Ordinalitat. És la paraula màgica, imprescindible per uns davant l'amenaça que, en el marc de les negociacions del finançament singular, no es compleixi; i totèmica pels qui relativitzen que el govern espanyol vulgui escapolir-se'n malgrat la literalitat dels acords d'investidura de Salvador Illa. Aplicar-la o no marca la diferència entre un model de finançament, sigui o no singular, que millori les finances de l'administració catalana o un que deixi les coses només una mica menys malament que ara. I ara és amb un dèficit fiscal estimat de 22.000 milions d'euros anuals (la meitat del pressupost de la Generalitat) segons els darrers càlculs del departament d'Economia amb dades del 2021.

El principi d'ordinalitat es va incloure —amb un redactat que donava peu a equívocs i sense efecte perquè la sentència del Constitucional el va desactivar en la part interpretativa o de "castració química" segons Victoria Prego— a l'Estatut de 2006 assenyalant-lo ja com la clau d'un finançament més just. És una norma que fixa que cap territori perdi posicions en el rànquing de renda disponible per ciutadà després de l'aportació "solidària" (¿podem dir-ne així quan és obligada i no pas voluntària?) a les arques comunes.

Tercers a aportar, desens a rebre

I què passa ara? Doncs que Catalunya és la tercera en recaptació fiscal per càpita d'entre les autonomies de règim comú i la desena en recursos transferits per part de l'Estat després que s'apliquin barems i mecanismes de compensació opacs, difícils d'entendre i que han desvirtuat el model de finançament vigent, de 2009 i que s'hauria hagut de renovar el 2014.

Aquest debat marcarà la tardor política i condicionarà el suport d'ERC als pressupostos catalans, i també el de Junts als espanyols. Tant Pedro Sánchez com Illa volen presentar nous comptes —el primer ha fet tres pròrrogues i el segon n'arrossega dues— i aprovar-los. El president català és, segons trasllada, més optimista que l'espanyol, entre altres coses perquè només ha de convèncer dos partits, ERC i els comuns, i no la samfaina contradictòria que sosté a Sánchez amb l'únic objectiu compartit de barrar el pas a la dreta i a l'extrema dreta. Els socialistes volen exhibir compliments amb Oriol Junqueras: el govern espanyol farà efectiva aquest dimarts, tal com va avançar aquest diari, la condonació del 20% del deute de la Generalitat; i el català ha fet passes per muscular l'Agència Tributària. L'ordinalitat haurà d'esperar, com a mínim, a una Comissió Bilateral aquesta tardor.

Partida en dues pistes

El finançament es juga en dues pistes, la de les eines i la del resultat. La primera té a veure amb la capacitat normativa sobre els impostos (l'autonomia fiscal de la Generalitat per apujar-los o baixar-los), amb com s'organitza l'Agència Tributària de Catalunya, es recapta i es lluita contra el frau, i també amb els terminis. La renda s'havia de poder tramitar des de Catalunya el 2026, però es farà el 2028 pels retards i les dificultats tècniques.

L'altra pista és la del resultat. Es poden tenir totes les eines i pactar una "quota de solidaritat" de 22.000 milions (com la que ara se sosté) o fins i tot de més. Les eines donen la clau de la caixa i més força per negociar, però el resultat té a veure amb si es respecta o no l'ordinalitat, amb com sigui l'acord sobre els "serveis comuns" de l'Estat que els catalans han de sostenir, i com es fa costat als territoris amb menys renda. Euskadi i Navarra tenen les eines (el concert) i negocien un resultat (el cupo) que les afavoreix. El sistema autonòmic espanyol s'ha fet sostenible durant més de quatre dècades sense incorporar la solidaritat dels dos territoris forals.

El camí del TC alemany

De fet, també en això, Espanya és lluny dels estats federals. Hi ha excepcions forals que gaudeixen d'un privilegi negociat bilateralment i la resta, els del règim comú, no poden endreçar, debatre o limitar la seva solidaritat (al Consell de Política Fiscal i Financera la majoria la té el govern espanyol). A Alemanya, en canvi, diverses sentències del Tribunal Constitucional han deixat clar que l'anivellament (que tots els ciutadans rebin el mateix) ha de ser "adequat" però mai total, i consagren un principi d'ordinalitat coherent amb un estat federal i que impedeixi castigar els territoris més dinàmics. El professor visitant de la UPF Alberto Vega García ho va estudiar i explicar al seu treball "El principio constitucional de solidaridad interterritorial en España y Alemania: aplicación y límites" que es pot llegir aquí. 

Catalunya, com el País Valencià i les Balears, són clarament perjudicades per l'actual sistema, que sempre ha tingut aquesta tònica de grans aportacions de les riques per finançar les pobres, que no han sabut donar-hi la volta. Les Balears és segona en recaptació per ciutadà i novena en recepció. El cas del País Valencià, on l'esquerra fa anys que posa la banya en el finançament, és més sagnant: és la sisena a aportar, però la que rep pitjor finançament de l'Estat. És l'última, un cas que contrasta, per exemple, amb Cantàbria (passa de ser la quarta a la primera) o Extremadura (passa de ser l'última a la tercera).

La contradicció dels «ordinalistes»

El debat pot engendrar una enorme contradicció. L'autonomia que ha abanderat la crítica al finançament singular és Madrid, amb la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso, virulenta antagonista de Sánchez, al capdavant. Si es fa efectiu el principi d'ordinalitat (línia vermella per la consellera Alícia Romero) per la pressió del Govern i d'ERC, Madrid també en serà clara beneficiària. El cafè per a tothom del que Espanya no sembla disposada a desprendre's malgrat que les costures tiben té sempre aquest efecte: Catalunya estira el carro i qui l'apedrega en el mentrestant se'n beneficia després.

La concentració de seus empresarials a la capital (el 70% de les de l'Íbex-35), el seu creixement gràcies a un model centralista i radial, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors dels serveis i la indústria en comparació als públics, i l'efecte aspirador sobre les veïnes ha enriquit el DF espanyol. Madrid ja és la primera en aportació per càpita i la vuitena en recursos territorialitzats (l'aportació a institucions i estructures que es consideren per tot l'Estat, com els museus o els ministeris, no es computen encara que siguin a la capital). D'aquí que guanyi vigència (i sentit) la denúncia del dúmping fiscal i de l'efecte seu. Si no es corregeix, el nou finançament també pot ser un èxit per Díaz Ayuso i propulsar encara més Madrid a costa de l'Espanya buidada. És la contradicció que hauran de suportar els defensors de l'ordinalitat.