[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'entrevista que avui publiquem és rellevant. Per les coses que diu i per qui i com les diu. Toni Comín s'ha convertit, políticament parlant i després de tres anys a l'exili, en la mà dreta de Carles Puigdemont. No té un rol destacat a Junts però sí al Consell per la República, que ha esdevingut un assumpte central en la negociació entre ERC i Junts.

Cal llegir amb atenció les seves detallades explicacions, fetes amb vehemència i sempre amb més prosa que lírica, per entendre que la negociació no va de qui mana més o menys al Consell ni de qui té més cadires al seu Consell de Govern o quin rol té cada partit. És evident que ara l'entitat està més esbiaixada cap a Junts, que dels tres grans partits independentistes és qui més s'hi ha implicat des que es va fundar per acord dels dos de Govern. ERC ha anat de més a menys i ara està a l'espera de què passa i la CUP mai ha volgut ser-hi. Per això hi ha disposició a reformular-lo i replantejar-ne el funcionament. Si no és més unitari, perd sentit i eficàcia.

El tema, que Comín identifica amb claredat, és que si l'independentisme ha de treballar en el marc del Consell, cal assumir-ne l'esperit polític, com ha fet Junts al seu programa. I aquest no és altre que el de la confrontació amb l'Estat. El diàleg i la confrontació, afirma, poden ser complementaris, però no ho és "frenar i accelerar".

És evident que ERC, que dins l'independentisme ha guanyat les darreres eleccions municipals, espanyoles i catalanes i només ha perdut a les europees, té una estratègia que implica frenar i reduir marxes si ho comparem amb el període 2012-2017. Frenar per reorganitzar-se, agafar revolada i tornar-hi per sortir-se'n sent-ne més asseguren. I aquesta estratègia l'ha assumida, si més no durant dos anys, la CUP en l'acord per investir Pere Aragonès.

Junts, en canvi, opta per seguir pedalant, no per ser-ne més -a les eleccions no ha lluitat per ampliar els marges de l'independentisme sinó per sumar els que ja n'eren- i sí per ser més "determinats". Passa, però que Junts no parla tan clar com ho fa Comín quan es refereix als costos que tot això pot tenir, especialment si surt malament. El principi de realitat també ha de ser això. Tot parteix de la base, ben certa, que al davant els independentistes hi tenen un Estat que no vol dialogar per arribar a una solució basant-se en el dret a decidir. Junts vol estalviar-se el desgast d'explicar els costos de la seva estratègia; i ERC no vol assumir quant difícil és la seva. Són dues veritats que han de conviure.

I aquí és on som, en veure com aconsegueixen fer-les complementàries. Cada dia que passa es fa més evident que, per evitar contradir coses com les que diuen Comín, Puigdemont i el Consell per la República, Jordi Sànchez i Elsa Artadi busquen a les negociacions un acord que els permeti explicar que ells no han reculat, que segueixen pedalant i que, per tant, el relat de confrontació de Puigdemont és vàlid encara que no tingui concrecions. Aconseguir que quedi clar que no hi ha reculada -això és cosa d'ERC i ara també de la CUP, segons ells- i poder estar després en una posició de cert avantatge tàctic si cal tornar a repartir culpes. ERC vol un aval a la seva estratègia i un marge de maniobra superior al de Quim Torra. Veurem què en surt, però si llegiu Comín, potser ho entendreu tot una mica millor. 
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Toni Comín: «Si algú tutela Aragonès no serà el Consell per la República»; per Ferran Casas i Oriol March.

» La cimera ERC‑Junts a Lledoners posa el termòmetre a la investidura d'Aragonès; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» Opinió: «Govern en minoria (II)»; per Jaume Barberà.

» «Gastarem l'última bala»: així va desaconsellar Rajoy a Felip VI el discurs del 3‑O; per Pep Martí.

» Opinió: «Política de país i per al país»; per Carme Vidalhuguet.

» Dos magistrats del TC avalen que es reformi el delicte de sedició; per Bernat Surroca.

» El PP davant el mirall: els riscos de guanyar... amb Vox; per Pep Martí.

» Fins a 6.000 dosis en un cap de setmana: en marxa la prova de vacunació massiva a la Fira de Barcelona; per Andreu Merino.

» Desokupa, quan la propietat no espera la llei per desnonar; per Andreu Merino i Joan Obiols.

» Les pel·lícules dels Oscars 2021 que ja es poden veure a les plataformes; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Aquests dies es negocia la formació de Govern i Junts branda la possibilitat de quedar-ne fora pel desacord estratègic amb ERC. Això implicaria que centenars d'alts càrrecs haurien de deixar la Generalitat. És difícil quantificar quants exactament perquè, a més dels departaments, hi ha els de les empreses i agències públiques, institucions i altres càrrecs de confiança que no són eventuals (assessors i gabinet) o personal de direcció (directors generals, secretaris generals o consellers). És el cas d'Infraestructures SA, l'ICS, el Ramon Llull, l'ACA, el CTTI...

En el cas de Junts podrien ser gairebé 300. En aquesta llista, però, teniu, per si us hi voleu entretenir, els dels departaments, amb la funció i la retribució bruta. Tingueu en compte, però, que a Presidència, on n'hi ha més, hi ha el personal de les oficines dels expresidents Mas, Montilla i Torra, que a Vicepresidència hi teniu els delegats del Govern -alguns de Junts- i els seus assessors, o que a Exteriors hi ha els delegats de la Generalitat a l'estranger, considerats directius i escollits per concurs públic.

Vist i llegit

Ignacio Muro és un economista madrileny. És professor de la Universitat Carlos III i va ser gerent de l'Agència Efe. Forma part del col·lectiu Economistas frente a la crisis i escriu un interessant article al blog d'aquest grup on explica com Madrid està "construint" Espanya centrant-se en el que considera el "model extractiu" d'Isabel Díaz Ayuso, que entre altres pràctiques fa dúmping fiscal a la resta de territoris i provoca un "efecte aspirador". Ras i curt, Espanya ha construït un model territorial on la seva capital té els privilegis d'un districte federal però cap de les seves limitacions a l'hora de competir. El podeu llegir aquí.      

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1947 se celebrava l'acte d'entronització de la Mare de Déu a Montserrat. La iniciativa de posar la verge negra en un nou tron pagat gràcies a donatius va servir per mobilitzar el catalanisme tradicional a l'escalf del monestir benedictí, dirigit aleshores per l'abat Escarré. Es va constituir una Comissió Abat Oliba per organitzar l'acte, pilotat per figures del vell catalanisme conservador com Ventosa i Calvell, i va aplegar activistes que serien rellevants en l'antifranquisme, com Josep Benet i Joan Reventós. La festa va donar per primer cop un clar protagonisme al català i va permetre que l'oposició es fes visible pràcticament per primer cop des del final de la Guerra Civil. Massa evident pel règim, que uns dies després cessava el governador civil, Bartolomé Barba. Així ho van recordar fa 21 anys al programa Giravolt de TVE a Catalunya.

 L'aniversari

​Avui també fa 74 anys la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. Referent de la música tradicional dels Països Catalans, la seva carrera arrenca l'any 1967 a Barcelona, on comença a cantar amb la colla d'Els Setze Jutges i s'integra a la Nova Cançó. L'any següent, la censura va prohibir-li una de les seves cançons emblemàtiques: Què volen aquesta gent? (la podeu escoltar aquí, que encara és molt vigent, al Concert per la Llibertat al Camp Nou). Bonet la va compondre amb la lletra d'un poema de Lluís Serrahima per denunciar la repressió franquista i la mort de Rafael Guijarro a mans de la policia per encobrir un cas de violència policial. A més dels seus 50 anys de trajectòria artística, Bonet és també un referent pel que fa al compromís amb la llengua i la cultura del país. Sentir-la cantar l'himne de Mallorca, la Balanguera (aquí), emociona molt. El nostre articulista Jordi Bianciotto va publicar un llibre sobre ella: Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres).
.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l