Núria Pau, a Ribes de Freser. Foto: Adrià Costa

Núria Pau Romeu (Ribes de Freser, 1994) és una de les esquiadores amb més projecció del país. Passa quasi tot l'hivern lluny del Ripollès ja que encadena competicions i entrenaments arreu d'Europa. Ens atén a l'hotel de la seva família a Ribes coincidint amb una estada a casa de menys de 48 hores que aprofita per celebrar l'aniversari i fer part dels exàmens pendents a la Universitat de Vic. Estudia Fisioteràpia mentre posa rumb al seu gran objectiu: ser als Jocs Olímpics del 2018 de Pyeongchang, a Corea del Sud. És ambiciosa: vol ser-hi i fer-hi un bon paper.

- Ara acaba de tornar d'Itàlia. Ha anat força bé aquesta setmana de competicions...

- Primer vam estar a Suïssa. Allà vam participar en unes carreres en unes pistes complicades, hi havia força nivell i acabava de sortir de la lesió de l'esquena. El fet d'estar un mes aturada em va provocar que em costés agafar el ritme i les primeres competicions no van acabar d'anar bé. Després  vam anar a França i posteriorment vam tornar a Suïssa i una cursa rere l'altre cada vegada vam anar agafant el nivell òptim. Finalment va ser el torn d'Itàlia i vaig participar als Campionats d'Anglaterra i allà sí que ja vaig esquiar bé.

- Aquesta temporada per tant ha començat a mig gas a causa de la lesió...

- Bé, vaig començar com tocava i just en l'última cursa de la primera tongada, abans de Nadal, vaig caure i em vaig fer mal. Això va suposar estar aturada i entre que vaig reprendre els entrenaments i que vaig participar a la primera competició tot plegat va acabar suposant sis o set setmanes.

- Com selecciona el calendari amb el que afronta cada temporada?

- Això ho decideix l'entrenador segons els objectius que tinguem cada any. Bàsicament competim a les curses de la Lliga Espanyola però principalment seguim el circuit francès. També em fem algunes dels circuits italià, suís, austríac i alemany. Tot depèn de si a cada moment interessen carreres més exigents o poder lluitar per les primeres posicions.

- I disputar el Campionat d'Anglaterra als Alps italians és curiós no?

- Sempre ho fan fora ja que al seu país no tenen infraestructures per acollir-los i els esquiadors anglesos passen quasi tot l'hivern als Alps. La veritat és que és una moguda bastant gran però en ser carreres del circuit FIS hi podem participar corredors d'arreu i ho vam aprofitar amb victòria inclosa.

- Suposo que en el seu cas ja va néixer, per dir-ho d'alguna manera, amb els esquís posats...

- Sí, de molt petita ja vaig començar a esquiar aquí a Núria. De fet, tant els meus avis com els meus pares ho havien fet tota la vida i aleshores hi anava amb ells. Poc a poc vaig passar dels cursets a entrenar, a disputar alguna competició i cada vegada hi estava més posada.

- I quan veu que s'hi pot dedicar d'una manera més o menys seriosa?

- L'esquí era un esport que sempre m'havia agradat molt i quan comences a veure que ets de les millors del teu any, comences a entrenar entre setmana, la Federació et convoca... tot plegat t'acaba motivant.

- Entrenar entre setmana vol dir intentar compatibilitzar-ho amb els estudis. Com ho fa primer a l'institut i ara a la universitat?

- Vaig començar a entrenar dies laborables quan feia l'ESO aquí a Ribes de Freser. Tenen el programa de l'ESO Esquí que permet esquiar a tots els alumnes una vegada a la setmana. A mi això m'anava perfecte perquè ja m'assegurava un dia i, a més, els divendres em deixaven no fer classe i els professors em passaven la matèria. A l'institut de Ribes em van ajudar moltíssim. El Batxillerat, en canvi, ja el vaig haver de fer a distància a l'Institut Obert de Catalunya perquè esquiava quasi els sis dies a la setmana i era impossible seguir un curs normal. Ara a la universitat m'ho agafo amb calma perquè és difícil compaginar-ho i em matriculo a poques assignatures per anar fent la carrera poc a poc.

- A banda de la dificultat de continuar estudiant, competir i entrenar ha de suposar un cost força elevat...

- És un esport que és car perquè és necessari molt material i fer molts desplaçaments. En el meu cas vaig tenir força sort perquè des de categoria infantil vaig començar a entrenar amb la Federació a la Molina i en viure a Ribes de Freser els meus pares em podien anar a buscar i evitava quedar-me interna amb la resta de corredors, amb el sobrecost econòmic que suposa. Podia seguir l'escola aquí, dormir a casa... També vaig entrar als equips júnior català i espanyol i això et dóna facilitats.

- Tanmateix, ha recorregut al micromecenatge com una via per aconseguir finançament...

- L'any passat des de la Federació ja se'ns va dir que aquesta temporada econòmicament seria més complicada i que ens hauríem d'autofinançar una part major. Amb dues companyes vam provar aquesta via del micromecenatge que no només permet realitzar aportacions a gent individual sinó tenir una imatge a Internet per captar patrocinadors. Val a dir que tot i funcionar, no ha anat tan bé com ens esperàvem.

- Si és difícil cobrir costos, dedicar-vos-hi professionalment és impossible?

- Bé, estem en un punt on hi hem arribat després de sacrificar-nos molt i ara ho volem donar tot. Esperem que la Federació tingui més recursos per ajudar-nos i acabar dedicant-nos-hi al cent per cent.

- La setmana passada competia a Itàlia i l'anterior a Suïssa però devia estar amb un ull posat a Sotxi no?

- Sí, i tant. Als Jocs hi competien alguns dels companys i entre mànega i mànega de les nostres curses intentàvem anar al bar per poder veure la televisió.

- Ser olímpica és factible?

- Participar en uns Jocs Olímpics és el somni de qualsevol esportista. A Sotxi formava part de la llista de pre-seleccionats però amb la lesió de l'esquena em vaig quedar sense cap opció. De cara al 2018 l'objectiu no és anar-hi, és poder fer un bon resultat.

- Parla de bon resultat. Arriba a pensar en medalles?

- Una medalla olímpica molt poca gent pot dir que l'ha aconseguit. Però bé, queden quatre anys pels  propers Jocs i és impossible preveure com estaré aleshores. Això sí, intentaré estar al màxim nivell i una vegada hi sigui posar-me un objectiu ambiciós però al mateix temps assolible.

- En uns Jocs competint amb Catalunya s'hi veu?

- Tant de bo. Estaria molt i molt bé.

- Un dels motius que van portar a descartar la candidatura olímpica Barcelona-Pirineus 2022 era el baix nivell esportiu espanyol i català. Creu que aquest fet té solució?

- El problema que tenim és la manca de recursos i per tant hi ha pocs atletes. Segurament amb uns Jocs a l'horitzó es destinarien més diners, el nombre i el nivell dels esquiadors augmentaria i els resultats acabarien arribant. Tot i això, som una bona colla que lluitem per algun dia aconseguir bons resultats.

- Després d'estar tres setmanes als Alps, com afronta la recta final de la temporada?

- Ara és el torn dels Campionats de Catalunya i Espanya –on l'objectiu és guanyar-, també farem unes carreres a Andorra i unes darreres a França, segurament. I ja de cara a l'any vinent intentar poder fer els punts necessaris per participar als Mundials júnior que enguany amb la lesió no he pogut ser-hi.

Núria Pau i Arnau Urgell, durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa