Només arribar a la ciutat va decidir fer niu vora la soca del gegantesc pi australià que fa ombra a tocar del llac del parc i de la glorieta dels taulellets de colors. No sap ni el temps que hi viu en aquest indret ni tampoc les vegades que l’han tret a la força i que li ha calgut tornar de nou amb renovellats aires de conqueridor. Fet i fet, K. no pensa moure’s d’allà mentre li quede un alè de vida.
Cada dia, a trenc d’alba, fa un farcell amb totes les seues coses, les amaga entre les bardisses i, llavors, agafa embravit la porta gran per a eixir a la ciutat com qui es fa a la mar amb l’única expectativa de tornar sa i estalvi.
Als carrers troba tot allò que necessita per ressuscitar-se de les llargues nits en què ofega la seua ànima al bell mig de les penombres del somni. Els seus braços, llargs com les potes d’una aranya, s’endinsen àgils i metòdics en el ventre dels contenidors, penetren el buit pudent de les papereres, arriben als racons més insospitats. I d’ací i d’allà, pessiga un tros d’entrepà acabat de tirar al fem, una ampolla de conyac mig plena, un barret de copa alta, unes sabates, un qualsevol utensili amb què trobarà la manera de canviar l’ordre de les coses. Tant és així, que una nit amb una banya d’antena de televisió va construir un projector i va fer cine en la infinita pantalla del cel estelat. Concretament, va passar una d’Alain Delon, una d’aquelles com les que anava a veure amb el pare al cinema de Sant Iriès quan la vida era agradosament previsible, ordenada.
En una altra ocasió, amb les restes d’una ombrel·la estampada amb dibuixos d’elefants de color carabassa va arrencar del soler del parc un tros de platja de sorra fina transitada per enormes crancs rojos i esveltes banyistes nues que somreien a l’horitzó.
Fins i tot, un matí lluminós d’agost amb les restes podrides d’un Dragon Doble Crispy Chicken va alimentar els cavalls de la quadriga d’or de l’Aurora que encimbella la Gran Cascada i va aconseguir que les bèsties es deslliuraren del seu encanteri i aixecaren el vol en direcció cap a la constel·lació boreal de la Cabellera de Berenice.
En caure la vesprada, quan el parc comença a buidar-se de turistes, de xiquets, de parelles d’enamorats, de lladres, K., amb els peus de tant de trescar, tornarà al seu lloc i de nou plantarà la seua tenda on s’embotirà com una crisàlide dins del seu capoll, exhaust. I quan es torne a fer de dia de nou tornarà a explorar la ciutat més enllà dels murs que encerclen aquella selva de quatre pams i mig on vol viure lliure de qualsevol record.
De normal, K. no se sol relacionar. Li agrada el silenci. Mastega silenci. S’emborratxa de silenci que empassa a força de vi de cartró i cerveses calentes com el pixum.
De tard en tard, però, comparteix uns calos de canut amb els joves africans que van arribar a mitjans de l’any passat i que s’hi passen les hores mortes repenjats als bancs, estiregassats com panteres a la gespa. De vegades, també intercanvia algunes paraules amb els bufadors d’ampolles de sabó que dormen a la glorieta mateixa. Bona gent. Els bufadors, diu K., saben atrapar els mals de les persones dins de les seues fràgils esferes i tot d’una, elevant-les al cel, els fan desaparèixer en el no-res. Mals del cos i mals de l’ànima que sempre són els pitjors.
K. no sap ni què fa ací ni què no fa ni menys encara quan haurà de tornar al lloc d’on va vindre. Alguns dies quan el dia es posa lleganyós fins on està li arriba el repic de les campanes de la col·legiata de Sant Iriès, el lament de l’aigua de l’Isle colpejant els murs del vell pont de pedra junt a l’abadia de Chalard, una remor de bestiar tristoi que creua fatigosament espessos bancs de boira en direcció a la profunditat dels boscos. Sent l’amanyac de la tardor eterna que habita el seu cor, li arriben les fragàncies de la infància que fou, el record tènue d’uns rostres familiars, d’unes veus, d’una existència innombrable.
A K. no li agrada parlar d’aquell món a què sens dubte ha de pertànyer segons tots els indicis. Fa massa que el va deixar enrere amb recança com es deixa un amor que es resisteix tossudament a doblegar-se ni que siga a una gran i única passió. Quan li pregunten sempre diu que ell no sap d’on és o bé que és un home de la Lluna o que simplement no és o, encara, que de ser alguna cosa a penes és un cos arruïnat, podrit per dins, amb el cervell corcat a qui busquen metges de mig món per a tancar-lo, obrir-lo, rendir-lo. Algú sense nom o que no vol tenir-lo; algú sense res o que no vol tenir res... Je suis moins-que-rien... io non sono nessuno... nadie, nadie... ningú, no soc ningú... murmura K. ben sovint fent un somrís murri abans de tancar els ulls i deixar-se caure amb les mans creuades sobre el ventre mentre els guardes municipals tanquen les portes del parc i amollen els monstres ferotges de la bogeria i la solitud.