En l'imaginari de Vladímir Putin hi viuen un ressentiment i un somni. La ferida és la desintegració de l'URSS, que va experimentar com a funcionari del KGB soviètic i va sentir com una tragèdia geopolítica, però també personal i afectiva. Sense aquest factor no s'entén la invasió ordenada pel Kremlin de la nació ucraïnesa que està trasbalsant Europa. El somni és tancar definitivament el dol històric recuperant la vella primacia. El cas d'Ucraïna, tan estretament lligada a la història russa, és particular perquè ha estat bressol de la fe ortodoxa i Kíev fou la primera capital russa. Però la pretensió de Putin és guanyar el que va perdre el 1989 amb la desintegració de la Unió Soviètica.

Putin enyora l'imperi, no pas el règim comunista. Admira Stalin no per la seva ideologia sinó perquè va consolidar Rússia com a gran potència. Però el líder rus entronca amb una tradició més llunyana que transporta a la memòria del tsarisme, quan Rússia era una monarquia absoluta i un imperi de més de 22 milions de quilòmetres quadrats (ara en té 17). Ell mateix no se n'amaga. En una de les primeres entrevistes que va donar quan va arribar al poder, preguntat per quina figura històrica admirava, va respondre que Pere I el Gran. La història de l'imperialisme rus és llarga i ofereix capítols que donen claus per entendre el present.   

[h3]Quan Alaska era russa[/h3]
El segle XVIII, Pere el Gran, el tsar admirat per Putin, el monarca que va construir una capital, Sant Petersburg, sobre les aigües gèlides del Bàltic, va estendre les fronteres d'un imperi que la seva filla, Caterina, va ampliar encara més. L'imperi tsarista es va desmoronar el 1917, amb la Revolució russa, i va patir la pèrdua de molts territoris. Però en el moment d'iniciar-se la Primera Guerra Mundial (1914), posseïa l'actual Finlàndia, bona part de Polònia, territoris de l'Àsia Central (Turkmenistan, Kirguistan,  Kazakhistan, Tadjikistan, Uzbekistán), del Càucas, amb part d'Armènia. També Valàquia i Bielorrússia. I Ucraïna. També havia posseït Alaska.

Aquest territori, avui estat dels EUA, va ser colonitzat a finals del XVIII després de l'arribada d'una expedició dirigida per Vitus Bering (que va donar nom a l'estret que separa Alaska de l'Àsia). Bering era un danès que cobrava del tsar. El domini rus sobre el territori va durar fins al 1867, quan, creient que no se'n podia treure res, el tsar el va vendre als Estats Units per set milions de dòlars. Va ser un pèssim negoci, després que es descobrís que era una terra rica en recursos. Si l'ambició de Putin es desboca, qui ap si el Kremlin pot acabar-ne reclamant drets històrics.

[h3]Finlàndia sota la bota russa[/h3]
Pel que es veu, Finlàndia tampoc les té totes, i ha demanat ser present en la propera cimera de l'OTAN, fet que ja ha generat una amenaça de Moscou. De fet, va estar sota el domini rus. El tsar Alexandre I es va apoderar del territori que avui és Finlàndia el 1808, en un dels moments en què mantenia bones relacions amb Napoleó. La Primera Guerra Mundial i la caiguda del tsarisme van suposar la independència finlandesa. Encara va patir una nova agressió russa, aquest cop per Stalin, poc després de començar la Segona Guerra Mundial, el 1939. Els finlandesos, però, van oferir una fèrria resistència, lliurant només un 10% del territori.

[h3]La guerra de Crimea i el xoc amb l'imperi otomà[/h3]
La derrota de Napoleó el 1815 va crear un equilibri entre les potències a Europa que es va solemnitzar en el Congrés de Viena. Però la tensió entre els principals poders imperials va ser constant. El 1853, Rússia es va aprofitar de la feblesa de l'imperi otomà en aquell moment, i va entaular una guerra pel control del Càucas i el delta del Danubi. La protecció dels ortodoxos a Terra Santa, en mans turques, va ser una de les raons, o de les excuses, de l'actitud russa. El temor de França i el Regne Unit a una hegemonia russa al continent els va fer intervenir i atacar la flota russa a Sebastopol. Els Acords de París van suposar una reculada de la potència russa.     

[h3]Pacte amb Hitler per repartir-se Polònia[/h3]
És una de les pàgines més vergonyoses de l'Europa del segle XX i una mostra que la caiguda del tsarisme no va ser la fi de l'imperialisme rus. En vigílies de la Segona Guerra Mundial, Hitler va acordar amb Stalin el repartiment de Polònia com un botí. Va ser el Pacte Ribbentrop-Molotov, pel nom dels dos ministres d'Exteriors. Hitler es va assegurar així la inacció de Moscou en el moment d'atacar Polònia. Després, envairia Rússia el 1941 i iniciaria la seva davallada fins a la derrota.

[h3]Invasió d'Hongria[/h3]
La fi de la Segona Guerra Mundial (1945) i els acords de Ialta van suposar que l'est d'Europa quedés sota l'àrea d'influència soviètica. El domini rus va topar amb la protesta de molts pobles. Després de la mort d'Stalin, el 1953, les societats de l'est van albirar esperances de canvis, creient en les paraules d'obertura del nou líder soviètic, Nikita Khrusxov. Una revolta protagonitzada per joves estudiants a Budapest el 1956 va forçar la formació d'un govern encapçalat per Imre Nagy, un comunista reformista que va intentar democratitzar el règim. 

L'ambaixador rus era Iuri Andròpov, que va ser peça clau de Moscou, va enganyar Nagy fent-li creure que Rússia mai els envairia. Quan els tancs russos van arribar, la repressió fou ferotge i Nagy, afusellat. Andròpov va fer carrera. Va ser cap del KGB durant anys i seria líder de l'URSS poc abans de morir. Putin el considera un referent.

[h3]Invasió de Txecoslovàquia[/h3]
La Primavera de Praga va ser un altre episodi que marcaria tot una època. Un procés de democratització del règim comunista txec va generar una gran il·lusió al país, amb la figura emergent d'Alexander Dubcek. Quan l'adhesió al Pacte de Varsòvia va posar-se en qüestió i va trontollar l'hegemonia del partit, Moscou va enviar els tancs, posant fi a aquella experiència.
    
[h3]Invasió de l'Afganistan[/h3]
El conflicte de l'Afganistan ha estat considerat el Vietnam de l'URSS. País neutral durant dècades, un cop d'estat el 1978 va instaurar un règim comunista. Però les disputes entre les diverses faccions del partit i la revolta dels sectors més tradicionals i religiosos del país van forçar la invasió russa el desembre del 1979. El president afganès, Hafizullah Amin, que passava per aliat de Moscou però no volia la invasió, fou assassinat. Va començar així una llarguíssima guerra que va concloure amb la retirada nord-americana l'any passat. Els russos havien marxat abans, el 1989. Però com havia passat amb la caiguda del tsarisme, la fi del règim soviètic no va ser ni molt menys la mort de l'imperialisme rus. Avui ho comprovem.

[plantillaucraina]