Manolo Vázquez Montalban va deixar escrit que el resultat de la Transició espanyola havia estat producte no d'una correlació de forces, sinó d'una correlació de debilitats: ni l'oposició al règim va tenir prou empenta per imposar la ruptura, ni el franquisme va ser prou monolític com per resistir l'embat de les mobilitzacions populars. El producte de tot plegat va ser aquesta democràcia imperfecta, precària i anèmica en què vivim avui. Aquella correlació de debilitats va deixar, però, moltes qüestions sense resoldre, des de l'oblit institucional a les víctimes del franquisme fins a la negació del dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat.

Ara, quaranta anys després, el règim sorgit dels pactes del 78 trontolla i la incomoditat amb l'status quo de les generacions més joves es manifesta de forma explícita. Hi ha qui parla d'una nova Transició. Potser és d'hora per afirmar-ho. Però si mirem amb certa distància la situació catalana i espanyola, podem constatar que ens trobem de nou davant d'una correlació de debilitats. El moment de xoc entre l'antic règim i els actors polítics que el qüestionen no ha tingut un guanyador clar. En especial a Catalunya, on les forces que demanden canvis profunds –l'independentisme i els Comuns– gaudeixen de més dinamisme que a la resta de l'Estat.

És cert que ni l'independentisme ni els Comuns no han aconseguit imposar-se amb prou contundència com per generar canvis substancials. L'estructura de l'Estat ha resistit tant l'embat independentista com "l'assalt als cels" de Podem i les seves confluències. Tanmateix, moltes coses han canviat els últims anys. És cert que el vell règim del 78 no ha mort. Però mostra símptomes de desgast evidents. A l'espera de si hi ha investidura a Espanya o ens encaminem cap a terceres eleccions, vivim un moment d'interregne gramscià en què allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer.

Les coses es mouen, però no es mouen prou i sovint s'encallen. L'independentisme governa Catalunya amb majoria absoluta i amb el concurs d'una formació revolucionària com la CUP, però sense un full de ruta clar. Els Comuns governen Barcelona mentre van camí de desbancar el PSC de l'àrea metropolitana, però sense majories sòlides enlloc. A Catalunya, l'ordre del 78 és més dèbil perquè a la confluència de la crisi social i democràtica s'hi afegeix l'eix nacional. Però també a Espanya han canviat coses. O és que algú s'imaginava fa tres anys que hi hauria un partit a l'esquerra del PSOE amb 70 diputats?

L'independentisme i els Comuns, per separat, no tenen prou força per imposar canvis forts. Però què passaria si trobessin punts d'acord per plantejar algun tipus d'aliança àmplia, ni que fos a un nivell merament tàctic? En Comú Podem, ERC i CDC van apropar-se al 60% dels vots a les passades eleccions espanyoles, uns comicis en què Comuns i republicans van ser primera i segona força respectivament, sumant el 42% dels sufragis. El món dels Comuns i el món de l'independentisme, si bé han estat representats de forma sovint antagònica, tenen molts més punts de connexió dels que aparenten: esmena als partits tradicionals, defensa de la regeneració democràtica, capacitat de generar marcs propis, esmena a una Transició mal feta...

En el sí d'aquests dos mons hi ha actors que difícilment es posarien d'acord per a gestionar la política del dia a dia, però que podrien fer-ho per forçar canvis estructurals. La correlació de mútues debilitats hauria de portar als diferents actors crítics amb l'staus quo a indagar la possibilitat d'una treva en la seva pugna, primer pas per assentar les bases d'una aliança que pugui desencallar la situació. Perquè això passés, però, és necessària la presa de consciència de les pròpies limitacions. L'independentisme i els Comuns han de "posar les llargues" per veure-hi més enllà de la boira, i pensar en aliances estratègiques de futur per superar les mútues febleses.

És possible que aquest temps comenci ara. Només dos elements podrien situar-nos de nou en un escenari d'incertesa i dura competició: unes no descartables terceres eleccions, i la caiguda del govern de Junts pel Sí producte d'una qüestió de confiança fallida, el que implicaria de nou un avançament electoral a Catalunya. Si res d'això passa, es podria consolidar un moment de cert impàs polític a Catalunya que hauria de servir per fer recompte d'altes i baixes, mesurar forces i consolidar posicions i aliances. Hem viscut la primera part de la pel·lícula: la segona part, prengui la forma que prengui, encara no està escrita.

En tot cas, com que setembre és impredictible, aprofiteu agost. El necessitem.