L'acord per la reforma del finançament va ser una de les fites clau d'ara fa un any, amb motiu de la investidura de Salvador Illa. Dotze mesos després, continua al centre de l'actualitat després de l'acord de la comissió bilateral entre l'Estat i la Generalitat. Les dues parts van fixar les bases del nou model, però van relegar un principi fonamental, l'ordinalitat, que va quedar al preàmbul i com a demanda de la Generalitat, en cap cas assumida pel govern espanyol. A això s'hi suma l'ajornament de la recaptació de l'IRPF fins a l'any 2028, tal com admetia a finals de juliol el full de ruta -"realista", segons el Govern- per muscular l'Agència Tributària de Catalunya.
Tot plegat va fer que Salvador Illa se n'anés de vacances amb els socis molestos, especialment ERC, que malgrat acceptar el nou calendari veu com l'acord que fonamenta les legislatures catalana i espanyola perd vigor. Les prioritats se situen, ara, a impulsar les reformes legals al Congrés per anar avançant en la recaptació dels tributs per part de la Hisenda catalana, però les majories no estan ni molt menys garantides. De tota manera, la remor sobre l'ordinalitat, que condiciona tot el model, persisteix. En una entrevista a l'Ara, Illa es mostrava convençut que el govern espanyol garantirà que es compleix aquest principi. Recordava, de fet, que el PSOE té assumit aquest principi des de l'any 2013.
El president feia referència a la Declaració de Granada, que proposava una reforma de la Constitució en clau federal. Ja aleshores es parlava del reconeixement de la "singularitat" catalana i s'assumia el principi d'ordinalitat, amb l'aval dels barons, que ara veuen amb certes reticències (o s'oposen) la reforma del finançament que es planteja des de la Generalitat. Els socialistes havien perdut la Moncloa i mentre el procés agafava força, el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba i el PSC de Pere Navarro intentaven donar sortida a les demandes catalanes, a mig camí entre l'immobilisme del PP i la ruptura dels independentistes, que creixien a Catalunya. El consens necessari no va arribar mai.
El principi d'ordinalitat vol dir que les comunitats que més aporten no poden sortir perdent a l'hora de rebre recursos un cop aplicats els mecanismes redistributius -sovint criticats per "opacs i arbitraris"- entre territoris. El rànquing hauria de ser el mateix a l'hora d'aportar a la solidaritat i a l'hora de rebre recursos estatals. Si Catalunya rebés el mateix que rep la comunitat més afavorida -Cantàbria-, això suposaria uns ingressos addicionals de 6.200 milions d'euros anuals (el pressupost de la Generalitat és de poc més de 40.000 milions). No és casualitat, doncs, que tant el Govern com ERC reivindiquin que aquest principi s'ha de complir, encara que això incomodi el govern espanyol.
"Des del 2013, amb la Declaració de Granada, que el PSOE i el govern espanyol tenen assumit el principi d'ordinalitat", assegurava Illa. Què deia, ben bé, aquell full de ruta socialista? Defensava establir "un nou sistema de finançament autonòmic just i equitatiu, que doni certesa, estabilitat i equilibri al sistema de repartiment dels recursos públics". I afegia, en una versió més ampliada, que "seria aconsellable" un model en què la contribució interterritorial -la solidaritat entre autonomies- "no col·loqui en pitjor condició relativa qui hi contribueix respecte de qui se'n beneficia". Anys més tard, el 2017, ja amb Pedro Sánchez al capdavant del PSOE i Miquel Iceta liderant el PSC, la Declaració de Barcelona defensava un model de finançament en els termes previstos en els acords de Granada.
Què va dir el TC sobre això?
En la Declaració de Granada, el PSOE es fa seva la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, en el punt concret que fa referència a l'ordinalitat del sistema de finançament. En la famosa resolució de 2010, l'alt tribunal avala l'article 206.5 de l'Estatut, però l'interpreta a la seva manera i, a la pràctica, el deixa sense efectes. Per contra, els magistrats deixen en mans de l'Estat vetllar per un "equilibri econòmic adequat i just", tal com mana la Constitució, en el sentit que la solidaritat no doni com a resultat "la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui es beneficia de la contribució". Això és el que van subscriure els socialistes a Granada, però l'ordinalitat no es compleix i, a l'acord de la bilateral, el govern espanyol evita fer-se seu aquest principi.
