Feia quasi vint anys que no havia tornat. La darrera vegada que va estar anava amb la Cinthya i amb el Kian que tot just aquell agost de foc havia acabat de complir els quatre anys. Amb tanta calor la pobra criatura s’havia quedat amb la pell i els ossos i això que la mare l’empapussava tothora com si fora un pardalet amb bocinets de meló d’Alger, de bresquilla i de sucosos grans de raïm. Però, ni així. Cada dia que passava a Kian se’l veia més i més prim.
Callum recorda d’aquell viatge que van arribar a la boqueta nit procedents de Roma i que, de seguida, es van encauar en aquell hotel luxós amb vistes a l’estació central i a una plaça immensa oberta en canal per les obres, envaïda per tipus d’aspecte ferotge que es movien com hipnotitzats entre muntanyes de fem i d’andròmines, quasi ombres que caminaven esquivant-se les unes a les altres, esquivant les bandades de cotxes i motocicletes que no deixaven de fer sonar histèricament els seus clàxons.
La ciutat li va semblar inhòspita, perillosa. La mateixa impressió li va fer a Chintya que es va negar en redó a eixir de l’habitació mentre es lamentava per la salut del xiquet i el maleïa a ell per haver-los dut fins aquell indret merdós. El cas és que si les coses entre ells s’havien torçat a Roma -en realitat, molt abans de Roma i tot- en aquella situació només podien que empitjorar. Callum feia ja massa temps que se sentia atrapat en la relació o potser caldria dir en aquella vida sense cap emoció, del tot previsible. De colp i volta, el menut va decidir defecar alegrement i abundantment sobre la pulcra moqueta de l’habitació i Chintya, enrabiada, plorosa, bruta de merda fins a les celles va carregar contra Callum que es va veure obligat a deixar l’hotel almenys fins que amainés la tempesta.
Resignat i un punt atemorit, va creuar la plaça i va enfilar una amplíssima avinguda voretada d’imponents edificis mascarats pel fum dels vehicles, alguns d’ells amb les seues façanes escrostonades, dificultosament sostingudes per atlants mig mutilats de rostres agònics. Al cap d’una estona, sense ni saber com, es va trobar perdut en un laberint de carrerons penombrosos habitats per ànimes que, a l’abrigall de la foscor, espiaven divertides els vius per entretenir-se, per anar matant les hores mortes de l’eternitat.
En això, just on s’ajunta la via de San Paolo amb la de San Pellegrino els déus el van embolcallar amb les seues veus vellutades i li van atorgar el dret, tant si vols com si no, de saber què seria de la seua vida en els propers anys.
Callum va tornar a l’hotel un poc begut, pensarós. Chintya i el xiquet dormien. Des de la finestra de l’habitació va veure la lluna sagnar per la comissura dels llavis, una sang de gel, blavosa i espessa. L’endemà mateix, amb el Kiam encès per la calentura, tornaren a Londres. Després, els dies i els anys van passar tal com els déus li havien pronosticat.
Avui, un dijous de finals de febrer, aquella mateixa ciutat de fa vint anys batega sota un cel gris. És un gris com d’aigua bruta en què s’ofega el sol i es desorienten les gavines que depreden el port. És un cel que exhala una olor de plàstics cremats, de ferro rovellat, de fusta podrida, d’ossos, de flors seques.
Així com ha eixit de l’aeroport Callum ha entrat en el primer taxi de la cua amb decisió i amb el seu italià atrotinat li ha indicat al conductor que el duga fins a una pensió de mala mort de la Via Oronzio Costa que fa uns dies va trobar per internet.
Han passat quasi vint anys, cert. Torna sense dona. Fa més de sis que Chintya se’l va deixar pel propietari d’un pub de Cricklewood després que ell perdés la seua faena a l’agència de viatges. Del seu fill Kiam no en sap res. Fa molt de temps que es va perdre en les grutes impenetrables i infinites de la bogeria. L’han vist ací i allà. L’han vist malament, cadavèric, verdós, desorientat.
I de qualsevol manera, sense res ni ningú, la vida de Callum fa anys i panys que transcorre sense sobresalts. Fa dos anys que viu de lloguer en un apartament modest d’Elen street, a Whitechapel. Treballa d’encarregat a un supermercat del mateix barri on viu i els divendres a la nit s’emborratxa al New Inn i, de vegades, també, s’allita amb l’Alanis, una divorciada molt més major que ell, solitària com ell, resignada com ell.
El taxista de colp s’adreça a Callum que mira per la finestra, absort, les altes murades de metall que tanquen el port i amaguen la vista de la badia més bella del món. “Em diuen, Giro”, li amolla somrient i sense deixar de mirar-lo per l’espill retrovisor interior. Callum simplement assenteix amb el cap.
Una vegada instal·lat, baixa al carrer, penetra sigil·lós i expectant la infinita teranyina de la ciutat, espera ansiós que caiga la nit i en la nit deixar-se trobar pels déus que l’han de guiar en aquest temps que ell anomena de descompte. Temps de desesperança. Un cos, el seu, que es corca, que s’entumeix. Un cos que sovint ja no respon als impulsos de la vida. Un avenir, sobretot, sense sorpreses, llastat per un passat decebedor. Mai no va poder tenir la seua casa pròpia, el seu negoci. Mai no es va sentir estimat. No ha tingut el fill que hauria volgut. La vida fràgil i absurda. Ara voldria bones notícies, un gran anunci que el rescabalés del tedi i la tristor que a poc a poc se l’està menjant viu. Per això ha tornat vint anys després, més vell, més cansat, més perdut que mai.
Camina sense rumb pels carrerons solitaris i infectes de la ciutat durant hores. De vegades, sent que les ànimes li passen ben devora, les sent en la seua pell com vels de seda suaus que a penes el toquen. De vegades, li sembla sentir que riuen, d’altres que somiquen com criatures espantades. Seu en els graons d’una plaça i espera. Es cansa. Continua caminant fins a arribar als carrers on posen el mercat del peix. El sol matiner ressuscita la ciutat, esquerda aquell cel gris de fa unes hores. Ni rastre, però, dels déus. Temps de descompte, doncs, sense cap instrucció. Viure dia a dia, segon a segon, sense esperar res que no siga la mort mateixa, un lloc al costat dels déus.