Cada dia el mateix ritual. Metòdicament executat. Fora d’aquest, Ciro, n’està convençut que la seua existència deixaria de tenir sentit. Així que ja pot ploure i rellampegar que a les cinc del matí ha d’estar dempeus. I aleshores, visita de buidatge ràpid i expeditiu al bany. Cafè -dos de molt carregats com a mínim- per a acompanyar el remat de lectures inacabades com ara aquestes de Ci vediamo per un caffè de Kawaguchi o Sole Amaro de Lilia Hassaine que ja fa dies que esperen en una pila a la tauleta del menjador juntament amb obres de Philip Roth, Ian McEwan, Baricco i, fins i tot, de Claudio Magris de qui malgrat tenir tots els seus títols no n’ha llegit ni un. Com siga, sempre hi ha llibres pendents. Sort dels llibres, pensa Ciro.
A les deu en punt deixa el seu apartament de Via Brombeis, travessa la Plaça Dante i s’atansa fins a la llibreria L’Apostrofo, on sol abastir-se de llibres vells, còmics, estampes i manuals inútils com per exemple per a aprendre a muntar a cavall, muntar ràdios o fabricar formatge.
La resta del matí i fins al migdia, temps perdut a Piazza Bellini. Pot passar hores amb un sol cafè i amb un llibre -avui s’ha endut L’anno que bruciammo i fantasmi de Louise Erdrich. Segons com pot acabar també bufant-se amb un Core Rosso mentre imagina que escriu la gran novel·la de la literatura europea, que es converteix en un Zweig contemporani, famós i reconegut, malgrat que el món s’ha tornat idiota, incapaç d’entendre el significat d’un qualsevol text. Sovint compon poemes en un quadern de tapadures de color taronja que no s’acaba mai. Són poemes breus, melindrosos en què evoca amors de joventut que no van ser o, més que amors, el desig de cossos que mai no va ni arribar a tocar. De vegades, quan se li’n va massa el cap amb aquestes rememoracions dels temps ardents arriba fins i tot a excitar-se, breument i intensament... ridículament? ...inútilment?...
Abans de dinar, vaja begut com un bocoi o no, passa per l’església de la Trinità Maggiore per saludar Sant Giusseppe Moscati, el "sant metge", i comentar-li com a pacient tediós i obsessiu que és les seues estúpides xacres, val a dir que totes més imaginades que reals.
Normalment, menja a casa i ja no ix fins al matí següent, un enclaustrament que el divendres, invariablement, s’allarga fins dilluns al matí. Sempre es tanca amb unes quantes ampolles de vi negre preferentment de la varietat de raïm Aglianico i amb el menjar just per no passar gana i veure’s, doncs, obligat a trepitjar el carrer. Sol llegir, beure i mirar programes estúpids a la televisió. Quan està molt avorrit para atenció als sorolls procedents de l’edifici. A hores d’ara, sap identificar perfectament la tos crònica de Simone, el carabiner jubilat del segon; els gemecs de plaer de Ginerva, la jove novençana i mestre arribada fa un any des d’Ariola; els lladrucs d’Spritz dels de Moody... Sap auscultar amb la perícia d’un metge els roncs de moribund de les parets, el rugit dels seus vells budells de plom.
Ciro no parla gairebé amb ningú, només el justet. No s’allita amb ningú, només el justet. No aspira a quasi res, només al justet per anar passant. Això no obstant, el seu mode de vida no ha sigut sempre aquest. Fins que va perdre la faena i la família, d’això ja fa cinc anys, havia estat un tipus feliç, confiat i ingenu que llegia manuals d’autoajuda, que només bevia els dies de festa i poc i que es portava bé amb tots els veïns de l’edifici del carrer de Francesco Giordani on va viure vint anys amb la seua esposa Giorgia, la filla d’uns pròspers xarcuters de Qualiano. La seua felicitat -vertadera o no- li venia de la convicció absoluta que la vida una vegada consolidada transcorria sense sobresalts fins que se la menjava el temps d’una sola mossegada. D’un dia a un altre, va ser acomiadat de la farmacèutica Guacci, la seua filla Paola va empescar un càncer que la va matar en dos mesos i la seua dona el va deixar per l’estúpid dependent d’una merceria del centre.
Des d’aleshores, no sap ni com ni per què, i sense deixar de ser feliç ni un sol segon, és capaç de predir tot el que va a passar-li a ell i a la gent que l’envolta. I com siga, només una certesa importa. Ciro sap del cert que morirà l’1 de setembre de 2024, a casa seua, sense que abans se li haja diagnòstic cap malaltia. Aquell dia complirà 55 anys. A falta de parents o amistats, quan el troben després d’alguns dies d’haver mort estès sobre una pila de llibres, els de l’asseguradora s’encarregaran de la paperassa i, posteriorment, de traslladar-lo a Via dei Falegnami on serà incinerat. En acabant, i tal com ha deixat escrit en el seu testament dipositat a la notaria Castaldo Luigi, un empleat de la funerària escamparà discretament les seues cendres en el Parc de Piedigrotta, a ser possible des de dalt del túmul de Virgili. Pel que fa a les seues pertinences, escasses, els seus diners, pocs, i els seus llibres, seran entregats a la parròquia de Benevento, ciutat natal de Sant Giuseppe Moscati.
Quan tot això haja passat, el món continuarà sent un lloc inhòspit, perillós on la vida, estranya, mai no ha tingut ni tindrà massa valor ni encara quan haja desaparegut de tots els racons del planeta.