Hola, torno a escriure’t després d’un temps. Aquesta vegada volia compartir amb tu unes idees sobre el referèndum per la Independència de Catalunya el proper 1 d’octubre. Perquè és evident que tots ens juguem molt i nosaltres els llatins som i serem determinants en el resultat final. És igual si votes sí, si votes no, en blanc o t’abstens. El nostre pes electoral és enorme i decisiu sigui quina sigui l’opció que triem i votem.
Tu i jo fa alguns anys deixàvem enrere les nostres vides, amics, parents... i vam emprendre amb les nostres famílies l’experiència -per moments dura- d’emigrar i establir-nos a Catalunya. Jo vaig arribar fa 14 anys amb dues maletes (una plena de llibres), 300 euros a la butxaca i una beca d’estudis en una universitat. Dos mesos més tard van arribar la meva dona Mariajose i els meus tres fills: Juanmanuel, José i Camila. Començàvem una nova vida, aprenent nous costums, una llengua nova, intentant entendre una societat diferent de la nostra. El camí, igual que el teu, no ha estat gens fàcil.
Et confesso que en l’actual procés de Catalunya jo ja he optat per dues coses clares: la primera és que sigui el poble Català (és a dir, tots els que vivim a Catalunya, haguem on haguem nascut) els que decidim democràticament si volem que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República. I la segona és que quan voti votaré que SÍ, que vull assumir amb el conjunt del país el màxim de responsabilitat sobre tots els aspectes que influeixen a la nostra vida i drets com a ciutadans d’una nació lliure i sobirana.
Igual que van fer els nostres pobles i països de naixement fa més o menys 200 anys, des del Rio Grande a Mèxic fins Tierra de Fuego a l’Argentina, passant pel Chaco de Paraguai, l’Altiplano a Bolívia o als Llanos de Venezuela. De fet, l’enorme majoria de territoris que composen el nostre continent de naixement van formar part d’Espanya i segons “La Pepa” (La primera Constitució espanyola de l’any 1812), tots els homes i les dones que habitaven aquells territoris eren súbdits del rei i part de la “indivisible” nació espanyola. I desprès de tot aquest temps, amb bons i mals moments a la història de les nostres nacions, jo no conec que cap dels nostres països i pobles s’hagin penedit de ser independents. La proba d’això és que cap ha sol·licitat mai el reingrés!.
Mira, t’explico una anècdota. El maig de 2015 vaig tenir l’oportunitat de parlar amb “Pepe Mujica” aquí a Barcelona, pocs dies després d’haver estat triat regidor a Sabadell, el primer regidor d’origen llatinoamericà en aquesta ciutat i per un partit d’esquerres i independentista. En un moment de la conversa el “Pepe” em pregunta: “Che, esto de la independencia ¿va en serio? Son bravos estos catalanes, no?”. Li vaig explicar molt breument que sí, que va molt de veritat, que era un veritable procés de lliberació nacional, una veritable revolta pacífica i democràtica a l’Europa del segle XXI que pretén fer possible un país més just i pròsper. Em va mirar picant-me l’ullet i em va dir dale pa’lante i se’n va anar a començar la conferència per la qual ell estava a Barcelona.
Doncs sí, jo li dono pa’lante perquè el proper diumenge 1 d’octubre bona part del resultat està a les nostres mans, en la dels 400.000 llatins que vivim aquí i que tindrem dret a votar. Sumar-nos massivament amb el conjunt de la població farà possible el naixement del nou Estat, és a dir, de la República Catalana.
Vinga, animat tu també, anem pa’lante juntament amb la resta del poble català. Si al final en lloc de dues nacionalitats en tindrem tres, no passa res, ja que a aquestes alçades del partit ja no vindrà d’un passaport més, veritat?. Que es noti quan anem a votar que els catalans d’origen llatinoamericà també ens la juguem i també “fem pàtria”. Perquè nosaltres també haurem fet possible la independència de Catalunya. Et deixo, ens veiem el proper 1 d’octubre votant i aquella mateixa nit celebrant els resultats!.
Tu i jo fa alguns anys deixàvem enrere les nostres vides, amics, parents... i vam emprendre amb les nostres famílies l’experiència -per moments dura- d’emigrar i establir-nos a Catalunya. Jo vaig arribar fa 14 anys amb dues maletes (una plena de llibres), 300 euros a la butxaca i una beca d’estudis en una universitat. Dos mesos més tard van arribar la meva dona Mariajose i els meus tres fills: Juanmanuel, José i Camila. Començàvem una nova vida, aprenent nous costums, una llengua nova, intentant entendre una societat diferent de la nostra. El camí, igual que el teu, no ha estat gens fàcil.
Et confesso que en l’actual procés de Catalunya jo ja he optat per dues coses clares: la primera és que sigui el poble Català (és a dir, tots els que vivim a Catalunya, haguem on haguem nascut) els que decidim democràticament si volem que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República. I la segona és que quan voti votaré que SÍ, que vull assumir amb el conjunt del país el màxim de responsabilitat sobre tots els aspectes que influeixen a la nostra vida i drets com a ciutadans d’una nació lliure i sobirana.
Igual que van fer els nostres pobles i països de naixement fa més o menys 200 anys, des del Rio Grande a Mèxic fins Tierra de Fuego a l’Argentina, passant pel Chaco de Paraguai, l’Altiplano a Bolívia o als Llanos de Venezuela. De fet, l’enorme majoria de territoris que composen el nostre continent de naixement van formar part d’Espanya i segons “La Pepa” (La primera Constitució espanyola de l’any 1812), tots els homes i les dones que habitaven aquells territoris eren súbdits del rei i part de la “indivisible” nació espanyola. I desprès de tot aquest temps, amb bons i mals moments a la història de les nostres nacions, jo no conec que cap dels nostres països i pobles s’hagin penedit de ser independents. La proba d’això és que cap ha sol·licitat mai el reingrés!.
Mira, t’explico una anècdota. El maig de 2015 vaig tenir l’oportunitat de parlar amb “Pepe Mujica” aquí a Barcelona, pocs dies després d’haver estat triat regidor a Sabadell, el primer regidor d’origen llatinoamericà en aquesta ciutat i per un partit d’esquerres i independentista. En un moment de la conversa el “Pepe” em pregunta: “Che, esto de la independencia ¿va en serio? Son bravos estos catalanes, no?”. Li vaig explicar molt breument que sí, que va molt de veritat, que era un veritable procés de lliberació nacional, una veritable revolta pacífica i democràtica a l’Europa del segle XXI que pretén fer possible un país més just i pròsper. Em va mirar picant-me l’ullet i em va dir dale pa’lante i se’n va anar a començar la conferència per la qual ell estava a Barcelona.
Doncs sí, jo li dono pa’lante perquè el proper diumenge 1 d’octubre bona part del resultat està a les nostres mans, en la dels 400.000 llatins que vivim aquí i que tindrem dret a votar. Sumar-nos massivament amb el conjunt de la població farà possible el naixement del nou Estat, és a dir, de la República Catalana.
Vinga, animat tu també, anem pa’lante juntament amb la resta del poble català. Si al final en lloc de dues nacionalitats en tindrem tres, no passa res, ja que a aquestes alçades del partit ja no vindrà d’un passaport més, veritat?. Que es noti quan anem a votar que els catalans d’origen llatinoamericà també ens la juguem i també “fem pàtria”. Perquè nosaltres també haurem fet possible la independència de Catalunya. Et deixo, ens veiem el proper 1 d’octubre votant i aquella mateixa nit celebrant els resultats!.