Fa uns anys, a Anglaterra, parlant amb gent d’allà, em va sorprendre descobrir que cap d’ells sabia què era el pàdel. És un esport relativament nou, el va inventar als anys setanta el mexicà Enrique Corcuera, quan a casa seva li sobrava un terreny de 20x10 metres i va decidir posar-hi una xarxa i unes parets per a inventar-se un nou esport per jugar amb els seus col·legues. A Espanya el va importar el seu amic Alfonso de Hohenlohe, un empresari aristòcrata que va muntar les primeres pistes de l’estat a Marbella. A casa nostra va arribar a mitjans dels vuitanta i des d’aleshores fins ara és un esport que s’ha anat expandint arreu del món i actualment es practica a més de 75 països diferents. Ara a Anglaterra també ha arribat i no sé si s’ha posat tan de moda com aquí, perquè a Barcelona el boom sembla ja inaturable.
 
Fa uns mesos que amb les amigues hem decidit jugar-hi cada setmana. Ens va semblar una bona excusa per a veure’ns amb certa periodicitat perquè d’aquesta manera sabem que, com a mínim un cop a la setmana riurem, mourem el cul i després sí, després farem una cervesa. El pàdel té un component social molt fort, començant pel fet de necessitar quatre persones per a fer una partida i seguint perquè la pista és petita i el diàleg amb la teva parella ha de ser constant. Com que està tot inventat, evidentment ja hi ha una app dedicada exclusivament al pàdel que et permet reservar pistes, seguir als teus amics, veure els resultats de la gent del teu entorn i anar pujant o baixant de nivell a mesura que vas enregistrant partits guanyats o perduts. Quan me la vaig descarregar per a reservar pista, em va sorprendre veure que pràcticament tota la meva agenda de contactes tenia un perfil creat. Sembla que pràcticament tots els meus amics, coneguts o saludats juguen a pàdel a Barcelona.
 
La majoria d’aquests contactes tenen un nivell semblant al nostre, és a dir: baix. És un esport tan apte per a amateurs que no necessites gaire pràctica per a tenir la sensació que rasques bola. A les pistes de la ciutat s’hi veu de tot, grups que juguen punts que duren més de deu minuts i d’altres que han de demanar constantment als de la pista del costat que els tornin la pilota que se’ls ha colat. Les meves amigues i jo, evidentment, som d’aquestes últimes. Com que no en tenim ni idea cap de nosaltres, no només podem jugar juntes sinó que s’hi pot apuntar qualsevol. I creieu-me quan us dic que costa molt més trobar pista lliure a Barcelona que trobar jugadors que vulguin ocupar-la.
 
L’odissea per a reservar pista s’intensifica si prioritzes l’horari nocturn. Jugar sempre a partir de les nou del vespre, a hores més o menys intempestives, ens permet ser-hi totes gairebé sempre. Hem jugat en diferents pistes de Barcelona i en totes l’ambient de nit és una autèntica festa. Gent molt compromesa amb la causa, amb moltes ganes de descarregar la tensió acumulada durant la jornada laboral i amb moltes ganes també d’allargar-la fent un mos de després del partit. S’han arribat a veure postpartits més llargs que el propi partit, és fantàstic. Quan parlem d’oci nocturn a Barcelona tothom s’imagina gent ballant en discoteques i a mi ja em costa treure’m del cap la idea de les sessions golfes de pàdel.
 
La febre pel pàdel és l’altra gran pandèmia dels últims anys a Barcelona i jo m’hi he contagiat sense mostrar gaire resistència. Diuen que la dona del Cèsar no només ho ha de ser sinó que també ho ha de semblar (la misogínia que arriba a haver-hi en segons quines dites populars dona per a una tesi, però aquest no era el quid de la qüestió ara mateix) i el pàdel sospito que ha triomfat tant a casa nostra perquè permet aparentar i fer-nos creure millor del que probablement som. Com que té un component social absolutament inalienable, cada cop que juguem una partida de pàdel tenim la sensació que recuperem una mica de la vida social que ens van treure durant el 2020. Com que és apte per a amateurs i descoordinats, sentim que estem fent esport i que estem més en forma del que ens agradaria. Com que podem jugar-hi de nit, quan ja hem fet complert amb les nostres obligacions professionals i personals, ens permet satisfer la síndrome de l’agenda plena i com que el va inventar gent rica (molt rica!) i nosaltres ara podem llogar una pista per uns cinc euros per cap, podem fer veure, durant una hora i mitja, que Barcelona no és una ciutat cara i que nosaltres tan precaris no serem si ens podem permetre el luxe de jugar al mateix esport que jugava un milionari mexicà al jardí de casa seva.