Jaume Collboni té la qualitat indubtable de la paciència. Ho havia demostrat amb anterioritat i ho ha refermat aquest mandat. Va fer-se amb l'alcaldia barcelonina el 17 de juny de 2023 amb una operació improbable d'última hora, va mirar a banda i banda dels seus 10 regidors, va reconèixer una situació incerta i estimulant, i va esperar. Primer, a que es resolgués la nova presidència a l'Estat; després, a que s'aclarís la papereta de la Generalitat. Els resultats van oferir-li un plàcid doblet socialista, pel que fa a les presidències, però també van permetre que, en aquest entretemps, les aigües municipals es calmessin fins a fer-se nítides.

Poc més d'un any després d'haver arribat a l'alcaldia, Collboni ja tenia clar que ningú no li trauria el càrrec fins al 2027. També sabia que ningú més no entraria a governar amb ell. Li va semblar un balanç acceptable. Ara, dos anys després d'haver arribat al càrrec, continua gestionant les voluntats del seu govern amb una contrapartida: mantenir la porta permanentment oberta a les esperes involuntàries, que arriben sovint, especialment quan es té un govern en minoria.

L'abast de la minoria: "Un recorregut raonable"

Durant la primera setmana com a alcalde, el líder socialista va oferir una resposta mesurada, en una entrevista al diari El País. Preguntat per la seva excepcional minoria, la més minsa de la història del consistori, va dir: "L'alcaldia té molts atributs per poder governar i per tant podem fer un recorregut raonable". Dos anys després, s'ha evidenciat que això és al que aspira Collboni, a "un reconegut raonable", sense necessitat de capgirar cap gran carpeta de les que ja estaven en moviment. En els seus dos anys al capdavant de l'alcaldia, ha accelerat algunes obres que ja estaven en marxa, com la de la Rambla, ha recuperat alguns plans que havien quedat estancats, com la rambla verda de Vallcarca, i ha abraçat el discurs de la mà dura amb la neteja i la seguretat, amb el Pla Endreça com a segell de govern.

L'excepció a la paciència del batlle va ser la pressa inicial per remoure un objectiu poc tangible, però molt desitjat: la instauració d'un relat propi. Per no dependre únicament del moment dolç socialista, i per compensar la seva presència com a soci minoritari d'una figura com Ada Colau durant dos mandats, l'alcalde socialista necessitava deixar una petjada ràpida en les converses populars, però sense estridències.

Això explica la urgència per fer desembarcar l'anomenat Pla Endreça, una política de ciutat que es va presentar sense incloure cap pressupost afegit ni plantejar cap reforç de plantilla. El que es buscava era, sobretot, fer arribar a la ciutadania que es volien combatre les preocupacions en seguretat i en neteja. De fet, la batalla comunicativa va arribar a l'extrem que Collboni va reivindicar que Barcelona seria la primera ciutat a aplicar la regulació de lloguers, i va empescar-se una gran convocatòria de premsa per signar un decret que permetria que la capital catalana fos declarada zona amb el mercat de l'habitatge tensionat. Una decisió més aviat cosmètica, si es té en compte que és la Generalitat -a través d'unes fórmules matemàtiques- qui decideix quins municipis són declarats zones tenses, com demostra el fet que a altres localitats amb altres colors polítics contraris a la regulació de lloguers -com la Badalona de Xavier Garcia Albiol (PP)- la política de contenció va entrar en vigor el mateix dia i amb el mateix funcionament que a la capital catalana.

Amb el temps, algunes de les intencions de l'executiu del PSC poden exhibir credencials. En el balanç dels dos anys de mandat, el cap de files socialista va referir-se especialment a la neteja. Quan va arribar a l'alcaldia, la brutícia a l'espai públic suposava una de les principals preocupacions (9,9%) dels barcelonins. Al darrer baròmetre disponible, el novembre del 2024, aquest percentatge havia caigut fins al 5,4%. Per contra, tant la seguretat com l'habitatge tenen taxes de preocupació més elevades.

Entre els suports externs i l'encallada interna

Però si es torna a l'entrevista a El País, la de la primera setmana com a alcalde, i si es recupera la mateixa resposta en què Collboni defensava poder oferir un "recorregut raonable" com a fita, apareixen les costures del mandat. Les paraules del llavors flamant batlle de Barcelona deixaven dit: "Però jo tinc la voluntat de fer acords: dialogant dins i fora de l'Ajuntament. Aquesta nova etapa ha de caracteritzar-se pel consens". 

En aquest cas, l'anàlisi dels dos primers anys de Collboni ha de diferenciar àmbits. Cap a fora, en referència a la Generalitat i l'Estat, s'han aconseguit pactes. Això inclou un acord perquè l'administració catalana assumeixi la construcció de 637 pisos públics a solars barcelonins, o la voluntat de treure del calaix la perllongació de la línia lila (L2) del metro fins a més enllà de Montjuïc, o l'entesa amb el Consorci de la Zona Franca per construir 2.000 pisos de caràcter protegit a terrenys de Sant Andreu i Sants-Montjuïc.

Ara bé, de portes endins, a l'Ajuntament, els acords i el consens no han estat del tot lluents. L'alcalde no ha arribat a tocar la majoria necessària amb cap pressupost -quan el mandat passat es van aprovar els quatre comptes anuals al plenari municipal- i ha hagut de buscar altres mecanismes compensatoris. En diverses ocasions, el líder socialista va arribar a assegurar també que hi hauria una amplació de govern. Tanmateix, mentre s'allunyava de Junts i BComú, més forts però també més exigents per a Collboni, el PSC ho acabava fiant tot a un acord amb ERC. L'estat de la formació republicana a escala nacional i l'evidència d'una reticència considerable també entre la militància barcelonina, però, ho va acabar impossibilitant. La paciència de Collboni no sempre fructifica.

Ara es torna a posar a prova la calma de l'alcalde socialista. Havent engreixat l'executiu municipal, i havent vist com els noms dels altres candidats destacats del 2023 han anat desapareixent del consistori, l'habilitat negociadora de Collboni -i les contradiccions que està disposat a assumir- emergiran per tancar les carpetes pendents del mandat. En aquest sentit, comença a cristal·litzar un acostament a Junts. La reforma de la reserva del 30% d'habitatge protegit a nous edificis o grans rehabilitacions, una de les seves promeses electorals, està sent clarament negociada amb els juntaires, amb BComú totalment en contra del retoc proposat i amb una ERC que tampoc la veu clara.

El mateix esquema es repeteix amb altres polítiques en què el PSC requerirà de suports polítics per tirar-les endavant, com és el reglament de les pistoles Taser que es volen fer arribar a la Guàrdia Urbana. L'alcalde socialista ha donat més espai a les al·legacions de Junts i el PP que no pas a les peticions de les forces d'esquerres. Una tendència que segurament també afectarà la reforma de l'ordenança de civisme, que planteja multes més cares per comportaments com orinar o fer pintades al carrer. Ara bé, el gran dubte és com es desplegaran les polítiques més adreçades a l'esquerra, com la promesa d'una regulació municipal dels lloguers de temporada o el perllongament del tramvia fins a Francesc Macià. De moment, Jaume Collboni es manté fidel al seu precepte polític més fèrtil: evitar les presses, esperar el moment indicat.