Opinió

400.000 llatinocatalans per ajudar a eixamplar la base

«Fins que no passa un fet extraordinàriament senzill: començo la conversació parlant en “uruguaià” i la situació canvia. Molts es paren, escolten, somriuen, fins i tot generem complicitats»

Gabriel Fernàndez
20 de març del 2016
Actualitzat a les 20:13h
[Clicar aquí per llegir la versió de l'article en castellà]

Fa uns dies vaig llegir un encertat article de l’Antonio Baños, on feia una sèrie d’afirmacions molt interessants i provocatives, animant-nos a pensar en aquells espais socials existents on l’independentisme encara cal que interpel·li seriosament. Immediatament vaig pensar en nosaltres, és dir en els aproximadament 400.000 llatinocatalans que vivim a Catalunya (amb nacionalitat europea o sense, amb permís de residència regular o sense). Sigui com sigui som molts, i és una evidència que trenca els ulls que dins d’uns mesos, quan toqui fer el referèndum per aprovar la Constitució catalana, la nostra participació o no i l’opció escollida seran determinants per la fundació de la República Catalana.

També s’afirmava en aquest article que per eixamplar la base, potser, el que cal fer és moure-la. Certament, però perquè això passi cal que hi hagi una clara “motivació”, paraula que ve del llatí (motivus o motus) i que significa “causa del moviment”. I perquè aquestes causes es donin i l’independentisme ens interpel·li de veritat als nouvinguts en general i als llatinocatalans en particular, semblaria sensat pensar que algunes circumstàncies haurien de canviar. La clau, potser, serà trobar aquells referents del col·lectiu que connectin directament amb la nostra forma de ser, fer i viure en relació al procés d’independència del nostre nou país i la política en general.

Deixeu-me que comparteixi una constatació inicial, fruit de l’experiència personal i de camp a la meva ciutat, Sabadell. Quan sortim al carrer i fem paradetes informatives en general els llatinocatalans s’interessen poc i els costa molt aturar-se i parlar-ne. Fins que no passa un fet extraordinàriament senzill: començo la conversació parlant en “uruguaià” i la situació canvia. Molts es paren, escolten, somriuen, fins i tot generem complicitats, i el més important: comencen a interessar-se en el tema en qüestió, a preguntar-me coses. És clau! És del tot lògic i molt humà que així sigui. Visualitzen que algú com ells “fa política” activa i que està involucrat, és a dir, que ells també podrien involucrar-se de la mateixa manera.

També sovint coincidim en evidenciar que la República catalana podria ser un dels grans laboratoris socials al sud d’Europa, i que segurament seria reconeguda pel seu avançat model democràtic. I no poques vegades, acabem parlant que aquesta república perquè tingui sentit jugar-nos-la nosaltres per ella ha d’assegurar la universalització dels drets bàsics: sanitat, educació, serveis socials, justícia i treball digne, per a tots els seus ciutadans. Em diuen de forma general: “Pero Gabriel, la república que usted quiere tiene sentido si está al servicio de los de abajo, ha de ser un país más justo con nosotros y con trabajo para todos”. Certament, i justament per això és que alguns sí tenim pressa.


400.000 latinoamericanos catalanes para ayudar a ensanchar la base

Hace unos días leía un acertado artículo escrito por Antonio Baños, donde se  hacían una serie de afirmaciones muy interesantes y provocativas, animando a pensar en aquellos espacios sociales existentes donde el independentismo aún tiene que interpelar seriamente. Inmediatamente pensé en nosotros, es decir en los aproximadamente 400.000 latinoamericanos catalanes que vivimos en Cataluña (con nacionalidad europea o sin ella, con permiso de residencia regular o sin él). Sea como sea somos muchos, y es una evidencia que rompe los ojos que dentro de unos meses, cuando se realice el referéndum para aprobar la Constitución catalana, nuestra participación o no y la opción escogida serán determinantes para la fundación de la República catalana.

También se afirmaba en aquel artículo que para ensanchar la base, tal vez, lo que hay que hacer es moverla. Ciertamente, pero para que esto suceda es necesario que haya una clara "motivación", palabra que proviene del latín (motivus o motus) y que significa "causa del movimiento". Y para que estas causas se den y el independentismo nos interpele de verdad a los “nouvinguts” en general y a los latinoamericanos catalanes en particular, parecería sensato pensar que algunas circunstancias tendrían que cambiar. La clave, seguramente estará en encontrar aquellos referentes que conecten directamente con nuestra forma de ser, hacer y vivir, en relación al proceso de independencia de nuestro nuevo país y la política en general.

Permitirme que comparta una constatación inicial, fruto de la experiencia personal y de campo en mi ciudad, Sabadell. Cuando salimos a la calle y hacemos paradas informativas por lo general los latinoamericanos se interesan poco y les cuesta mucho detenerse y hablar. Hasta que no pasa un hecho extraordinariamente sencillo: inicio la conversación hablando en "uruguayo" y la situación cambia. Muchos se paran, escuchan, sonríen, incluso generamos complicidades, y lo más importante: comienzan a interesarse en el tema en cuestión, a preguntarme cosas. Está clavado! Es del todo lógico y muy humano que así sea. Visualizan que un igual "hace política" activa y está involucrado, es decir, que ellos también podrían involucrarse de la misma manera.
 
También solemos coincidir en evidenciar que la República catalana podría ser uno de los grandes laboratorios sociales del sur de Europa, y que seguramente sería reconocida por su avanzado modelo democrático. Y no pocas veces acabamos hablando de que esta república para que tenga sentido jugárnosla nosotros por ella debe asegurar la universalización de los derechos básicos: sanidad, educación, servicios sociales, justicia y trabajo digno, para todos sus ciudadanos. Me dicen de forma general: "Pero Gabriel, la república que usted quiere tiene sentido si está al servicio de los de abajo, ha de ser un país más justo con nosotros y con trabajo para todos". Ciertamente, y justamente por eso es que algunos sí tenemos prisa.

He nascut a Montevideo, per tant uruguaià de naixement i català per opció i adopció, i això no em genera cap dificultat. Faig de regidor d'Acció Social a l'Ajuntament de Sabadell. Vaig arribar a Catalunya a l'any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB).

El més llegit