No puc suportar que ningú no em crega quan explique que aquest vell edifici abandonat on fan niu els pútids coloms i les rates un dia va ser la flamant Pensió Domburg, el refugi secret de les ànimes més lliures d’aquell que un dia fou el nostre món. Un món a hores d’ara oblidat.
Avui tan sols em trobaríeu a mi habitant els seus passadissos tenebrosos, les seues fosques cambres on nit i dia dimonis invisibles teixeixen els malsons que turmenten els capitostos més infames de la ciutat: polítics corruptes, estafadors, psicòpates amb vides i responsabilitats públiques irreprotxables... El femer humà que copa el poder ací i allà per a desgràcia dels més febles.
Hi hagué un temps, però, en què aquesta fortalesa que ara cau a trossos fou un far gegantesc enmig de l’oceà inhòspit de la ciutat que amb la seua llum il·luminava els joves cors de tots nosaltres, éssers immortals, invencibles, incorruptibles.
La primera vegada que vaig entrar a la Pensió Domburg fou la vesprada del diumenge del 2 d’agost de 1987. Feia unes poques setmanes que me n’havia anat de la meua casa al barri d'Eastbrook, a Bradford. A l’habitació de l’apartament dels meus pares havia deixat una caixa plena de discos de Discharge, una col·lecció de còmics de Warrior, un exemplar de la revista porno Rodox que havia robat al meu germà gran, en Fred, i el meu gat Fold escocès, Milo, amb qui mai no em vaig entendre.
Vaig anar en tren fins a Londres i després, encara, fins a Dover on vaig fer lliga amb uns xicots amb què vaig passar el Canal de la Màniga a bord de la seua atrotinada furgoneta. Em van deixar a uns pocs quilòmetres al sud de París i des d’allà, fent dit, vaig aconseguir arribar a Barcelona.
De tota aquesta peripècia i de la vida que m’esperava i que faig, en té tota la culpa la Cindy. Va ser la perruquera boja del carrer Maudsley, la dels cabells morats i els llavis pintats de negre, qui em va parlar per primera vegada d’aquest indret una nit de birres al Crazy Horse que vam acabar al seient de darrere del Vauxhall del seu pare, nus, amb els culs gelats, dins d’un núvol de fum de marihuana.
La Cindy havia estat a la Domburg al setembre, feia uns mesos. Havia vingut a Barcelona per a escoltar The Bolshoi i, sempre segons ella, en acabar el concert, s’havia passat tota la nit follant a la nostra pensió amb en Trevor Tanner. La Cindy deia que mai no havia vist una cigala com aquella, tant grossa i llarga com d’eficient i recarregable. Entre clau i clau, deia la Cindy amb llàgrimes als ulls, aquell paio s’arrancava posant veu de doneta amb una tornada de TV Man: ...I got good, bad and ugly traits... But even Dirty Harry was allowed to make mistakes...
La perruquera em parlava amb fascinació d’aquella ciutat bruta i, alhora, màgica. S’hi referia emocionada al riu de gent que nit i dia transitava la seua avinguda principal. Un riu humà conformat per pulcres oficinistes, cambrers alegres, putes, jubilats de cent anys, vampirs... Dels gemecs de la seua lluna ingràvida fent constantment el trajecte del mar a la muntanya. I, sobretot, em parlava dels seus dies a la Pensió Domburg.
Aquella primera vesprada d’agost amb les poques lliures esterlines que portava al damunt vaig llogar al vell Niek una llitera en una habitació de la segona planta amb vistes al carreró dels dummy man. Amb mi dormien Bertram el violinista, Mattia el poeta de Siracusa, Dario i la seua xicota, Eliette. La setmana següent d’arribar tots tres van fotre el camp i, en això, van arribar nous companys: Jep, Colette i Marianne... I a l’altra setmana va passar el mateix i a l’altra i a l’altra... Uns venien i els altres se n’anaven amb les seues històries, amb les seues pors i els seus secrets. Entre aquelles quatre parets deixaven l’olor dels seus sexes, a penes un vestigi de les seues existències: el botó d’una jaqueta, unes puntes de cigarreta, uns blísters buits, unes poques fulles rebregades amb uns poemes inacabats... Entre aquell primer agost i fins que Domburg es va fer convertir en un cau secret vaig comptabilitzar 16.787 companys d’habitació procedents de gairebé tots els països del planeta dels quals fent un càlcul optimista deuen respirar encara més de la meitat.
El cas és que amb el temps i molta paciència vaig aconseguir que Niek em donés feina a la pensió i, amb un sostre assegurat i un plat a taula, vaig deixar córrer els dies i les nits mentre al meu voltant passaven tot de coses prodigioses.
Fet i fet, no vaig tardar molt a adonar-me que Cindy no exagerava quan aquella nit a Bradford em va parlar d’aquest lloc meravellós on resistesc els embats de la mort, els seus amanyagadors càntics de sirena que sempre arriben en els moments de defalliment. A Domburg tot passava quan queia la nit. Aleshores, atrets pel so metàl·lic de les guitarres l’edifici s’omplia de nous inquilins que dansaven nus, feien feliços l’amor per tots els racons, sadollaven els seus cossos amb tot allò que més plaer els donava mentre invocaven alegres tots els Déus perquè el vell món solsís, per gaudir d’una joventut eterna.
Un dia Niek se’n va passar bufant blanca i se’n va anar a l’altre barri. No havien passat ni dos dies que l’havia soterrat quan van arribar els advocats en nom de la propietat de l’edifici per tancar la paradeta i vendre-se’l a una cadena de botigues de roba.
Sort n’ha tingut el vell Domburg del sanatori de tuberculososque hi ha a la vora, de les putes que se’n cuiden del carreró, de les pixarrades dels racons, dels roders habituals del barri que passen tothora per ací camí dels seus caus en les profunditats del barri. Qui voldria córrer el risc de travessar el nostre infern per a comprar-se uns bòxers, un camisó, una jaqueta?
Alguna vegada, Cindy ha vingut per a dissuadir-me que calia que tornés a Bradford. La setmana passada sense anar més lluny. “El teu germà es mor”, em va soltar com qui diu bon dia a un desconegut només per cortesia. Em vaig arronsar de muscles i li vaig demanar una cigarreta. Després van rememorar com sempre aquella nit del Vaxhaull. No sé les vegades que ho vam fer i després aquell fred.
Cindy s’ha fet molt grossa. Els pobres s’engreixen i es moren més ràpid. Encara duu els cabells de color morat i les ungles pintades de negre. Encara somriu, també, d’aquella manera que te la menjaries tota, des del dit gros del peu fins als mugrons de les orelles. S’ha casat dues vegades i té dos fills, l’Steven i el Gerry. Cadascun és d’un marit. En Gerry fa dos anys que viu en una cel·la de la presó de Belmarsh. Cada setmana li escriu i ella li contesta com qui contesta a algú que passa unes vacances en el paradís. Amb l’Steven, el major, ha tingut més sort. És un flamant encarregat del Forster i li ha donat una neta, l’Erin. Cindy ara viu sola, on sempre, dalt de la perruqueria del carrer Maudsley. “Torna”, em va mig suplicar. Però això no és possible. No tinc món on tornar.
Mai no deixaré la Domburg ni encara si un dia la profanen. Sempre seré un xicot feliç de Domburg.