Juli Lluís Maria Carsalade du Pont neix el 16 de febrer de 1847 a Simorra, a la regió occitana de Gascunya, llavors un poble de 1.680 habitants. Fill d’Henry i Gabrielle, és el quart de vuit germans, quatre nens i quatre nenes, en una família catòlica i monàrquica, pertanyent a l’antiga noblesa gascona. Als 8 anys ingressa al petit seminari d’Auch i, en acabar els estudis secundaris, opta per la carrera eclesiàstica i és ordenat sacerdot el 25 de març de 1871. Fins al 1885 fa de capellà rural per distintes parròquies del departament del Gers i es forma com a historiador i arqueòleg.
Entre 1871 i 1900 publicarà 63 articles a la Revue de Gascogne i és autor d’obres com Mémoires de Jean d’Antrasi Les Huguenots de Bigorre. El 1885 esdevé rector a Sant Pere d’Auch, augmentant així els mitjans i l’abast de la seva recerca històrica i, dos anys després, esdevé secretari del bisbe L. Gouzot. Arxiver de la diòcesi i canonge de la catedral, funda la Societat Arqueològica del Gers, els Arxius Històrics de la Gascunya i col·labora també al periòdic La Semaine Religieuse. Casa seva es converteix en una veritable caverna atapeïda de llibres, documents, pergamins, manuscrits, revistes, diaris i la correspondència del dia, omplint-ne les taules del recinte.
El 7 de desembre de 1899 és nomenat bisbe d’Elna-Perpinyà i consagrat el 22 de febrer de 1900 a la catedral d’Auch. El 15 de març següent fa la seva entrada a la catedral perpinyanesa de Sant Joan, acompanyat de 200 capellans, vora 5.000 fidels i representants de les institucions locals. De seguida es guanya la simpatia de la gent amb el seu tracte alhora afable i distingit i, des del lloc privilegiat que li atorga la seva condició de jerarquia eclesiàstica, comença a prestigiar tot el que és català (la llengua, la cultura i les tradicions) mentre encoratja el clergat de la seva diòcesi a emprar el català a la catequesi, la predicació i a les pràctiques religioses habituals, alhora que promou la recopilació de goigs, els cants tradicionals a la Mare de Déu i a alguns sants. Ell mateix dona exemple i aprèn a parlar i a escriure en l’idioma llavors emprat per la majoria de la població nord-catalana, sovint en règim d’exclusivitat, i el 1911 farà imprimir un antic catecisme en català. Diu als seus clergues: “Parleu, canteu i pregueu en català. El dia que deixareu de fer-ho, ja no sereu catalans”.
El gener de 1901 assisteix als funerals de l’arquebisbe de Barcelona, Josep Morgades, i, citant la frase de Lluís XIV “Ja no hi ha Pirineus”, hi afegeix: “De fet, per als catalans dels dos vessants, mai no n’hi ha hagut”. La vinculació amb la resta del país serà, des de llavors, una prioritat per al bisbe perpinyanès, català d’adopció per voluntat pròpia. Els contactes amb escriptors i personalitats destacades del sud dels Pirineus esdevindran una constant, amb correspondència regular amb noms destacadíssims de la cultura catalana, alguns dels quals el visiten a Perpinyà o bé, ell mateix, sovintejant la seva assistència a actes i esdeveniments destacats pel Principat. Així, a més de Barcelona, se’l veu per Puigcerdà, Andorra, la Seu d’Urgell, Ripoll, Núria, Vic... Carsalade s’esforça a recuperar la identitat catalana al nord i a refer els vincles amb el sud, tot recordant que “mai no oblidem los lligams de germandat que uneixen los catalans d’ençà i d’enllà del Pirineu: sem de la mateixa casa, la mateixa sang rega nostres venes, parlam la mateixa llengua, sem verdaders germans”.
El primer any de bisbe coneix Mn. Antoni M. Alcover, artífex del Diccionari Català-Valencià-Balear del qual el bisbe figurarà com un dels primers promotors. El canonge mallorquí recorrerà sovint el nord del país, on també Carsalade acollirà el poeta M. Costa i Llobera i tantes altres personalitats remarcables. A les acaballes de 1901, Jacint Verdaguer, a qui havia conegut l’agost de 1895 en un viatge a Barcelona, es veu amb el bisbe Carsalade i tots dos visiten les runes del que un dia havia estat el gran monestir de Sant Martí del Canigó.
Captivat per la llegenda verdagueriana del Canigó, el 2 de juliol de l’any següent, rep en donació recursos per adquirir tot l’espai de l’antic cenobi i, de seguida, fa una crida a tots els catalans, del nord i del sud, per recuperar el recinte històric, fet que es produeix l’11 de novembre, davant més de 2.000 persones, moltes de les quals procedents del sud. El mateix dia hi acull els Jocs Florals de Barcelona, suspesos per l’autoritat governativa, en no exhibir-hi cap bandera espanyola al lloc on eren previstos de celebrar. La restauració i rehabilitació amb obra nova del monestir culminarà el 1907 en els aspectes essencials, després que la iniciativa del bisbe hagués estat titllada de bogeria. El 1914 presidirà els Jocs Florals de Barcelona i, cinc anys després, restablirà la vida monàstica a Sant Miquel de Cuixà amb monjos del Cister i, el 1921, promourà la Revue històrique et littéraire du diocèse de Perpignan.
Hi ha un episodi a la vida del bisbe Carsalade ben poc conegut. Amb els Fets de Prats de Molló, el novembre de 1926, el gruix de detinguts va ser empresonat a l’edifici contigu al palau arquebisbal de Perpinyà. El bisbe, llavors ja amb 79 anys, s’enfilava cada dia a la figuera de la seva seu episcopal per poder veure i parlar amb els joves detinguts, concentrats al pati de la caserna, a qui animava a continuar lluitant pel seu objectiu polític d’alliberar Catalunya d’Espanya, amb paraules de suport, ell que sempre evità tot pronunciament polític i electoral públic. Fins i tot els confessà que, si ell hagués estat arquebisbe de Barcelona en iniciar-se la dictadura de Primo de Rivera, tenia ben clar la decisió que hauria pres amb el militar colpista que tant reprimí els senyals catalans d’identitat nacional: excomunicar-lo de l’Església catòlica.
Cavaller de la Legió d’Honor, gran creu d’Isabel la Catòlica, fou mestre en Gai Saber de l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa i, a Catalunya, va ser condecorat amb la medalla dels Voluntaris Catalans durant la Guerra Europea i, el 1927, rebé la medalla de la Reconeixença Catalana, oferta per un grup d’admiradors. Mort el 29 de desembre de 1932, és enterrat a la cripta dels bisbes de la catedral de Perpinyà d’on va ser bisbe durant 32 anys, sempre amb una actitud de defensa de la catalanitat cultural que li feia parlar de Catalunya com a “Pàtria amadíssima”, motiu pel qual era conegut com “el bisbe dels catalans”. Una avinguda de Perpinyà duu el seu nom des de 1940.
Per a saber-ne més: Eugeni Cortade, Juli Carsalade du Pont, bisbe de Perpinyà i defensor de Catalunya, Crial, Barcelona, 1994.