“Per a tots dos sexes –escriu Virginia Woolf a l'assaig Una cambra pròpia, recuperat ara en català gràcies a La Temerària Editorial–, la vida és dura, difícil, una lluita contínua. Requereix un valor i una força de gegant. Som éssers molt propensos a la il·lusió, que requerim fe en nosaltres mateixos. Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. I quina és la manera més ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d’un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició, el nas recte o bé un avi retratat per Romney –les tracamanyes de la imaginació humana són infinites-, respecte als altres. Així s’explica la immensa importància que té per a un patriarca, a qui cal conquerir, governar, el convenciment que la meitat de la raça humana, sí, ja de naixença és inferior a ell”.

La temptació de la superioritat moral hi és sempre, i mirar d'esquivar-la sembla la postura més intel·ligent en qualsevol cas. Si tenim raó, tard o d'hora ja ens reconeixeran l'autoritat moral. Si no en tenim, mirar per damunt de l'espatlla els qui no són com nosaltres o no pensen com nosaltres és una actitud doblement equivocada.

Potser hi ha superioritats més comprensibles que d'altres. La de l'esquerra, per exemple. A priori és més just defensar una societat amb igualtat d'oportunitats que una altra en què uns pocs privilegiats ho són cada cop més. Però fins i tot quan creiem amb fonament que els nostres arguments són moralment irrefutables, val la pena ser prudents, desconfiant dels prejudicis que se'ns infiltren al cervell sense demanar permís i de les talaies que ens conviden a enfilar-nos-hi.

Algú va afirmar que la superioritat que neix de la veritat no s'esfondra mai, però a mi em fa l'efecte que la veritat ens torna humils i cautelosos. La veritat sovint ens fa callar. En aquest món de mones arrogants, pot passar que tinguis raó, que no tinguis raó i que perdis la raó defensant que tens raó.