Fa uns mesos quan es va produir el relleu en la direcció del programa matinal de la ràdio pública catalana, Laura Rosel analitzava l’evolució dels indicadors d’audiència (EGM) dient que "la política s’havia tornat insípida".

Acostumats a declaracions històriques a cabassos, parlar de model sanitari i el seu vincle amb el suport social, parlar d’una escola que doni oportunitats reals als infants sigui quina sigui la seva procedència i els prepari per a una societat canviant i altament tecnificada, fins i tot parlar del model de convivència que no separi per barris, o carrers les diferents cultures que haurien de conviure i no només coexistir... sona a política insípida.

Entenc el context en què va fer aquesta afirmació i el contingut d’aquest article no va dirigit al periodisme que té la difícil tasca de ser cronista d’una actualitat prou complicada. Però la manca d’interès per a les polítiques sectorials contradiu els principis del catalanisme polític des dels seus orígens en què es proclamava que l’abundor dels fets era la nostra carta de presentació al món i que la capacitat d’autogovernar-nos la reclamàvem per situar-nos a l’avantguarda del món en tots els aspectes.
 
Fa anys que vivint d’una dialèctica grandiloqüent. També ara que les reunions entre representants de partits polítics volem que semblin trobades de grans mandataris i que embolcallem amb una pàtina de pseudoclandestinitat per fer-ho tot més semblant a una gran conquesta.
 
La veritat és que caldrà aprovar els pressupostos de 2024 i la política prosaica, però importantíssima haurà de determinar si la majoria de la investidura té projectes socials sòlids i compartits.
 
Sumar ha incorporat la Sanitat en els seus àmbits de govern. Caldrà veure si té un projecte perquè no passi el que està passant al Regne Unit amb el seu sistema de salut pública i sense que el seu pla de reducció de les llistes d’espera no envaeixi competències de la Generalitat.

ERC ha de demostrar que les línies de Renfe de gestió compartida, millorin significativament, sense que això suposi la pèrdua de qualitat del servei als FCG. Tots els partits catalans han de demostrar que amb competències de planejament urbanístic i de contractes i obligacions del dret propi català, troben fórmules eficients perquè la promesa una i mil vegades repetida d’accés a l’habitatge sigui una realitat.
 
Però quin serà el paper de Junts ara que ha decidit tornar a influir en la política espanyola? Quin és el debat, més enllà d’una llei d’amnistia? Perquè ja sabem que aquesta llei ocuparà els titulars dels informatius per la seva accidentada, delicada i forçada tramitació parlamentària i la casuística concreta convertirà la crònica dels tribunals en una distorsionada crònica política.
 
Mentrestant, els dies passen de pressa i l’any 2024 serà any de campanyes electorals importantíssimes com les europees, però també les del País Basc. Alguns creuran que amb discursos abrandats es combat el perill de l’extrema dreta, però només solucionant els problemes que alimenten el vot populista circumstancial (el militant, és molt més difícil, però molt més minoritari). Per tant, la política prosaica és política amb majúscules i cal talent i determinació perquè arribin on han d’arribar: millorar la vida dels ciutadans.
 
Mai, des que gaudim de parlaments de sufragi universal, havíem vist els reaccionaris mobilitzant-se al carrer de manera tan continuada. No hem d’infravalorar aquestes manifestacions ni pensar que només és la llei d’amnistia o el pacte PSOE-Junts el que els mobilitza. Ho és, però només un una petita part. La major part intenten aturar l’avenç en polítiques d’igualtat, en l’equilibri ecològic, en la pluralitat en totes les seves formes. Intenten aturar la igualtat d’oportunitats perquè no creuen que tots tinguem els mateixos drets.
 
Compte amb els que es creuen propietaris de les pàtries. Siguin quines siguin les pàtries. Ens cal molta política insípida, prosaica, ben feta i profundament transformadora.