Esquerra Republicana ha guanyat les darreres eleccions al Parlament Europeu. Aquesta vegada les enquestes no s’han equivocat gaire i finalment les urnes han confirmat el sorpasso anunciat. Un sorpasso justet. De bot de bassa. Si Convergència i Unió hagués estat del tot desbordada per l’augment republicà, el president Mas hauria quedat desautoritzat per les urnes i no hauria pogut continuar liderant el procés sobiranista. Aquest era el risc que calia assumir si es rebutjava una candidatura unitària, i Esquerra ho va fer.

En aquests moments, doncs, ni que sigui de manera precària i provisional, a causa de l’elevada abstenció que sol acompanyar unes eleccions europees –més del 50 per cent aquesta vegada-, Esquerra Republicana s’ha convertit en el partit que més voten els catalans. En el que també lidera, des d’una certa barrera, el complicat camí que ens ha de portar a la consulta del 9 de novembre.  

El liderat comporta responsabilitat i convé saber si Esquerra està preparada per a assumir el govern. L’Esquerra que va sobreviure el franquisme era una força diluïda, envellida i desbordada. A partir del moment en què Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira van assumir-ne el liderat, les coses van canviar. Però també a partir d’aquell moment la nova Esquerra va començar a evidenciar greus defectes que la lligaven amb el seu referent històric d’abans de la guerra. N’és una prova concloent el fet que tots els seus líders, des d’Heribert Barrera fins a Joan Puigcercós, d’una manera o altra, n’han quedat exclosos. Tots han acabat malament amb el seu partit i fins i tot alguns n’han estripat el carnet.

Diuen i sembla que l’Esquerra d’Oriol Junqueras i Marta Rovira és una “nova” Esquerra. Si es considera la benvolença dels electors que han oblidat el passat immediat i la renovada confiança que s’ha guanyat el partit, l’afirmació no sembla exagerada. Hi ha, però, alguns símptomes novament alarmants. Els seus dirigents no van esperar ni vint-i-quatre hores, després de paladejar la victòria europea, per exemple, per obrir la batalla de Barcelona. Una batalla més personalista que de projecte polític? Podria semblar que sí.

Els vells defectes d’Esquerra Republicana no només comprometen els seus dirigents i els seus militants, sinó que poden desequilibrar tot el procés que amb tanta eficàcia ells mateixos han impulsat. Quins són aquests defectes? Quins són els punts dèbils d’Esquerra que trauen pit i cresta quan ja es consideraven superats? Tres, principalment. En primer lloc, la falta de quadres. La falta de gent realment preparada que arribi a exercir la responsabilitat de poder amb garanties per no quedar en evidència. Un vell problema que Oriol Junqueras ha resolt fins ara designant independents, com ho era ell mateix, per ocupar primers llocs a les llistes. Però els dirigents d’Esquerra haurien de fer una reflexió serena. Realment si demà guanyessin unes eleccions, estarien a l’alçada per ocupar amb solvència totes les àrees de responsabilitat necessàries? Amb els dos governs tripartits va quedar ben evident que no.

El segon i el tercer punts dèbils compliquen el primer. El segon és l’arribisme. Un arribisme desbocat en molts dels seus dirigents, que fa que aspirin a ocupar càrrecs que desborden les seves capacitats. Un arribisme que massa sovint condueix a enfrontaments interns que desestabilitzen el partit. El tercer és el sectarisme. Una marca de la casa. Un orgull que també massa sovint és arrogància i que els fa semblar sobrats i superbs.

A ningú li agrada mirar-se a l’espill i lògicament els actuals dirigents d’Esquerra neguen tots aquests defectes quan algú els els retrau. De tant en tant amb una agressivitat excessiva, que es converteix en el quart gran defecte. Però ara la responsabilitat que han assumit quan s’han convertit en el partit més votat de Catalunya i el moment extraordinari que vivim els hauria d’obligar també a un exercici d’humilitat. A un examen de consciència necessari per superar els vells i terribles tics.