Fa temps que tinc clar que el partit del qual formo part i que represento a Sabadell, Esquerra Republicana de Catalunya, no ha d’investir amb els seus vots ni Salvador Illa ni ningú del PSC-PSOE actual com a president de la Generalitat.
Valoro el treball dels companys que han negociat tant amb el PSC com amb Junts. De la mateixa manera que valoro, també, els diferents punts de vista i reflexions que han anat apareixent als mitjans de comunicació, a les xerrades amb companys de partit i a les converses amb els ciutadans.
Penso que, quan ets un representant públic electe, és bona cosa parlar sempre de manera clara i honesta. Per aquest motiu, vull dir-vos el que penso —a títol estrictament personal— sobre la decisió que prendrem el conjunt dels militants d’ERC en la consulta interna sobre l’acord d’investidura amb el PSC aquest divendres 2 d’agost.
Hi ha múltiples raons i arguments, tant per a una opció com per a l’altra, però aquests són els cinc motius principals pels quals jo votaré «no» en aquesta consulta:
1. Per ètica i coherència. Els republicans vam demanar el vot a les eleccions del 12-M afirmant que no pactaríem amb el PSC actual, que es tractava d’un escenari gairebé impossible. Per tant, aquest és un compromís contret amb els electors que ens van fer confiança, i això és sagrat en la praxi política que defenso i en la qual crec.
2. Per construcció de condicions per a la independència. Una veritable agenda d’alliberament nacional requereix que tots els actors (partits i entitats) comparteixin una estratègia prioritària d’aliances i sumes amb aquells amb els quals comparteixen l’objectiu, i no pas contribuir a enfortir els qui hi treballen en contra com el PSC actual. És tan evident que no hauria de caldre explicitar-ho.
3. Per pur principi de realitat. Estic convençut que les qüestions estructurals d’un estat com l’espanyol —diguem-ne concert econòmic o referèndum d’autodeterminació— no són a les mans de cap partit espanyol o català en solitari per poder negociar-les i garantir-les realment per a una investidura. I no són assimilables, en cap cas, a assoliments d’altres negociacions com els indults o l’amnistia. És innegable, a més, que, des de temps immemorials, els acords i compromisos adquirits amb el PSOE són paper mullat: o els compleixen parcialment o, directament, els guarden en un calaix i apa siau. Davant aquesta realitat innegable, ¿quina confiança pot generar un acord que, per experiència, sabem que no compliran?
4. Per model social de país. Clama al cel que un Govern del PSC actual (el més espanyolista i conservador de la història) seria una gran oportunitat per a l’Estat, que aprofundiria en el procés de desconstrucció nacional (llengua i cultura); per a les elits econòmiques (les d’allà i les d’aquí), i, també, per a la divisió caïnita de l’independentisme, que s’instal·laria —segurament, per molts anys— en una clara agenda de gestió autonòmica espanyola, ni emancipadora ni autocentrada.
5. I, finalment, per poder iniciar una nova etapa il·lusionant a Esquerra. El partit ha de treballar per recuperar la confiança perduda, i això ha de fer-ho des de la millor situació possible per encarar aquest repte: hem de tornar a ser percebuts com el que som, com a nosaltres mateixos.
Penso que les decisions importants, en política o a la vida en general, no s’han de prendre mai des de la por o des de la irracionalitat, sinó des de l’honestedat, les conviccions, el raonament i els valors. Per això, crec que la majoria dels militants d’ERC votarem com votarien la majoria dels nostres electors del 12-M i rebutjarem encomanar als nostres 20 companys diputats el gest —segurament, de transcendència històrica— de donar la presidència del Principat al PSC de Salvador Illa. Per tot plegat, votaré "no".