En política, aquí i arreu, les legítimes diferències ideològiques comporten varietat de posicions i rivalitats. I, en tot procés d’emancipació nacional, fins i tot quan s’articula a través d’una sola formació, els enfrontaments interns són habituals. Actualment, les dosis de sectarisme, fanatisme i irracionalitat han arribat a uns límits que produeixen calfred. Les desqualificacions mútues són constants i la trivialització de mots com "traïdor" o "hiperventilat" generen recel i llunyania de la política i engreixen l’antipolítica sense cap sentit institucional.

És habitual de fer retrets fàcils cap als càrrecs públics, amb acusacions de ser a les institucions, siguin de govern, siguin representatives, només per "la pagueta" o bé per mantenir "la poltrona". Cal deduir, per tant, que quan els que ocupen un càrrec són dels "nostres", pertanyen a la formació on militem o a la qual votem, tots treballen de franc, per amor a l’art i a la pàtria, i, lògicament, fan feina drets, sense cap cadira on fer seure tanta feixuguesa laboral i patriòtica?
 
A les darreres eleccions, l’objectiu era superar el 50% en nombre de vots i d’escons per demostrar clarament l’existència d’una majoria social partidària de la independència. Aconseguit amb escreix l'objectiu, no s’ha tret prou rèdit d’aquesta victòria i s’ha arribat a una situació de desmobilització, decepció i incomprensió de bona part de l’acció dels tres partits. El febrer de l’any passat, més de 700 mil independentistes van optar per l’abstenció. I si això va passar fa un any i mig, costa de veure que ara la tendència s’inverteixi en sentit contrari, si no que ben bé pot ser que augmenti el vot nul o l’abstenció.  En aquestes condicions, no veig per enlloc què hi sortiria guanyant l’independentisme, en cas de convocar-se eleccions en un termini immediat, i sí, contràriament, el molt que hi sortiria perdent.
 
Sorprèn que, de dintre d’un mateix espai polític, arribin propostes tàctiques que es desautoritzen mútuament. Hi ha qui sosté que cal treballar per un referèndum reconegut i tutelat internacionalment, per resoldre el conflicte polític nacional a les urnes, democràticament. I també qui assegura tot el contrari, que si ja vam votar el 2017 i vam guanyar, en una jornada extraordinària d’autoorganització nacional i popular, ja no cal fer cap referèndum més. Com que no va ser reconegut per ningú, llevat dels organitzadors: com se suposa que arribarem a la independència i com esperem que se’n produeixi el reconeixement per la comunitat internacional? L’independentisme té alguna tàctica o estratègia clara, creïble i majoritària per assolir el seu objectiu?
 
Els propers pressupostos de la Generalitat, segons el president del partit del govern, en cap cas no han de pactar-se amb els socialistes catalans ja que són també responsables de la repressió. Però, en canvi, el mateix partit sí que aprova els pressupostos del govern socialista espanyol, cal pensar que no menys responsable de la repressió que els seus correligionaris d’aquí. Alhora, el president de la institució deixa la porta oberta a una possible entesa i negociació amb el PSC. En què quedem? D’altra banda, si les aliances de govern només han de fer-se amb formacions polítiques de caràcter independentista, per què a l’administració local (municipis, consells comarcals, diputacions) es forma govern amb partits que no en són i es deixen a l’oposició sigles independentistes?
 
La CUP primer i ara Junts, dos dels tres grups que van investir president el candidat d’ERC, Pere Aragonès, li han retirat el suport en menys d’un any i mig i ara són a l’oposició. Així, la majoria inicial propresidencial de 74 escons s’ha convertit en minoria governamental de només 33. Dit això, és d’agrair que, en el relleu en algun departament concret, s’hagi optat per un perfil competencial sòlid i inqüestionable després d’experiències oblidables.

No és igual "ser" que ser "ex", no té el mateix impacte a l’opinió pública nacional, ni aconsegueix la mateixa repercussió internacional una declaració, un fet, un gest, fet per un president de la Generalitat o del Parlament, o per un membre del govern o de la cambra en actiu, que el mateix fet protagonitzat per un expresident, un ex diputat o un ex el que sigui. Des de l’oposició no s’arriba mai a la independència, excepte en el cas d’una guerra, com bé explica la història universal. No sé si tothom que ara és a l’oposició ho ha valorat prou, això.

La Generalitat de Catalunya, com la Generalitat Valenciana i el Govern Balear, són estructures institucionals integrades en el bloc constitucional d’Espanya, però són el màxim poder de què disposem i això ja ho sabíem des de 1978. Són, per tant, institucions de l’ordenament jurídic espanyol, però tindran un sentit o un altre segons l’ús que se’n faci i el coratge que tinguin les persones que les dirigeixin. Dit d’altra manera, la Generalitat és una institució política tan "espanyola" com els ajuntaments, els consells comarcals i les Diputacions, i costa d’entendre el rebuig reiterat cap a la Generalitat com a institució pel seu poder limitat. Sobretot, mentre se silencia el mateix pecat original d’espanyolitat legal pel que fa als organismes de l’administració local, encara amb menys poder real i simbòlic.

Al llarg de la nostra història, no s’havien donat mai les condicions per a una majoria independentista a les urnes, amb un govern clarament d’aquest signe, com ara. El govern d’un país que vol ser lliure ha de gestionar uns recursos per millorar les condicions de vida de les persones, sobretot de les que passen per més dificultats. Però, alhora, ha de fer una gestió amb horitzó, de socialització de referents comuns i de disseny d’objectius nacionals ambiciosos. L’accés a la independència i governar un territori no és tan sols un procediment, una tècnica, una gestió, sinó que necessita també compartir la passió serena d’un objectiu col·lectiu clar. El temps dirà si "Visca Catalunya i la llibertat" vol dir el mateix que "Visca Catalunya lliure"...