Amb el fenomen de la globalització si viatgem una mica sovint tenim la percepció que és igual si ets al centre de Londres, al de Berlín, al d’Amsterdam o al de Barcelona. Arreu hi trobaràs les mateixes botigues de roba, els mateixos restaurants de menjar ràpid i fins i tot turistes fent-se fotos amb els omnipresents pals-selfie.

Més enllà dels centres històrics, les ciutats també comencen a ser prou semblants en les seves construccions noves, edificis de tall funcional i impersonals.

Però en tota ciutat europea encara queda sempre aquell petit espai que resisteix al pas del temps, aquell lloc que sembla “autèntic”, com un poble dins la ciutat.

Barcelona, per sort, en té molts de racons d’aquests, però des que tinc consciència he vist desaparèixer any rere any, cada cop a un ritme més accelerat, indrets de Barcelona d’aquells que en diem “de tota la vida”. Alguns comerços que ara són un solar encara tenen la placa de comerç centenari a la vorera, com per exemple la de “El rey de las Gorras” de Creu Coberta.

Enmig de blocs de pisos i supermercats, a la riba del riu Besòs, encara existeix ara un d’aquests llocs amb encant que ja està desapareixent: les Cases Barates del Bon Pastor.  Unes cases barates que potser en el seu moment van voler fer massa barates i són un paradigma de la història de Barcelona.

[blockquote]Durant la guerra, la Fàbrica Sanchís va ser col·lectivitzada i transformada en fàbrica d’armament[/blockquote]
Barcelona, no ens enganyem, sempre que s’ha transformat de manera important, no ho ha fet de cara als barcelonins sinó de cara a la galeria. Des del 1888 amb I’Exposició Universal fins a l’estrepitós fracàs del Fòrum de les Cultures del 2004 sempre hem estat fent el mateix: grans obres faraòniques per a que de fora ens admirin. I si de pas ens serveix per desfer-nos d’alguna part “lletja” de Barcelona, millor.

Les Cases Barates, construïdes per l’Exposició Internacional de 1929, van ser-ne un exemple claríssim. En el context de la dictadura de Primo de Rivera es va urbanitzar la zona de Montjuïc aproximadament tal com la coneixem. Aquell indret era poblat per diversos nuclis barraquistes que feien lleig. Es va decidir en aquell moment reallotjar aquelles famílies en diversos nuclis de construcció pública. Això va ser més aviat un fet propagandístic que real ja que el nombre de construccions, que es van vendre com una gran obra social, abastava només una ínfima minoria dels habitants de nuclis barraquistes, que per altra banda seguien proliferant en diversos llocs de la ciutat. La mà d’obra arribava a cabassos i aquell règim no tenia on ficar-la.

Cases Barates del Bon Pastor. Foto: Eva Domínguez

Les cases es van voler fer, com dèiem, massa barates. Sovint amb materials reutilitzats, amb un aïllament molt deficient i gairebé sense fonaments, però per “donar el pego” i vendre-ho a la premsa ja estaven prou bé.

Les del grup Milans del Bosch (ara les cases barates del Bon Pastor) van ser construïdes com a complementàries a altres nuclis com el de Baró de Viver, Eduard Aunós i Ramon Albó, tots dedicats a personatges afins al dictador i amb els seus carrers dedicats a pobles i ciutats de les províncies de Lleida, Barcelona, Tarragona i Girona respectivament.

El grup Milans del Bosch va passar a anomenar-se Bonaventura Carles Aribau durant la República per tornar al seu nom original arribada la dictadura, aquest cop franquista.

Aquell barri, construït allà com un pegot que aleshores depenia de Santa Coloma, entre la zona industrial de Sanchís i la barriada d’Estadella, un indret d’habitatges obrers, va ser un focus de tensió constant i víctima de les sacsejades de la nostra història recent. Els veïns d’Estadella eren d’Esquerra Republicana, mentre que les Cases Barates eren un nucli important d’afiliats de la CNT. No havia estat bona idea posar-hi una església en un carreró mal comunicat al qual s’accedia només després de passar per tot el barri, ja que el mateix 19 de juliol del 1936 els veïns van matar el rector. Uns diuen que en un atac de follia, altres que en defensa pròpia perquè anava armat. Els de les Cases Barates i els d’Estadella, eren tots fervorosos antifeixistes, això sí, entre ells se la tenien jurada. Eren com dos mons diferents.

Durant la guerra, la Fàbrica Sanchís va ser col·lectivitzada i transformada en fàbrica d’armament, i això va atraure els avions feixistes que bombardejaren el barri. Diversos veïns van morir, van anar al front o marxaren a l’exili.

Amb el franquisme el barri s’apuntà a totes les vagues possibles, les de transports, les de lloguers, i fins i tot les d’escombriaires, arribant a muntar barricades de brossa. La fama dels habitants de les cases barates era la de gent conflictiva. A molts joves del barri els costava trobar feina.

Va ser Joan Cortina, rector de la Parròquia del Bon Pastor, qui va anar a correus a demanar que, per evitar el rebuig popular al terme “cases barates” posessin el nom del carrer en concret, i a sota, en comptes de “cases barates” hi posessin Bon Pastor. Li van contestar que sí, sempre i quan també hi figurés el codi postal. De fet, els nuclis de Sanchís, Estadella i Cases Barates, des d’aleshores el Bon Pastor van ser els primers de Barcelona en emprar codi postal.

El nivell d’escolarització era sota mínims i l’Ajuntament de Barcelona eternitzava les obres perquè el terreny era de Santa Coloma. Va ser el 1945 quan les Cases Barates del Bon Pastor van passar a formar part de la ciutat, construint-se l’escola Cristòfor Colom.
 

Cases Barates del Bon Pastor. Foto: Eva Domínguez

Els veïns han conviscut en un barri abandonat durant anys, però això, malgrat les divisions, els ha fet més forts. Quan coincideix una llarga vaga amb el desbordament del Besòs, per exemple, la solidaritat esdevé una necessitat per sobreviure. Han vist enfonsar-se sostres, sortir humitats, i embussar-se molt sovint els banys, arreglant-s’ho ells mateixos, fins el punt d’estar cansats.

L’oferta que després de molta lluita se’ls ha donat, però que porta anys eternitzant-se és clara: La restauració es descarta perquè surt massa cara, la solució passa per enderrocar les cases i reallotjar-los de lloguer o compra en nous blocs de pisos mastodòntics que hi estan construint a sobre.

[blockquote]Els veïns han conviscut en un barri abandonat durant anys, però això, malgrat les divisions, els ha fet més forts,[/blockquote]
Ha passat el mateix que a molts altres indrets de Barcelona: deixa que una cosa caigui a trossos, no l’arreglis, i quan ja estigui ben malmesa dius que és millor tirar-la a terra, com va passar a la Colònia Castells o al Teatre Arnau,  entre d’altres.

El barri segueix estant dividit, entre els qui s’estimen aquells carrers com de poble, que volen seguir sortint al carrer a prendre la fresca i anant amunt i avall com si estiguessin dins de casa i els qui ja s’han rendit, entre el romanticisme i el pragmatisme... Altres nuclis com el del Turó de la Peira (Ramón Albó) van lluitar perquè l’Ajuntament restaurés les cases i es van negar a l’enderroc. Al Bon Pastor no hi ha ni tan sols unanimitat entre els veïns...

És sabut que amb l’enderroc i l’alçament dels blocs precisament en el mateix espai desapareixerà un mode de vida i els veïns de les Cases Barates del Bon Pastor, de ben segur, deixaran aquesta vida propera de poble, on totes les finestres es miren de cara a cara per passar a viure els uns sobre els altres, sovint només saludant-se quan es troben a l’ascensor, com la majoria de barcelonins.

Conscients però que quelcom valuós, únic i autèntic es perd, unes poques cases es mantindran dempeus, museïtzades, per ser testimoni de com era aquell barri valuós, únic i autèntic que paradoxalment estan tirant a terra... 

El preu que haurem de pagar com a ciutat serà aquest: l’espai que ara ocupen les Cases Barates del Bon Pastor, tant per allò bo com per allò dolent, ja no seran aquell lloc amb encant que no sembla que sigui Barcelona. Seran com tota Barcelona, o Berlín, o París o Londres, o Amsterdam... 
 

Cases Barates del Bon Pastor. Foto: Eva Domínguez