És del saber comú que quan Barcelona era una ciutat emmurallada i calia aprofitar al màxim el seu espai interior, a causa de l’estretor dels carrers els veïns sovint tenien les finestres completament cara a cara. La diferència entre vida pública i privada de vegades arribava a ser imperceptible fins al punt que, com recullen Carme Batlle i Teresa Vinyoles al seu llibre Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques:
"Les parets i els sostres tenien orelles, però els ulls de les cases eren especialment les finestres. Gent de tota condició i sexe es feia a la finestra. Finestres i carrers eren dos espais diferents, però comunicats".
Aquesta situació feia que els orificis de les cases poguessin servir alhora per veure i ser vist pels altres en una societat on el vidre era un luxe que no tothom posseïa i calia triar entre preservar la intimitat tancant els porticons de fusta o bé que la llum natural entrés a casa.
Aquests dilemes no només els tenien a les llars populars sinó que fins i tot el poble alt que vivia als palaus del carrer Montcada es plantejava la manera de gaudir del xafardeig de l’altre sense ser tafanejat. És per aquest motiu que les gelosies foren una moda molt estesa a les cases barcelonines, arribant al seu punt àlgid durant el segle XVIII.
L’historiador Francesc Carreras Candi fins i tot es lamentà d’aquest costum algun cop a la seva Geografia General de Catalunya, dient que: "La mesquinesa de concepte que entranya la idea d’observar els demés sense ésser vist, consona amb les estrambòtiques del barroquisme".
Actualment, que jo sàpiga, a Barcelona només en queda una, de gelosia xafardera, i és la que es pot veure al número 21 del carrer Montcada. La seva singularitat ha acabat batejant la casa, que encara és coneguda popularment com "la casa de la gelosia". A Sitges, curiosament, també en vaig poder trobar una altra a l’actual Cafè Roy 56, un local amb molta història com explica la historiadora de l’art Beli Artigas en aquest apunt.
De persones tafaneres, en canvi, encara n’abunden...