherit a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), des d’on defensava la unitat d’acció amb els comunistes.
Cada cop més proper a L. Trotski, s’hi carteja sovint i n’esdevé persona de confiança, de manera que, el juny de 1935, l’acompanyarà fins a Anvers, camí del seu exili a Noruega, sent llavors Rous secretari del trotskista Gauche Bolchevique Leniniste. El revolucionari rus l’enviarà a Barcelona, el 1936, per fer costat al Partit Obrer d’Unificació Marxista, autodeterminista i antiestalinista, per al qual actuà de traductor amb els brigadistes internacionals i altres antifeixistes d’arreu del món arribats a Catalunya durant la guerra, i feu amistat amb Andreu Nin i altres poumistes. Intervingué en l’intent d’acord no reeixit, per oposició del govern republicà espanyol, entre la Generalitat i el Comitè d’Acció Marroquí per a un alçament armat a la rereguarda franquista al Marroc. El setembre de 1938, assisteix com a delegat al congrés fundacional de la IV Internacional, a París, les bases de la qual s’havien acordat en el seu domicili parisenc. El juliol d’aquest any es casa amb la corsa Maria Renucci.
La seva etapa trosquista, amb el nom de guerra “Clart”, s’acaba amb l’esclat de la II Guerra Mundial, i l’ocupació nazi de França, després del seu pas pel Partit Obrer Internacionalista i el Partit Socialista Obrer i Pagès, quan entra al Moviment Nacional de Resistència i, més tard, al grup Libérer-Fédérer, després de sis mesos de presó per hostilitat al III Reich. Refugiat a Lió, col·labora amb el grup de L’Insurgé i en la creació del Moviment Revolucionari Socialista. Partidari de la independència dels pobles i de la seva posterior federació a nivell mundial, acabant el conflicte bèl·lic torna a la SFIO i canalitza les seves energies en la renovació del pensament socialista i el combat per la descolonització, tot simpatitzant amb les posicions de Tito, alhora que sosté la federació europea i l’autonomia regional a França. El 1948, amb J.P.Sartre i L.S.Senghor, signa el manifest de l’efímer Rassemblement démocratique révolutionnaire del qual és secretari general. Col·labora, també, en publicacions com Franc-Tireur, Combat i Esprit, mentre funda i dirigeix altres periòdics combatius.
Pioner en l’oposició a l’actuació francesa a la llavors Indoxina i contrari, més endavant, a la guerra d’Algèria, el 1947 és un dels fundadors del Comitè dels Estats Socialistes Units d'Europa i, l’any següent, crea el Congrés dels pobles contra l’imperialisme, juntament amb el seu amic Leopold S. Senghor, organisme del qual fou secretari general durant set anys, i propicia els primers contactes entre israelians i palestins. El 1955, Rous va ser l’únic europeu a qui s’autoritzà a assistir a la Conferència de Bandung, amb representants de 24 nacions, impulsada per l’indi Nehru i l’indonesi Sukarno, per promoure el procés d’independència dels països d’Àfrica i Àsia colonitzats per Europa. Mai no descuidarà el seu federalisme europeu i, el 1951, serà convidat personal de Jean Monnet, a Luxemburg, en la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, preludi de l’actual Unió Europea.
El 1958 esdevé secretari adjunt del Partit Socialista Autònom i, dos anys després, pren part en la fundació del Partit Socialista Unificat, amb Michel Rocard, tot i que el 1973 el trobem novament a la direcció del PS. De 1960 a 1968 esdevé assessor personal del president Leopold S. Senghor, un cop el Senegal ha obtingut la seva independència, alhora que és membre de l’Associació Mundial de Federalistes Mundials, participa en reunions de treball sobre la reforma de l’ONU i, el 1963, assisteix a la constitució de l'Organització per a la Unitat Africana, celebrada a Addis Abeba. Mentrestant ha anat enfortint els seus lligams amb dirigents independentistes marroquins, vietnamites, senegalesos, malgaixos i algerians, com Messali Hadj. Abans, el 1956, havia col·laborat també amb el seu amic Habib Burguiba que havia aconseguit la independència de Tunísia el 1956.
Rous s’adhereix també a la francmaçoneria, com a forma de donar suport a la laïcitat i el lliure pensament, en un ambient fraternal, però l’experiència serà més aviat breu, mentre escriu amb regularitat a la premsa africana i asiàtica en defensa de la descolonització. De retorn a Europa, s’està primer entre París i Menton, fins que el 1976 torna a Catalunya, s’estableix a Perpinyà i s’adhereix a la federació catalana del PS. El 1980, morta la primera muller l’any anterior, es casa amb la senegalesa Rokhaya Diop, de religió musulmana i, poc després, és nomenat president d’honor de la Unió per una Regió Catalana que reivindicava un estatus regional propi per a Catalunya Nord. Després d’haver dedicat tota la vida a la causa de la llibertat dels pobles, el 21 de febrer de 1985, a Perpinyà, morirà en el darrer paisatge que ell volia: “sota el cel blau del meu país”.
Rous no va oblidar mai la seva condició de català, per lluny que es trobés del país. A la premsa africana d’aquells anys bulliciosos apareixen articles signats per ell, amb títols tan expressius com ara “La descolonització catalana” o “La Renaixença de la catalanitat”. Mai no va desaprofitar cap oportunitat, des del lloc privilegiat d’influència que ocupava, per parlar del seu país, que és el nostre, i per això sempre que ell apareixia a la ràdio o a la televisió o en una entrevista a la premsa, hi bategava Catalunya i els seus drets. El 1970, el president Senghor va convocar un gran col·loqui internacional sobre la negritud. Doncs bé, Rous va intervenir-hi com a català, fent paral·lelismes entre negritud i catalanitat. A Tunis hi havia escrit Renaixença i missió de la catalanitat (1981), una mena de memòries on conjuga el seu patriotisme català amb el seu internacionalisme militant. Tenia una concepció civil i moderna de la catalanitat, com quan escriu que “la qualitat de català no és una característica ètnica, sinó una voluntat de viure, treballar i fer-se seu el destí d’un país”.
Autor d’una desena llarga de llibres i de nombrosos articles, assegurava que tota la seva lluita li venia del seu temperament català que l’empenyia a la revolta i a la reivindicació. En morir, els elogis van multiplicar-se: “Era el mestre i el guia per a tots aquells que avui ocupen un càrrec de responsabilitat al Tercer Món”, "va ser un home de convicció i un cor pur", “un sant laic”, "l’amic dels dies bons i dels dolents". Una Associació d’Amics de Jean Rous, creada el 1985 al Rosselló, en manté el record i homenatja la memòria d’aquest polític català tan poc conegut al sud de les Alberes.
Per a saber-ne més: Renaixença i missió de la catalanitat, Jean Rous, edicions del Trabucaire, Perpinyà, 2015.