El passat dimarts 14 de març el Congrés espanyol va admetre a tràmit una proposició de llei per endurir i agilitzar els desnonaments de les persones que es troben en situació d'ocupació, sense que els desnonats puguin demanar mesures cautelars davant els tribunals per trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ha tirat endavant amb els vots favorables dels diputats conservadors del Partit Popular, Ciudadanos, Partit Nacionalista Basc, Unión del Pueblo Navarro, Foro Astúrias i el proposant Partit Demòcrata Europeu de Catalunya (l'antiga Convergència).
Aquesta proposta de "desnonament exprés" en principi i de moment està dirigida a habitatges ocupats propietat de persones físiques, d'entitats socials (és a dir ONG's del tercer sector) i de l’administració pública. I dic en principi i de moment perquè al crit de guerra rompamos los topicazos grups com el PP i Ciudadanos van assegurar al Congrés que a la fase d'esmenes intentaran introduir-hi també a "les persones jurídiques", es a dir, a les empreses. Això podria suposar, si així ho assoleixen, que s’hi puguin acollir també bancs i grans tenidors d’habitatges. Una veritable vergonya.
Però què comportarà realment la proposició de llei presentada pel PDECat? Quines valoracions ètiques cal fer entre el legítim dret que es diu voler defensar (el de la propietat) i les eines que no trobem per garantir el dret a l'habitatge de famílies vulnerables. Aquesta valoració ens porta a dir no a aquesta proposició per diverses raons:
Perquè en realitat comporta bàsicament i únicament modificar el que es coneix com la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC), possibilitant l’expulsió en 24 hores sense que els desnonats (per exemple, famílies amb infants) puguin demanar mesures cautelars per trobar-se en situació de vulnerabilitat.
Perquè el text de la proposició de llei no diu absolutament res sobre com seran reallotjades les persones i famílies a les que se'ls apliqui aquest nou mecanisme de la LEC, i que davant la situació actual de dèficit de solucions habitacionals hauran de recórrer segurament a mesures poc ortodoxes per garantir-se un habitatge. Només preveu, com ja passa actualment, que caldrà comunicar als Serveis Socials els casos de famílies en situació de vulnerabilitat social, però sense dotar a aquests serveis de mecanismes i/o recursos per garantir respostes dignes i eficaces.
Perquè accelerar desnonaments d’habitatges ocupats, siguin de titularitat pública o privada, sense tenir veritables alternatives i respostes des de l’administració, no és el camí per resoldre l’actual crisi habitacional que patim. Els ajuntaments, com a administració més propera als ciutadans, necessitem més recursos als actuals i insuficients, ja que amb aquesta proposició el que s’aconseguirà és irremeiablement augmentar les situacions d’emergència social al nostre país.
Perquè "curiosament" la proposta al seu articulat no conté cap mesura específica i directa, com justifiquen els seus proposants, contra les màfies de l'ocupació. Tampoc dota als cossos de seguretat dels recursos necessaris per agilitzar línies d’investigació eficients i eficaces per perseguir, combatre i acabar amb aquestes màfies.
Perquè els principals grups polítics de la dreta espanyola no amaguen -i així ho han fet explícit- el que alguns ens temíem que voldrien aprofitar amb aquesta proposició de llei: la seva intenció i voluntat barroera de dotar a bancs i grans tenidors d’una eina legal que els permetrà expulsar persones que s’han vist obligades a ocupar per manca d’una alternativa per fer front a la necessitat d’un habitatge per viure.
Perquè el problema real d’habitatge que tenim afecta a àmplies capes de la població. Segons les últimes dades, 3 de cada 4 persones de fins a 34 anys no poden fer front a la compra d’un habitatge sense dedicar-hi menys del 40% dels ingressos. La situació és molt crítica i el sector públic no és capaç de garantir un funcionament eficient i equilibrat del mercat, bàsicament perquè no és capaç de tirar endavant polítiques contundents i eficaces. La majoria de països que ho han aconseguit ha estat a través d’àmplies polítiques de construcció d’habitatge de lloguer públic. La resta de mesures –com la que ara posem en qüestió- només són foc d’encenalls i pedaços.
És per aquestes raons que aquells que diàriament treballem des del serveis socials municipals de ciutats com Sabadell diem no a totes aquelles propostes i mesures que no ataquin el problema real d’habitatge i a la situació extrema de moltes famílies que han de patir constantment per un dret bàsic com el de l’habitatge. Per això estem en contra d’aquesta proposició del PDECat. Perquè sabem que no es combat a les màfies de l'ocupació acarnissant-se amb les seves víctimes, moltes vegades famílies amb infants. El camí que hem de seguir és garantir el dret a l'habitatge d'aquestes últimes perquè així no hagin de recórrer a l’ocupació, dotant a l’administració dels recursos necessaris per a fer-ho de forma clara, ordenada i amb criteris d’equitat. Perquè aquesta és la millor defensa dels drets: de tots els drets i dels drets de tothom.
Aquesta proposta de "desnonament exprés" en principi i de moment està dirigida a habitatges ocupats propietat de persones físiques, d'entitats socials (és a dir ONG's del tercer sector) i de l’administració pública. I dic en principi i de moment perquè al crit de guerra rompamos los topicazos grups com el PP i Ciudadanos van assegurar al Congrés que a la fase d'esmenes intentaran introduir-hi també a "les persones jurídiques", es a dir, a les empreses. Això podria suposar, si així ho assoleixen, que s’hi puguin acollir també bancs i grans tenidors d’habitatges. Una veritable vergonya.
Però què comportarà realment la proposició de llei presentada pel PDECat? Quines valoracions ètiques cal fer entre el legítim dret que es diu voler defensar (el de la propietat) i les eines que no trobem per garantir el dret a l'habitatge de famílies vulnerables. Aquesta valoració ens porta a dir no a aquesta proposició per diverses raons:
Perquè en realitat comporta bàsicament i únicament modificar el que es coneix com la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC), possibilitant l’expulsió en 24 hores sense que els desnonats (per exemple, famílies amb infants) puguin demanar mesures cautelars per trobar-se en situació de vulnerabilitat.
Perquè el text de la proposició de llei no diu absolutament res sobre com seran reallotjades les persones i famílies a les que se'ls apliqui aquest nou mecanisme de la LEC, i que davant la situació actual de dèficit de solucions habitacionals hauran de recórrer segurament a mesures poc ortodoxes per garantir-se un habitatge. Només preveu, com ja passa actualment, que caldrà comunicar als Serveis Socials els casos de famílies en situació de vulnerabilitat social, però sense dotar a aquests serveis de mecanismes i/o recursos per garantir respostes dignes i eficaces.
Perquè accelerar desnonaments d’habitatges ocupats, siguin de titularitat pública o privada, sense tenir veritables alternatives i respostes des de l’administració, no és el camí per resoldre l’actual crisi habitacional que patim. Els ajuntaments, com a administració més propera als ciutadans, necessitem més recursos als actuals i insuficients, ja que amb aquesta proposició el que s’aconseguirà és irremeiablement augmentar les situacions d’emergència social al nostre país.
Perquè "curiosament" la proposta al seu articulat no conté cap mesura específica i directa, com justifiquen els seus proposants, contra les màfies de l'ocupació. Tampoc dota als cossos de seguretat dels recursos necessaris per agilitzar línies d’investigació eficients i eficaces per perseguir, combatre i acabar amb aquestes màfies.
Perquè els principals grups polítics de la dreta espanyola no amaguen -i així ho han fet explícit- el que alguns ens temíem que voldrien aprofitar amb aquesta proposició de llei: la seva intenció i voluntat barroera de dotar a bancs i grans tenidors d’una eina legal que els permetrà expulsar persones que s’han vist obligades a ocupar per manca d’una alternativa per fer front a la necessitat d’un habitatge per viure.
Perquè el problema real d’habitatge que tenim afecta a àmplies capes de la població. Segons les últimes dades, 3 de cada 4 persones de fins a 34 anys no poden fer front a la compra d’un habitatge sense dedicar-hi menys del 40% dels ingressos. La situació és molt crítica i el sector públic no és capaç de garantir un funcionament eficient i equilibrat del mercat, bàsicament perquè no és capaç de tirar endavant polítiques contundents i eficaces. La majoria de països que ho han aconseguit ha estat a través d’àmplies polítiques de construcció d’habitatge de lloguer públic. La resta de mesures –com la que ara posem en qüestió- només són foc d’encenalls i pedaços.
És per aquestes raons que aquells que diàriament treballem des del serveis socials municipals de ciutats com Sabadell diem no a totes aquelles propostes i mesures que no ataquin el problema real d’habitatge i a la situació extrema de moltes famílies que han de patir constantment per un dret bàsic com el de l’habitatge. Per això estem en contra d’aquesta proposició del PDECat. Perquè sabem que no es combat a les màfies de l'ocupació acarnissant-se amb les seves víctimes, moltes vegades famílies amb infants. El camí que hem de seguir és garantir el dret a l'habitatge d'aquestes últimes perquè així no hagin de recórrer a l’ocupació, dotant a l’administració dels recursos necessaris per a fer-ho de forma clara, ordenada i amb criteris d’equitat. Perquè aquesta és la millor defensa dels drets: de tots els drets i dels drets de tothom.