Papi i mami volen molt a J.M., per damunt de tot i de tots. El volen gairebé més que no es volen a ells mateixos que ja és molt dir. El dia que va nàixer -just avui fa vint anys- papi va haver de tornar precipitadament de París en una avioneta de lloguer deixant amb un pam de nas un grup d’inversors holandesos. El rampell li va costar un ull de la cara, però va pagar la pena arribar a la ciutat i trobar-se amb aquell monyicot destinat a heretar el món.
L’arribada del xiquet, bell com un querubí de Mantegna, va celebrar-se com si fos la del fill d’un rajà de Malaca. L’habitació 28 d’aquella clínica de cristall encimbellada en un dels turons de la ciutat com un nobilíssim temple grec se va omplir en un tres i no res de rams de roses blanques i blaves, capses de bombons belgues i ampolles de Moët, conjuntets de roba delicada de les millors botigues de Barcelona i, encara, de Milà i de Londres.
I vet ací que els anys van anar passant i la criatura va créixer com el cadell d’un tigre en la gàbia d’or del zoològic d’un príncep asiàtic. Les millors escoles, les millors vacances, la roba més cara, els capricis més cars... Fet i fet, J.M. és un gran felí d’urpes i ullals esmolats que ja de menudiu va demostrar una gran habilitat per a capturar i devorar qualsevol presa de caça.
Les coses van així: si naixes i creixes als vessants de la gran costella esmaragda on rarament arriba la fetor del pixum ni el crit histèric de les gavines, ni aquella boira o baf dels dracs invisibles de la desesperació, si és així, la vida no es veu -ni es viu- igual que si ho has fet al cor de la ciutat, a tocar del mar tacat pel petroli dels grans creuers on de tant en tant, també, es veuen els cossos botinflats dels cadàvers anònims picant una vegada i una altra contra les roques de l’escullera o contra els cascs dels iots de luxe. Tampoc si has nascut i t’han pujat als contraforts de la muntanya fosca en un edifici o rusc habitat per morts en vida. Tot plegat, ho mires com a depredador o com a bestioleta esmunyedissa i miserable.
Avui a la imponent casa de papi i mami construïda a l’estil dels xalets suïssos s’ha celebrat el natalici de J.M. No s’han estat de res. Papi li ha regalat una Kawa 2900 RS’23 i mami un passatge a Nova York. Família feliç, feliciua, feliciuneta. Família amb pasta gansa i sense drames si més no coneguts. Els habituals de sempre. Papi gasta en putes més del que deuria. Mami empina el colze de tant en tant sobretot l’endemà que el seu maridet, maridot, s’ha colgat al llit amerat de perfum i ella ha tingut la sensació per un moment que es trobava enmig d’una orgia.
Festa, festassa, festuki, festota... I amb el pap ple, J.M. o Mickey, com se’l coneix al carrer, ha eixit a ocupar-se dels seus assumptes que són nombrosos i molt rendibles. Papimami no en saben res. Ni s’ho imaginen. Papi vol que acabe els seus estudis de direcció d’empresa i enviar-lo un temps a Xangai. De tornada dirigirà l’imperi, imperiet que tant ha costat d’aixecar. Mami calla i no diu res, però en realitat el que voldria és tenir-lo a casa sempre amb ella.
Avui Mickey veurà a Arco a N.O., el seu primer client del dia. És un xiquet alt i escanyolit amb la veu grossa que deu d’haver acabat de complir els quinze. Ningú no diria que és de casa bona de l’Eixample atès el seu aspecte de bergant llatí batallat en la Trinitat o en la Verneda entre peleas de rap i ganivetades a traïció. El cas és la criatura esnifa com una aspiradora. Consumeix tant que per poder baixar del núvol sempre s’ha de fotre un bon grapat de benzos o compensar amb uns M. De vegades, ve a que li passe amb una xiqueta que no alça dos pams de terra, dentudeta, rostre xuclat i ulls enormes amb una cabellera negra i llisa que li arriba fins al cul. N.O. és un bon client que paga puntualment, que per tenir farina fa el que calga menys posar el cul. Avui ha vingut sol i s’ha endut quatre grams de farlopa de primera.
Mickey després ha fet la ronda per Ciuta, Avinguda Icària i l’ha acabada al Born on s’ha reballat en un restaurant de moda un péntol de bacallà de morir-se i un parell de copes de xampany. Després ha passat per S.R. i han tancat tots els locals del barri. A l’alba han follat a la platja de Sant Sebastià amb la mateixa passió que ho van fer la primera vegada. Els primers rajos de sol han convertit en un gegantesc topazi el Vela mentre l’estiu boquejava exhaust en la ratlla de l’horitzó.
Després Mickey ha tornat a la caseta, casota, casotota de papimami just quan a N.O. l’ingressaven els seus pares en la planta d’urgències de psiquiatria d’un hospital de parets escrostonades on cada dia se fan miracles. Abans de dormir, Mickey encara ha tingut temps de masturbar-se llargament pensant el cos de S.R. estiregassat sobre la sorra de la platja, el gust del seu sexe. Després s’ha fet un piti i s’ha tirat a l’aigua clara de la piscina, piscineta, piscinota climatitzada dels papimamis.
A N.O., en canvi, no l’han deixat pegar ull amb tantes preguntes com li han fet, amb tantes entrades i eixides de metges i infermeres en el box blindat on l’han engabiat perquè no es faça mal. A l’última, quan l’han vist millor, l’han baixat en una llitera a la segona, li han xutat un combi de tranquil·litzants, l’han endollat a no se sap quantes màquines i, per fi, s’ha quedat sec. Aquesta no és la primera vegada que s’atipa de merda ni previsiblement serà la darrera. S’atiparà fins que el cos diga prou i li acabe per rebentar pels descosits.
El tigre ha dormit fins al migdia. N.O. fins a primeres hores de la vesprada en què li han donat l’alta. Els pares, tristos i esgotats, se l’han endut a casa i l’han deixat a la seua habitació. En tot el que ha quedat de dia ja no ha fet res de bo. S’ha submergit en el bassal de merda convulsa de l’insta i ha creuat milers o potser milions de missatges amb els seus bro mentre escoltava el Jincho.
Demà la vida, sense imperi a heretar, continuarà sent una ombra. No es pot ser ratolí per res del món.