Jean-Claude Romand era un estudiant francès de Medicina aparentment normal que un bon dia del segon curs de carrera va deixar d'assistir a classe i de presentar-se als exàmens. Alguna cosa no devia rutllar al seu cervell, perquè en comptes d'explicar-ho i buscar una altra carrera o ocupació que li agradés més, va decidir mentir als pares i als amics i va fer veure que continuava estudiant per a metge. "He aprovat tots els exàmens, passo a tercer curs", "he aprovat i passo a quart"... "Pares, m'he llicenciat, ja soc metge!".

El "doctor" Romand va trobar parella i s'hi va casar. Ella es pensava que el seu marit treballava a la seu de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra. L'impostor sortia cada matí de casa com si fos així, però en realitat passava els dies deambulant, sovint en àrees d'autopista. Al vespre tornava a casa i explicava com li havia anat a la feina, inventant-se els personatges dels seus caps, els noms companys, els projectes en què treballava... Una fabulació complexíssima. Per aportar recursos a casa empenyorava pertinences personals i, sobretot, treia diners als seus pares i a amics "per invertir-los". Cada mentida que deia tapava l'anterior i feia la bola més grossa. Encara que sembli impossible, la farsa va funcionar perfectament 18 anys, però inevitablement va acabar petant. Quan es va veure descobert, un dia de gener de 1993, en comptes d'ensorrar-se, confessar-ho tot i demanar perdó, va fer la fugida endavant definitiva: va matar la dona, els fills i els seus pares.

Aquest cas, lamentablement real, va ser immortalitzat en forma de llibre per Emmanuel Carrère (L'adversari, publicat en català en el seu moment per Empúries i reeditat fa un parell d'anys per Anagrama, amb pròleg de Jordi Amat). La lectura és pertorbadora, assistim a la construcció d'un monstre però al mateix temps constatem que els mecanismes que condueixen a poc a poc cap a la monstruositat són perfectament humans. La fugida endavant com a mecanisme d'autoprotecció i de no acceptació de la realitat. Cada mentida tapa l'anterior i prepara el terreny per a la següent. L'edifici sembla que s'aguanta... fins que cau.

Els fets de 2017 a Catalunya van ser un trasbals molt gran per a tothom, i no tothom els ha processat i digerit de la mateixa manera. Una part de l'independentisme es va agafar com un ferro roent a la brillantíssima actuació de l'equip en la primera part del partit (fins a l'1 d'octubre) i va decidir ignorar el resultat final, esborrar-lo, fer veure que no havia passat. El problema és que el resultat final havia estat una derrota sense pal·liatius: exili, presó i l'autogovern suspès. Una catàstrofe impossible de dissimular. Aquesta manca d'acceptació de la realitat està en l'origen de tots els mals que arrossega el moviment des d'aleshores, i ja han passat quatre anys. L'eslògan "hem votat, hem guanyat, som República", posat en circulació quan l'enfonsament ja era un fet, va ser la primera pedra d'un relat que amb els anys ha anat escalant fins a construir un autèntic metavers indepe, una realitat virtual paral·lela on hi conviuen desobediències institucionals impossibles, confrontacions que ningú veu per enlloc, una mena de parlament a l'exterior que se suposa que és el guardià de l'autèntica voluntat popular i que té fins i tot un "butlletí oficial" (sic), un Consell per la República del qual es diu que té més legitimitat que la Generalitat, una ANC que li crida a Pere Aragonès "President, faci la independència" com qui li diu a un cambrer "garçon, posi'm un tallat!", diaris digitals diversos, i un agressiu exèrcit de tuitaires a la caça i captura del botifler. Tot aquest món, cohesionat en última instància per la figura del president Puigdemont i les seves victòries judicials a Europa –l'única cosa tangible i políticament útil del metavers indepe–, és el que ha quedat més atordit aquesta setmana en comprovar que el Parlament de Laura Borràs és igual de vulnerable, violable i humiliable que el de Roger Torrent, i que tot allò que s'havia venut durant quatre anys com una "rendició" no és més que el món físic que et trobes quan et treus les ulleres de la realitat virtual. El bany de realitat ha estat dels que fan època.

També és un bon moment perquè ERC acabi de completar el seu aterratge a la realitat, al qual encara li falta un tram. Els republicans van tenir l'honestedat de ser els primers a dir la veritat després del desastre de 2017 i rectificar formalment l'estratègia, assumint els costos d'una mala hemeroteca i de ser etiquetats com el partit de la rendició. Són la força política que més ha ajustat les seves promeses a allò que realment està disposada a fer en aquest moment, i, per tant, la que menys ha mentit en aquesta fase postprocés. Van dir que no tornarien a posar data fixa a la independència, que prioritzaven eixamplar la majoria independentista a través del bon govern, que el gran objectiu en aquesta línia era el creixement del partit a l'AMB, que farien seure el govern espanyol en una taula a parlar sobre el conflicte, i que a Madrid hi anirien a fer política i a impedir un govern d'ultradreta encara més agressiu amb Catalunya. Tot això es pot considerar un error, fins i tot un error funest, però amb aquestes promeses han guanyat dues eleccions espanyoles i unes de catalanes, i és exactament el que estan fent, amb més o menys traça. Al meu entendre, el nucli dur de l'anàlisi dels de Junqueras és correcte (no es pot posar les institucions en perill perquè l'autogovern disponible és una conquesta, no una nosa com va arribar a dir el president Torra; no es podrà aspirar a tòrcer el braç de l'estat sense disposar, com a condició prèvia, d'una majoria democràtica molt més àmplia que l'actual; aquesta majoria molt àmplia és, a més, imprescindible per garantir la unitat civil de la societat catalana, que és identitàriament molt complexa; jugar al com pitjor millor és posar-se la soga al coll, etc), però és un plantejament naïf en relació als incentius que necessita un estat com l'espanyol per seure a negociar de debò. A l'estat no el mourà cap majoria, ni una del 70%, si aquesta no va acompanyada d'una conflictivitat real i tangible que faci que els costos de no negociar siguin superiors als de seure i cedir. Només cal veure com actua el PSOE en relació a la taula de diàleg per comprendre que ara mateix a Madrid no senten cap mena de pressió.

Al món físic, per tant, l'estratègia independentista necessita encara molta correcció i millora. Però aquesta correcció i millora serà impossible d'assolir si el metavers indepe continua entestat a alimentar la bombolla bufant encara més fort i tapant cada promesa incomplerta amb una promesa encara més impossible de complir, en una fugida endavant permanent que, com la de Jean Claude Romand, aquell estudiant francès de medicina aparentment normal, només té un final possible. Un mal final.