Tenir poca gent, i per tant, pocs representants polítics en els llocs estratègics, comporta una enorme ignorància sobre el que passa en un territori immens ( 76,7%), però només poblat per un escàs 8,9%, aplegats en prop de 600 municipis. Recordo que Catalunya en té 947.
Durant els anys del Tripartit ( presidències de Maragall i Montilla) es va fer un gran esforç per equipar i dotar degudament, multitud de consultoris mèdics locals, i CAPs ( Centres d’Atenció Primària). Podem dir que estàvem raonablement servits en tots els elements essencials d’una sanitat pública, si bé amb algunes mancances per falta de professionals especialistes.
L’arribada de la pandèmia del COVID, va suposar l’excusa perfecte perquè el Govern de la Generalitat promogués una adaptació dels serveis a la nova realitat, amb una reducció brutal de les hores d’atenció mèdica, i la supressió d’altres serveis, sota l’excusa general de falta de personal. Per molt que alcaldes, entitats socials, i altres organitzacions territorials s’hagin mogut, el Govern, no ha resolt el problema.
A dia d’avui, estem sota mínims que vol dir, en molts casos, disposar només d’atenció mèdica mig dia a la setmana, tres o quatre matins d’infermeria i similar dedicació d’un administratiu. Fa anys que no veiem pediatres, ni llevadores, ni altres especialistes. L’aspiració ara, ja no és de grans dotacions, sinó simplement retornar al que teníem abans de la COVID. No sembla cap gran reivindicació, però és la mínima indispensable per no continuar sent, ciutadans de segona, que és el que ara som.
L’entrada d’un nou Govern, obre esperances i oportunitats i en això estem. Sobretot perquè tenim un govern progressista clarament destinat a millorar les condicions de vida dels més desvalguts, i els habitants del món rural, entrem en aquesta categoria. Cal tenir present l’enorme dispersió, en petits pobles, però també en el que en diem “disseminat”. Es a dir, multitud de cases de pagès, que poden estar a 2, 3 , 8 o 10 km del nucli urbà. Quan la persona pot, es desplaça al poble, el dia i hora que hagi acordat, portada per un familiar directe si en té, o per algun veí proper. Però, què passa quan el desplaçament no és possible ? Doncs, que hi ha d’anar el metge. La reducció d’hores, complica enormement les visites i motiva la petició de canvis profunds de l’actual model.
I el model no està en qüestió. El problema és la manca de mitjans humans, sobretot. Tenim magnífics consultoris mèdics, tenim esplèndids CAP’s, però buits dels elements essencials per oferir la sanitat que ens mereixem. No volem escoltar que no es troben metges, ni infermeres, ni pediatres o llevadores. Segur que és cert, però s’han de donar explicacions i buscar solucions a aquestes carències. Sabem de les dificultats per fer atractiu el treball, lluny de les ciutats. Tampoc és fàcil trobar habitatge en molts llocs o que els preus del lloguer s’han apujat i costa de trobar-ne, però ha d’haver-hi solucions imaginatives per resoldre la qüestió.
I temps. Som conscients que res es pot resoldre sense uns terminis raonables, però han de ser exposats i supervisats. Un nou Govern mereix confiança i moderació en les demandes. Ho tenim clar, però també s’ha de comprendre la preocupació de desenes de milers de persones, moltes de les quals d’edat avançada que tenen unes poques hores a la setmana per ser ateses, en un tema tan vital, com el de la Salut. Hem fet arribar ja la situació al nou Govern. Ara esperem el retorn.